eLiteratura

Benaurat aquell que un jorn lliurà la vida

al compromís profund de cercar la bellesa

(...)

Miquel Àngel Riera

L’atzar ha volgut que dos dies després del 70è aniversari del cop d’estat del general Franco contra el govern democràtic de la II República, i que suposà l’inici de la guerra civil i la posterior dictadura del mateix general durant quatre dècades (així com estan les coses convé explicitar-ho clarament), es compleixin deu anys de la mort de l’escriptor Miquel Àngel Riera. I dic escriptor, i no gran escriptor, perquè ell mateix, Miquel Àngel Riera (MAR), considerava que “la paraula escriptor és l’únic substantiu del vocabulari que,  de fet, funciona com a adjectiu, de tal manera que una expressió gramaticalment tan correcta com seria <bon escriptor> constitueix tota una tautologia. Si en deim, d’algú, que és escriptor, no cal dir que és bo: si no ho fos, no seria escriptor”.

La perspectiva del temps li ha donat la raó. MAR, fins i tot nominat al Premi Nobel l’any 1987, va ser un escriptor polifacètic que cultivà la poesia, el conte i la novel·la. Ho va fer d’una manera admirable en els tres camps i mereix, sense cap mena de dubte, el record i la perdurabilitat, com a persona i com a escriptor per una obra absolutament vigent i de gran qualitat.

Amb la coincidència d’efemèrides de què parlava a l’inici, aprofitaré per recordar que, precisament, la guerra és un dels temes que conformen la novel·lística de MAR, concretament a Morir quan cal i a L’endemà de mai. Si bé no arribà mai a explicitar de quina guerra es tractava, és evident que el rerefons d’ambdues novel·les és la guerra civil. Pere Rosselló, en el seu estudi L’escriptura de l’home, afegeix que MAR aborda la guerra des d’una doble perspectiva: al front, al mar, d’una banda; al poble, de l’altra, on el conflicte s’escampa “com una epidèmia entre els homes que són germans”. Al poble es lliurava una guerra bruta i soterrada que ho contaminava tot: els crims personals, els secrets inconfessables. Amb la guerra, apareixen els trets més brutals de l’home, els instints que es dexondeixen abruptament i que no tenen aturall.

(...) “la guerra corre baix teulada i la gent comença a anar acostumada a no fer plans per a demà. Aquesta guerra, agreujada per la covardia de no dir-se guerra, que duu remogut el solam de cada família, fent-ne de cada membre un ganivet viu i carregat de fam, és el que em fa espant. (...) El poble, sobretot, és un infern. (...) Tenc por, fill meu, sobretot tenc por de mi mateix. Jo m’he vist als afores del poble, mirant com afusellaven un home”.

Per a Vicenç Lorca, amb Morir quan cal, "Riera dimensiona socialment la seva reflexió sobre el gènere humà. I ho fa a partir de l'experiència de la guerra, de l'anàlisi de l'instint de destrucció innat en l'home."

El missatge no és gaire encoratjador. A la fi, l’adolescent protagonista i sense nom no pot resistir-ho i es suïcida. És la gran tragèdia. La mort de la innocència enfront de la brutalitat, una brutalitat que es resisteix a desaparèixer.

Deix, doncs, aquest petit testimoni en memòria de l’escriptor Miquel Àngel Riera. Que el puguem llegir molts anys.

Miquel Àngel Riera. Morir quan cal. Edicions 62, 1974)

Miquel Àngel Riera. L'endemà de mai. Edicions Destino, 1996.

Pere Rosselló Bover. L’escriptura de l’home. Introducció a l’obra literària de Miquel Àngel Riera. Obra Cultural Balear. Universitat de Palma de Mallorca, 1982.

Miquel Àngel Riera. La meva experiència creativa i altres escrits. Fundació Sa Nostra, 2002.

Vicenç Llorca, Salvar-se en la paraula. La novel.lística de Miquel Àngel Riera. Edicions 62, 1995.