"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
eliteratura | 08 Febrer, 2007 23:32
Els seguidors de Vladimir Nabovov estan de sort. No fa gaire ha sortit a la venda la segona part de la bigrafia de Brian Boyd, Los años americanos, sobre aquest genial caçador de papallones. Paralel·lament, Galaxia Gutemberg n’ha iniciat l’edició de les obres completes, començant pel tercer volum, que conté el guió inèdit de Lolita.
Precisament just ahir vaig obrir una nova categoria de posts que vaig titular “Fragments”. I avui, en consultar el meu compte a Bloglines m’he trobat amb un fragment excel·lent de Combray-Balbec sobre Lolita, la mítica novel·la de Nabovov. No es tracta de l’inici, que un dia reproduiré, sinó d’un bocinet del capítol 29. Tojours Lolita és el títol del post i l’autor destaca l’erotisme, que no pas pornografia, d’aquesta obra. Nabokov escriu amb tots els sentits i té una cura especial per als petits detalls, que conformen el bessó de la literatura de l’autor rus.
Nabokov sempre és brillant, subtil, plàstic, sensual. Li basta una frase, una sola frase, per enlluernar-nos. A l’autobiografia, Parla memòria, només amb dues línies i mitja inicials és capaç d’evocar la gènesi particular de cada ésser humà de manera terrorífica. Rere Nabokov sempre hi ha una fina ironia, però terrible.
“El bressol s’engronsa sobre l’abisme, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és res més que una petita escletxa de llum entre dues eternitats de tenebres.”
Explica després el cas d’un nin cronofòbic que experimentà una sensació gairebé de pànic en veure una filmació casolana realitzada abans del seu naixement. Aquell nin va entendre que ell no hi era, que no existia, i que ningú no plorava per la seva absència. El pitjor, però, va ser veure el cotxet buit, com un taüt a l’interior del qual els seus ossos s’haguessin desintegrat.
Nabokov juga amb el temps, que esdevé l’eix de la seva reflexió i que qualifica de presó, una presó esfèrica d’on és impossible fugir. Tot això me fa venir al cap el curtmetratge d’àlex Pastor Vallejo La ruta natural, film amb una peculiar concepció del temps, de l’oblit que és la mort, en un viatge cap enrere que, no sé si és el cas, podria estar inspirat en la concepció de Nabokov sobre el temps, entre dues tenebres.
Vladimir Nabokov
Habla, memoria
Compactos Anagrama
Sé que hi ha una traducció en català de l'autobiografia de Nabokov, però jo no la tenc. Quant al fragment reproduït, m'he permès la llicència de traduir-lo directament de la versió espanyola.
Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Llegesc al darrer llibre de Alberto Manguel La biblioteca secreta el següent paràgraf :
Beda el Venerable, al lamentar la celeridad con que transcurre nuestra vida en la tierra, la comparó con el paso, a través de un refectorio bien iluminado, de un pájaro que procede de la oscuridad de un extremo y sale a la oscuridad del otro.