En haver-se obert les portes, començaven a sentir-se les primeres paraules del dia, arrossegant-se per l'aresta acumulada des dels bronquis fins a les gargamelles, després més llatines quan, amb un espasme de la caixa toràcica, les arestes eren alliberades, escopides al terra cobert de serradís, al peu del taulell. A poc a poc -pel vapor de la cafetera, per la temperatura dels cafès-, aquell racó començava a desprendre una escalforeta aromàtica, femenina, i era així com cada dia del poble començava a prendre forma.
La mort i la pluja és un recull de contes l'acció dels quals l'autor, Guillem Frontera, fa transcórrer a Alanària, poble mític i imaginari, perdut al pla de Mallorca i esdevingut capital mundial1 per obra i gràcia d'un jovenel·lo aspirant a geògraf. Bressol de vida, l'aigua, la mar, la pluja; sabem, tanmateix, que l'aigua no només és vida. També podem trobar-hi -qui cerca, troba- caires més perillosos i lligar-la a la mort.Aigua i mort, en dosis variades, són presents l'una o l'altra als dotze relats que conformen aquest volum en què Frontera rememora temps finits i en ressuscita l'esperit, com si a Alanària la terra s'hagués aturat de girar. La mort i la pluja, doncs, és un emotiu i brillant exercici de memòria; retrat particular d'una època que potser alguns s'arriscaran a anomenaran paradís, sempre perdut -ja que de paradisos, no n'hi ha d'altres que els de la infantesa- i personalíssim (Mallorca abans del turisme de masses), i dotat d'una ànima que aleshores encara bategava (mentre que ara ni el dimoni no la compraria segons com).
Aigua i mort, deia. L'aigua, imprescindible per a la vida i el conreu de la terra, adesiara, pot ser traïdora, remolinar-se i ofegar l'infant confiat, desconeixedor encara del poder destructiu de l'element líquid. Per això les mares sempre ho han predicat: la mar no té amics! No oblidem que, tradicionalment, a Mallorca hi havia dos mètodes per consumar el suïcidi: uns es penjaven, d'altres s'estimaven més tirar-se al pou2.
D'aquesta manera Guillem Frontera teixeix les històries de La mort i la pluja, reviscolant personatges antigosos, estrambòtics i fins i tot fantasmagòrics3 (el jugador de cartes, l'oncle frare de Texas, el seminarista, el policia nacional... ), a mitjan segle passat els podríem datar, sí, però gens estantissos.
Els contes de La mort i la pluja, com és natural, es poden llegir de manera independent. Però és interessant fer-hi un seguiment de temes, esdeveniments i personatges. Hi ha un continuum entre les relats que va més enllà del fil argumental i les anècdotes. S'hi dibuixa, al meu entendre, la voluntat de l'autor de retratar una època i un país. Una Mallorca que avui dia, per bé o per mal, pràcticament només podem (re)conèixer als museus o mitjançant l'art. I Frontera, això és important, defuig el folklorisme -estantís he dit més amunt- i crea personatges dotats d'una gran humanitat, creïbles, que ens ajuden a entendre, per exemple, un procés universal tan traumàtic com ha estat la immigració4 (tampoc no fa tants d'anys que els mallorquins partien cap a Amèrica, però la memòria és feble) o l'èxode del camp a la ciutat, i que a Mallorca es tradueix en el pas -brutal, revolucionari- d'una societat agrícola a una societat que viu del monocultiu turístic 5. Pel camí, no ho dubteu, hem perdut moltes coses. Són aquests detalls -la literatura de qualitat és feta de detalls - que conformaven, si més no un temps la van conformar, l'ànima mallorquina, que actualment es troba encara en una mena de shock postraumàtic en el millor dels casos, quan no és víctima, sense ànim d'ofendre ningú, de l'esquizofrènia o l'Alzheimer.
També hi trobam, amb reiteració però sense traïdoria, el tema de la mort; mort i dolor lligats a un sentiment de culpabilitat, de càstig6, i a la necessitat d'expiació. També el dol omnipresent, un temps; tant, que hi havia dones que pareixia que havien anat sempre de negre7: "Duia el negre com una segona pell heretada de la més remota antigor, i arribà ser-li tan natural que no inspirava tristor ni suggeria les idees amb les quals estava relacionat. Era un dol tan profund que havia deixat de ser dol". Finalment, dins el mateix sac, la religió i l'Església, especialment al conte Corpus Christi, on s'aborda amb ironia el traspàs d'una presumpta santa i de tota la facècia que la va envoltar (l'atac de misticisme del germà seminarista i futur pederasta, etc.).No vull acabar, de cap manera, amb mal gust de boca, sinó amb l'alegria que m'ha produït la lectura d'aquest recull, amb la innocència que respiren alguns fragments. Com al final de L'ordenació del món, quan el narrador recorda l'instant en què el seu germà li va concedir el desig més gran, accedint -en la seva particular repartició del planeta- a fer-ho amo no pas de res material, sinó dels seus somnis:
"Necessitava començar a córrer, però no sabia cap a on. Vaig quedar encallat allà mateix, em detingué la sensació que la concessió d'en Biel m'havia omplert d'una substància que mai més no he tornat a sentir a les venes, de vegades penso que vaig poder fruir de la part que em tocava del paradís. De sobte em vaig sentir molt lleuger i molt segur, era immensament feliç -li havia demanat la mar, la mar".
La mort i la pluja està destinat a convertir-se en un clàssic, en una obra de referència que els batxillers del nostre país haurien de llegir amb delit i comentar amb professors (no només els de literatura, sinó els de geografia i història, els de filosofia i fins i tot el de matemàtiques), pares i padrins; perquè, per entendre el present i encarar el futur, és imprescindible conèixer el passat. I hi ha moltes maneres de recuperar la memòria. La lectura de La mort i la pluja hi contribuirà i, a més, passareu un guster. Guillem Frontera
La mort i la vida
Proa, 2008.
Llegiu també: La mort i la pluja. Memòria de la Mallorca preturística. Article de Tomeu Matamales.
Amb el cor embogit.
Notes:
1. L'ordenació del món
2. La vida al truc i L'èxode. "Els suïcidis: es penjaven -els homes- o es traven dins un pou -sobretot les dones. Triaven aquests procediments dolorosos perquè duien incorporat el caràcter expiatori amb l'esperança última de ser mereixedors de la pietat divina". Vegeu també el tema de la culpa a la nota 6.
3. Ulls de nit
4. L'oncle i Pitàgores
5. L'èxode. "No hi ha cap país, li dic, que sense passar per una revolució hagi canviat tant com Mallorca perquè aquests països, Rússia, Cuba, d'alguna manera Algèria, canviaren de règim, però no d'estil de vida, i això és un procés que, en unes altres condicions, duraria segles".
6. La mar enfora: "Passava el mateix quan es morien el pare o la mare d'algun nin: tornava als jocs a poc a poc, temerós, com si el propi dolor el fes culpable davant els altres. La mort i els fracassos eren càstigs que un fil invisible relacionava amb alguna acció inconfessable, potser el pecat original si no n'hi havia d'altres de més definits a la consciència. Fins que la culpa, com un grum de sucre en un tassó d'aigua, es diluïa imperceptiblement a la quotidianitat, s'endormiscava a poc a poc a la monotonia d'uns dies que es repetien fins a l'infinit".
7. Trobada al Vaticà. Incideix, també, aquest conte en la qüestió de la culpabilitat, atiada sens dubte per una pràctica religiosa basada en el temor de Déu, que arriba a provocar sentiments terribles en un nin sense pare: "Així, mirant un cop i un altre les fotografies i confirmant-hi l'absència, va ser com vaig arribar a culpar-me de ser un nin amb el pare mort (...)".
Hola! He tingut una gran alegria en veure que el meu blog es troba a aquesta pàgina! Encantada que sigui així.