eLiteratura

Ja ho sabem, per tant, que la situació actual és insuficient. Però, amb el cor a la mà, dubt molt —és més, me'n faig creus— que mai no haguéssim estat tan be. La pròpia entrevista, amb tots els respectes pel senyor Castellet, reflecteix al 100% la situació d'anormalitat que pateix la cultura i la societat catalanes.

Tan bé estem que, segons l'editor, ens manquen lectors en català per poder editar amb una certa tranquil·litat, tot i que en la contesta a la pregunta anterior havia manifestat textualment "que el públic català llegeix amb absoluta normalitat". Com a prova d'això, Castellet esmenta les vendes d'autors internacionals. O sigui que les traduccions dels grans noms —Saramago, Auster...— funcionen bé, econòmicament parlant. Perquè tothom sap qui són, i hi ha catalans –com veurem, 20% màxim– que fins i tot s’atreveixen a llegir-los en català. Normalitat: absoluta? Tal volta ha fet una mica llarg, el senyor Castellet.

Seguim, tanmateix. Per al crític i editor, "el moment és bo, però ens falten mil lectors". Mil lectors? Voleu dir que això es soluciona amb mil lectors? Entenc que els mil lectors, xifra simbòlica, servirien per mantenir l'edició en català dins uns marges, esquifits però suficients, per a sobreviure. Sobreviure: hi aspiram. Només això?

L’anàlisi del senyor Castellet aparentment es basa en la demografia. El discurs és el següent: com que som més pocs que els espanyols, les edicions en català es venen menys que les edicions que en espanyol. Fins i tot a casa nostra. Resignació. Però molt-molt-molt-menys: de fet les enquestes indiquen que només el 20% —senyal d’alarma!— dels ciutadans de Catalunya llegeixen habitualment en Català; a les Illes Balears, el percentatge encara és més baix: només un 8% llegeix en català. Més resignació. O no.

Per tant, el problema no és demogràfic sinó sociolingüístic. La solució, doncs, és política: identitària, pressupostària i fronterera. En definitiva, no calen mil lectors en català; cal una altra cosa d’ordre polític per capgirar la tendència. Tan bé no estem quan devers el 80% dels lectors catalans llegeixen bàsicament en espanyol. I així i tot –miracle!- hi ha una indústria editorial en català que subsisteix quan ni tan sols tenim, Castellet dixit, “un cos d'autors en el qual la societat catalana s'hi senti representada”.

Els escriptors catalans, llevat de quatre mediàtics que deixen aparèixer a TV3, són uns desconeguts ; no sé si perfectes. És culpa dels editors? No! És culpa dels autors? No! És culpa dels lectors? No! És culpa dels polítics? És culpa de segons quins polítics? Calent, calent. És culpa de tothom i de ningú: és culpa d’una situació de subordinació —econòmica, social, cultural, esportiva fins i tot— que com molt bé explica Miquel Calzada també a Vilaweb, només té una via de solució que és la independència.

I sí, calen també més campanyes i promocions de la lectura. Però ja les farem després, les incrementarem tant com calgui, quan les generacions futures deixaran de patir aquest vincle forçat amb Espanya que no ens deixa ser com volem.

(Vull aclarir, per si aquest post suscita qualque dubte, que les citacions de l'entrevista a Josep Maria Castellet no amaguen cap intenció irrespectuosa cap a aquest senyor; al contrari, sé que en el fons compartim l'objectiu d'enaltir la nació catalana. Només que, al meu entendre, certes paraules del senyor Castellet posen de manifest un discurs, implícit i en certa manera involuntari i paradigmàtic, que supedita la cultura catalana a l'espanyola sense que això no es posi en qüestió i, per tant, presentat com un fet irreversible.)

Poc m'hagués pensat que Clint Eastwood, de 79 anys, esdevindria un dels grans directors de cinema del segle XXI. Però és així: mentre molts directors joves s'entrebanquen amb una tecnologia que han acabat de pair, aquest home que va néixer amb el crac del 29 sap contar històries amb un estil propi. Al cap i a la fi, fer cinema i escriure novel·les consisteix precisament en això, a saber contar (un cop més) una història amb un toc personal.
Qui hagi vist Gran Torino, sabrà de què parl. I si no, veieu-la: Clint Eastwood hi reinventa el western, el fa urbà i el transporta a l'època actual. Gran Torino ens parla d'educació, d'amor, d'amistat, de xenofòbia, de violència. En definitiva, de fracàs social.
La societat fracassa quan no sap, no pot o no vol protegir els dèbils.Tot això em fa pensar en la commemoració del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, data simbòlica que va posar punt i final al fallit experiment comunista i a la Guerra Freda. De llavors ençà vivim la globalització. N'hi va haver que s'atreviren a parlar de fi de la història, que era una cosa tan simple i estúpida com pregonar el triomf absolut del capitalisme.
Ara sabem, per bé o per mal, que no hi ha alternativa. Però la realitat sempre posa les coses al seu lloc. El capitalisme salvatge, com a idea, també ha fracassat. Encara que els seus defensors hagin partit amb les butxaques ben plenes.
No ha caigut cap altre mur; la caiguda de les torres va ser pitjor, i premonitòria.
La humanitat ha fracassat. Els damnificats són milions. Vivim un temps d'herois. Vivim un temps sense ànima.

Llegiu també André Schiffrin. Una educación política: ètica i estètica de l'edició independent

• Dret a no llegir
• Dret a botar pàgines
• Dret a no acabar un llibre
• Dret a rellegir
• Dret a llegir qualsevol cosa
• Dret al bovarisme (malaltia transmissible textualment)
• Dret a llegir a qualsevol lloc
• Dret a llegir "d'aquí i d'allà"
• Dret a llegir en veu alta
• Dret a restar en silenci

Via  Libreros