eLiteratura

Molts dissabtes tenc per costum llegir aquesta mena d’entrevistes impertinents que Matías Vallés publica a la contraportada del Diario de Mallorca. Sempre n’hi ha d’interessants o de divertides, o les dues coses alhora. Aquesta setmana tocava el problema de la dislèxia, i l’entrevistada, pel que deduesc, assessora, educadora i especialista en el tema, a més de mare de dislèxic, contesta les preguntes a la contra del singular periodista. Vull manifestar, per endavant, que no dubt de la bona fe d’Araceli Salas, però precisament per això surten a la llum els prejudicis d’aquesta senyora quan, com a especialista en el tema, hauria de procurar no caure-hi. Vull dir que afirmar, a la brava, que “el castellano es más transparente, suena como se lee” -ergo és millor que els nins dislèxics aprenguin en espanyol-, només pot ser fruit de la ignorància o de la mala fe. Com que ja he dit que no dubt, ni vull dubtar-ne, de les bones raons de l’assessora/educadora no tenc més remei que deduir que es tracta de desconeixement, la qual cosa és igualment greu i no puc sinó recomanar-li la lectura d’un llibret de Jesús Tusón titulat Mal de llengües.

No cal ser filòleg ni expert en fonètica per adonar-se que la llengua espanyola no es llegeix així com s’escriu: sense haver de recórrer al cas de la varietat andalusa, basta afinar una mica l’oïda per copsar, per exemple, que en espanyol no es diferencia el so de la “ll” del de la “y”, ni el so de la “b” al de la “v”. Potser hi ha d’altres llengües que presenten més dificultats per a les persones que pateixen trastorns dislèxics, però no és necessari atiar encara més els prejudicis de la gent. Per això, ja hi ha els que, com l’AFA Educación,  sí actuen de mala fe.