eLiteratura

Encara és possible morir poèticament. Emocionar-se amb la lectura d’aquestes quatre històries que conformen Los girasoles ciegos i que Alberto Méndez, podríem dir, va deixar com a testament literari. El segon conte me va emocionar profundament. Cada paraula és com una llosa on hi ha gravades les penúries del poeta que pateix pel seu fill i la companya morta. La família anihilada  esdevé símbol de les víctimes del franquisme.

Méndez va ser capaç de trobar la innocència enmig de tanta barbàrie, de tanta misèria. La figura del nin m’ha recordat, amb la  vaca, el Jesús infant al pessebre. Tanmateix aquí la història és drama i desolació, però el fillet no ho sap. Només per això el poeta hauria merescut sobreviure, salvar el seu fill. I fins i tot ser feliç. Travessar les muntanyes i fugir, fugir, alunyar-se amb le seu fill de la misèria cruel, franquista.

“El invierno es una caja cerrada donde se atropellan las tormentas de nieve y estas montañas siguen pareciendo el lugar donde pasan el invierno los inviernos. También mi tristeza se ha solidificado con el frío. Sólo tengo el miedo que tanto miedo me daba. Tengo miedo de que el niño enferme, tengo miedo de que muera la vaca a la que apenas logro alimentar desenterrando raices i la poca hierba que la nieve sorprendió aún viva. Tengo miedo de enfermar. Tengo miedo de que alguien descubra que estamos aquí ariba en la montaña. Tengo miedo de tanto miedo. Pero el niño no lo sabe. ¡Elena!”

Segunda derrota:1940

o manuscrito encontrado en el olvido

Alberto Méndez

Los girasoles ciegos

Editorial Anagrama