eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

El "Caín" de Saramago o la confusió entre cultura i religió

eliteratura | 03 Novembre, 2009 15:00

He d'agrair a Jose Saramago l'impuls intel·lectual necessari -hi ha tantes coses importants per llegir i rellegir- per tornar a gaudir de la lectura de l'Antic Testament; particularment del Gènesi, un llibre molt entretingut que s'ha de llegir en clau poètica i, doncs, interpretable com tots els relats mítics.
A la novel·la Caín Saramago, a la gens menyspreable edat de vuitanta-set anys, decideix passar comptes amb Déu; un Déu particular creat, segons l'autor portuguès, pel propi l'home, cosa del tot plausible i, a priori, força interessant.
Així Saramago revisita l'Antic Testament a partir de l'experiència fratricida de Caín, personatge bíblic condemnat a vagar errant, com diu el Gènesi, "maleït de la terra".
El Caín de Saramago s'enfronta a Déu -en minúscula a la novel·la- i l'acusa d'haver dictat la sentència de mort d'Abel en haver refusat l'ofrena, els fruits de la terra, que ell mateix li havia ofert. En plena disputa amb Déu Caín confessa que ha mort el seu germà perquè no el podia matar a Ell. En l'assassinat d'Abel, acte irat i impotent, hi havia la vana il·lusió de matar Déu...
És obvi que hi ha una clara voluntat provocadora a Caín. Particularment, això no em fa ni fred ni calor. Me decepciona, però, que la crítica de Saramago a Déu, en boca de Caín o del narrador, sigui tan poc fonamentada: no cal tenir el Premi Nobel de Literatura per fer una lectura literal del Gènesi.
Si, com es desprèn de les entrevistes i declaracions, Saramago pretenia criticar el fonamentalisme cristià o jueu, o més aviat desqualificar la jerarquia eclesiàstica -reprovacions, d'altra banda, més que merescudes, les quals subscric on faci falta-, calia que fos més explícit, o escriure una altra novel·la.
Carregar a tort i a dret contra els fonaments de la cultura judeo-cristiana sense més argumentació que la literalitat bíblica, és molt magre. No vull llevar, amb això, mèrits literaris a Caín. En té. Saramago és un narrador amb ofici, amb un estil particular, fluid però enrevessat. M'agrada, també, el to humorístic amb què relata l'expulsió d'Adam i Eva del Paradís; les insinuacions d'Eva amb l'àngel; el final atrevit, original, més propi, tal volta, d'un conte que d'una novel·la.
Tanmateix, tenint en compte l'ampli marge interpretatiu que ofereixen els relats bíblics, acabar sempre amb la mateixa conclusió -la maldat intrínseca del Déu de l'Antic Testament- és més aviat pobre. No està a l'altura de les expectatives.
A Caín, en bona mesura, Saramago es situa al mateix nivell que els fonamentalistes religiosos, ja que el fonamentalisme parteix precisament de la interpretació literal dels textos dits sagrats. El Nobel portuguès ens presenta Déu a través de l'experiència de Caín en diferents episodis bíblics: el sacrifici del fill d'Abraham, la torre de Babel, la destrucció de Sodoma i Gomorra, el vedell d'or, la destrucció de Jericó, la història de Job i l'arca de Noè.
Per a Saramago, com he dit abans, la conclusió sempre és la mateixa. Com que Déu és (pretesament) injust amb Caín, Déu no és bo per a la humanitat. Hi trobam, doncs, una universalització del prejudici. Aquest és el leitmotiv de la novel·la de Saramago. Vegem-ne uns quants exemples:

 

"convé saber com va començar aquesta història per comprovar, una vegada més, que el senyor no és una persona en la qual es pugui confiar"

 

"El costum del senyor és enviar a la ruïna qui ha fallat, o enviar-li una malaltia, Això vol dir que el senyor és rancorós."

 

"Pare (...) la qüestió és que hagem de ser governats per un senyor com aquest, tan cruel com baal, que devora els seus fills"

 

"L'enveja és el seu gran defecte, en lloc d'estar orgullós dels fills que té, prefereix donar veu a l'enveja, és clar que el senyor no suporta veure una persona feliç"

 

"es va fer patent la prova irrefutable de la profunda maldat del senyor, tres mil homes morts simplement perquè s'havia indignat per la invenció d'un suposat rival en forma de vedell" 

 

"Llucifer sabia perfectament què es feia quan va rebel·lar-se contra déu, hi ha qui diu que ho va fer per enveja però no és cert, és que coneixia bé la natura maligne del subjecte"

 

"Ara, el senyor s'amaga darrere de columnes de fum, com si no volgués que el veiessin. Segons la nostra opinió de simples observadors dels esdeveniments, es deu sentir avergonyit per algunes de les seves tristes intervencions, com la del cas dels infants innocents de Sodoma, que el foc diví va calcinar"

 

"Que el nostre déu creador del cel i de la terra està boig"

 

"Estic cansat d'aquesta cantarella que els designis del senyor són inescrutables, va respondre caín, déu hauria de ser transparent i nítid com el cristall en lloc de provocar aquest terror continu, aquesta por constant, en fi, déu no ens estima"

 

"El senyor no hi sent, el senyor és sord, pertot arreu el supliquen, els pobres, els infeliços, els desgraciats, tots imploren el remei que el món els ha negat, i el senyor els gira l'esquena, va començar fent una aliança amb els hebreus i ara fa un pacte amb el diable, per a això no calia que hi hagués cap déu"

 

Recapitulem. Déu és desconfiat, rancorós, cruel, envejós, malvat, maligne, boig i sord. Aquesta és la moral que extreu Saramago dels relats bíblics. Vist així, no m'estranya que Caín volgués matar Déu. Tanmateix, no es pot matar una idea. Una idea es pot combatre de moltes formes. Saramago opta per la més simple, la desqualificació, que equival a la interpretació literal, esbiaixada, absurda i políticament correcta. Encara que ho vulgui obviar, Saramago sap que els mites precisen de la interpretació. Si no, no hauria escrit La caverna. Vull dir que la Bíblia, al marge de creences religioses particulars, té un pes importantíssim dins la cultura occidental que no pot ser menyspreat amb un relat que neix de l'aversió pel fet religiós. Saramago, en el millor dels casos, confon cultura i religió.

 

Imatge via irmaolucia

Novel·la | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

Presentació

Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Els meus enllaços

Comentaris recents

Subscripció