eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

És quan acluco els ulls que hi veig més clar

eliteratura | 17 Febrer, 2009 15:00

Tenc dues traduccions dels sonets de Shakespeare: la de Gerard Vergés i la de Salvador Oliva . Fa molt mal fer decantar-se per una o altra. I més quan el meu anglès no arriba ni de bon tros al d'aquests senyors. Cal molt de coratge per traduir Shakespeare. Hi ha molts matisos, imatges, metàfores, efectes sonors...

El 43 m'agrada especialment. Ben segur que el primer vers us serà familiar. No cal ser crític literari per adonar-se que J.V. Foix s'hi va inspirar per compondre el famós És quan dormo que hi veig clar ". D'aquest sonet, a més, hi ha una altra traducció a part de les esmentades abans, de l'eivissenc Marià Villangómez .

Al sonet 43 el poeta pateix per l'absència de la persona estimada. Com que no és present, només la "veu" de nit, quan tanca els ulls i hi somia, i ella brilla "foscament en la negror" ("And darkly bright, are bright in dark directed"). La vigília, el dia, no és important, no hi succeeix res que valgui la pena. Per això el poeta la voldria veure de dia: la seva ombra, que resplendeix com un estel i il·lumina amb llum pròpia les ombres (en el sentit d'obscuritat però també, segons comenta Salvador Oliva, relativa a les imatges mentals del poeta), encara brillaria més exposada a la claror diürna. Així, els seus ulls serien feliços, ja que la contemplació a ple dia significaria el retrobament. Tanmateix, els dies són com nits perquè res d'això no succeeix; però les nits esdevenen dies, si hi somia. Aquesta és, doncs, la paradoxal esperança.

When most I wink, then do mine eyes best see és un sonet ple de paradoxes, antítesis, hipèrboles... N'hem vist un exemple: és impossible que una ombra resplendeixi en l'obscuritat. Però Shakespeare aprofundeix en aquesta imatge poètica, en un joc de clarors (la vigília, trista per l'absència de l'estimada) i ombres (la nit, cega però brilant i clarivident ja que fa possible que el poeta, ulls clucs i sota el son profund, gaudeixi de la visió del rostre estimat). El sentit de la vista hi és omnipresent: contemplar, veure, mirar, aclucar, entreveure, brillar, irradiar, resplendir, ulls, parpelles, llum, claror, fosca, ombra. Però ja al primer vers ens adonem que la qüestió no és senzilla, ja que el poeta només hi veu clar quan té els ulls o les parpelles tancats; quan dorm, doncs. La seva visió passa de la més ombrívola desesperança a la il·lusió de la nit somnolenta i, en teoria, confusa: els papers, però, estan canviats. El poeta viu del somni que és la nit i, en certa manera, la mort ("dead night") quan la "bella imperfecta ombra" ("fair imperfect shade") se li fa present. M'atreviria a dir, tot i el risc d'equivocar-me, que preval el somni per damunt de la realitat. L'onírica ombra s'imposa per causa del desig malaltís del poeta que enyora l'amant. Com que no hi és, hi somia. Aquest és l'únic consol.

A continuació el sonet original i les tres traduccions.

(Segueix)