eLiteratura

Si, posem per cas, la crisi del coronavirus s'hagués produït fa vint anys, ningú no hagués parlat d'una cosa tan òbvia com la bretxa digital. La setmana que ve, quan a les Illes Balears i Pitiüses comencin de nou les classes de primària i secundària, els alumnes es connectaran -és curiós que, quan parlam de "connexió", tothom ja sap a què ens referim- i rebran informació online, ànims mitjançant videoconferències, etc., etc. Llegia ahir a l'Ara que un dels problemes és que hi ha un 15% de famílies que no tenen "connexió" i que, per tant, els fills de la casa no poden seguir el curs en les condicions, per magres que siguin, en què ho fan la resta de companys. Evidentment, val més això que res. Però em sobta que ara boti l'alarma quan sabem, de fa molt de temps, que el servei d'internet a l'estat espanyol és dels més cars d'Europa. A més d'això cal disposar, com a mínim, d'un ordinador o d'una tauleta -d'obsolescència programada, és clar- per poder accedir als continguts. Tot plegat en un mal any en què viurem un Sant Jordi virtual.

Com deia al principi, si la pandèmia s'hagués produït fa vint o trenta anys, les respostes haurien estat molt molt diferents. Què haurien fet la majoria dels infants confinats a casa? En aquell temps, a més de no disposar d'internet, la televisió no era omnipresent a les llars, amb horaris i canals molt més limitats. Potser, en lloc de parlar de bretxa digital, hom parlaria de dèficit de llibres. Quants llibres tenim a casa? Quants en llegim al cap de l'any en comparació al temps que romanem "connectats"? Connectats a què? És paradoxal que em formuli aquesta pregunta en un mitjà digital. Vivim de contradiccions. Però fa molt de temps que tenia ganes de plantejar-me-la.

Què estam fent amb l'educació dels nostres fills? Quan estudiava Magisteri, un professor de la vella escola, Vicenç Jasso, recentment traspassat, impartia "Filosofia de l'Educació", la base de la qual era la lectura de cinc o sis obres clàssiques. Mai no li podré agrair la clarividència. Hi havia, òbviament, altres assignatures, tant de contingut com de pedagogia. L'escola formava part de l'educació "formal" i quasi tota la resta -ho esment de memòria passats gairebé trenta anys-, de l'educació informal o ambiental. Aleshores l'educació ambiental no tenia l'abast que té avui dia. Entre d'altres coses perquè, des del moment que un infant disposa d'un aparell, sigui quin sigui, amb connexió a internet, resulta molt difícil saber a quins continguts té accés. Ho demostren les estadístiques, sobretot en l'àmpli camp de la pornografia, com a element d'iniciació a la sexualitat per a la majoria d'homes.

No vol dir que internet sigui nociu per se, però sí que és enormement distractiu. Internet distreu perquè no té principi ni fi. I són tants els recursos i aplicacions que s'hi troben que el més joves, i no tan joves, hi passen una quantitat de temps brutal. I ara que justament ha esdevingut, entre altres coses, una eina educativa, ens adonam que no tothom hi té accés i que és car.

I ara, la gran pregunta que pedagogs , científics, filòsofs i d'altres pensadors es fan actualment: què és essencial. He obviat, amb tota la intenció els polítics, perquè la immensa majoria enlloc de pensar simplement actuen. Instint de supervivència.

Em limitaré a transcriure part de l'article que Jordi Llovet publica aquesta setmana al suplement de cultura de l'Ara "Llegim", precisament sota el títol Essencial: "La segona mena d’instal·lació pública que hauria pogut quedar oberta són les biblioteques i les llibreries. No tot es troba a la xarxa, i sempre pot existir un lector que s’enderia, en moments de crisi, a llegir una cosa rara. (...) Facin el favor d’obrir llibreries i biblioteques! És material, essencial i substancial".

Tal volta llibreters i bibliotecaris no comparteixin la mesura pel risc que els representa. Els entenc i respect. Però amb tantes trivialitats, beneitures i bogeries com hem de veure i patir, sí que qualcú hauria d'haver cavil·lat sobre aquest problema.

Perquè la lectura, per molt que els sàpiga greu, és un servei essencial.

Com deia George Clooney, bona nit i bona sort.

No seré jo qui defensi la política sanitària del govern d'Espanya. Però he de pensar que, per ventura, la sortida de Cayetana Álvarez y Peralta-Ramos disparant a tort i a dret és fruit del confinament, que ha afectat l'enteniment d'aquesta senyora.

La recepta espanyola de Cayetana, en un atac d'hidalguia, ve a dir que val més honra sin barcos que barcos sin honra. I olé. Una lectura mínimament atenta de l'article de la portaveu del PP, Levantémonos, basta i sobra per adonar-nos que, al marge d'una lectura esbiaixada i pueril en forma de cronologia (absurda i sense dates), no aporta res llevat de l'habitual mala llet de la marquesa hispano-franco-argentina.

Sense deixar passar l'avinentesa per atacar el moviment feminista i criticar el “lockdown más completo del mundo” (jas anglicisme: apreniu-ne, ignorants!), la marquesa de Casa Fuerte agafa aire per defensar la tesi pepera per encarar el resultat econòmic de la pandèmia: “Españoles, este es el coste de la crisis y así lo vamos a pagar”. I au, que a la feina falta gent! Ja ho van intentar Boris Johnson i Donald Trum, els heroics líders del Regne Unit i dels Estats Units. Encara que ambdós han hagut de rectificar i, com mig món, aturar l'economia.

Retreu la noble portaveu dels populars que el president d'Espanya, en un article publicat també a El País, insinuï que la fórmula escollida per afrontar la crisi econòmica sigui “más estado y que lo pague la UE”. És a dir, més inversió estatal i planificació, ajuts a les empreses i als ciutadans més desvalguts. Quelcom que ella redueix a “blindaje de los derechos y mutualización de las obligaciones”. Deixaré de banda, avui, l'atac a l'estat del benestar; només recordaré que el PP de Madrid se n'ha cansat, de privatitzar serveis essencials com la sanitat. Oblida també la noble doctora en Història que els EE.UU i el Regne Unit disposen de sobirania financera i que, gràcies a això, poden posar en marxa la màquina d'imprimir diners, cosa impossible en el cas d'Espanya pel fet de pertànyer a la UE.

Tot plegat, aquests oblits no tenen cap importància perquè això s'adreça amb fortes dosis de patriotisme espanyol, consistent en “una nueva moral colectiva” que ens porti a “superar la mentalidad de país acreedor”. Serem com a beneits si no encaram amb “brio” la tasca “brutal, agotadora” que tenim al davant: “No nos limitemos a repetir que somos una gran nación: asumamos con vigor el sufrimiento y los sacrificios de serlo. (...) Hagamos del aplauso vespertino a nuestros héroes en los hospitales una consigna política, cívica y moral”. I atenció: “Levántemonos. Pongamos en pie un verdadero patriotismo de la responsabilidad. Si es que en realidad puede haber otro”.

Després de llegir això a un li venen ganes d'anar a fer feina, agafar el metro i, enmig del populatxo, entonar el Cara al sol o l'himne de la legión que enguany, per aquest emprenyo de Coronavirus, els peperos de pro no han pogut cantar a les processons. Perquè és llavors, després del sacrifici, que ens adonam que realment el COVID-19 és una oportunitat que déu ha oferit a Espanya perquè pugui refundar-se amb el lideratge aristocràtic de Cayetana.

Vindran dies durs després del confinament. I la temporada turística, com apunten els experts, serà magre. Després d'anys i panys, les Illes Balears i Pitiüses no rebran l'impacte d'una massa desbordada de turistes. No tindrem les carreteres col·lapsades, les platges estibades i tots els raconets plens a vessar de gent que no saps d'on et surten ni qui són. La premsa mallorquina no informarà de les gateres de la zona de Magaluf. Ni hi haurà casos de “balconing”. Els cotxes de lloguer, la majoria dels quals paguen l'impost de circulació fora de les Illes -hi ha ajuntaments de la península que fan dúmping: els tenen els guanys; nosaltres, la brutor- no empestaran l'atmosfera. I els hotelers -que no ens creien mereixedors del guany generat per l'impost de l'ecotaxa- ni que sigui per una vegada, tindran raó de queixar-se, perquè tindran els hotels buits.

Llavors qualcú pensarà que, potser, no era tan bona idea el monocultiu turístic i jugar-s'ho tot a una carta. Ser una de les principals zones d'esbarjo d'Europa té un preu. Llavors, per ventura, qualcú trobarà que no és una bona pensada haver d'importar la immensa majoria de productes de fora de Mallorca. Que el sol i platja està molt bé, però no basta: que no és suficient per viure amb una mica de dignitat. Que no és encoratjador que els nostres joves no siguin a temps d'acabar els estudis perquè, just al cap de cantó, els espera un contracte porqueria durant uns quants mesos que, en el millor dels casos, els permetrà pagar la quota mensual del cotxe però no emancipar-se.

I seguint la moda dels emprenedors -ara que no hi ha res a pelar, tornen a ser autònoms, com tota la vida, i sense dispensa de pagar la quota- sens dubte qualcun pensarà que ens cal qualque cosa més, que hem de ser capaços d'oferir al món quelcom realment diferent, atractiu i respectuós amb nosaltres mateixos.

Tal volta emergirà un lideratge fort i democràtic, que escolti els ciutadans de les Illes i els respecti. Fins i tot estic disposat a concedir el benefici del dubte a la presidenta de la CAIB Francina Armengol, qui, davant aquesta crisi, ha estat més a l'aguait i més responsable i previsora que el govern d'Espanya. De molt. La proximitat, el coneixement del país i haver de respondre directament davant els teus conciutadans és una fórmula cent i mil vegades millor que la centralització de les decisions tan pretesa del govern espanyol.

Perquè sí que hi ha territoris. Cadascú, des del respecte i la pluralitat que ens mereixem i que no ens reconeixen, és cadascú. I no ens en queda d'altra que fer xarxa, que fer país; un país petit, que deia Lluís Llach.

En acabar el confinament, sortirem al carrer i gaudirem plegats de la llibertat de reunió, de la llibertat de prendre un cafè amb els amics. Ens permetrem un caprici que no cal que sigui molt sofisticat. El tancament ens ha ensenyat a valorar els petits detalls, el contacte i la confiança en la gent. Podem ser austers i feliços.

Decididament, avui no era dia de fer sang. ENS EN SORTIREM.

A Occident ens hem venut l’ànima a les xarxes socials (i a moltes coses més), però tanmateix, almanco en l’àmbit jurídic, ens manifestam gelosos de la nostra privacitat. Es tracta de la famosa protecció de dades, la venda d’aquestes a tercers, etc., etc.

A QualityLand, la novel·la distòpica de Marc-Uwe Kling, això no suposa cap entrebanc perquè, legalment, tant l'estat com les empreses disposen de tota la informació dels ciutadans/usuaris/súbdits. Tant és així, que s’anticipen als seus desitjos, fins i tot els inconscients. El problema sorgeix quan, un dia, el protagonista de la novel·la decideix fer el retorn d’un producte no desitjat, un vibrador de color rosa amb forma de dofí. El sistema ha fallat i ell vol demostrar-ho. Aquest és el bessó de QualityLand, perfectament comprensible, com deia al principi, a Occident, però potser no tant en l’àmbit de la cultura oriental.

Byung-Chul Han, a l'article publicat a El País La emergencia viral y el mundo de mañana, explica que la Xina, el gegant del capitalisme d’estat, “ha introduït un sistema de crèdit social (...) que permet una valoració o una avaluació exhaustiva dels ciutadans”. La dictadura xinesa, com el Gran Germà,  observa i controla tota l’activitat dels xinesos. Qui fa bondat, incrementa la seva puntuació i obté beneficis. Qui no en fa, pot perdre fins i tot la feina entre altres prejudicis.

Això s’explica, en part, per la mentalitat autoritària present a la tradició cultural pròpia del confucianisme, afirma Byung-Chul Han . Aquest autoritarisme és també present a altres estats asiàtics i podria ser una de les causes –juntament  amb mesures de prevenció com mascaretes apropiades– que han propiciat que el coronavirus no s’hagi escampat tant com a Europa. Però no cal viure en un règim dictatorial per fer ús de les dades telemàtiques i fer front a la gran epidèmia. Com bé apunta Oriol Burdeus a Núvol, "El debat entre la suposada llibertat europea i la submissió a l’autoritat asiàtica és fals (...) El Big Data és intrusiu? N’hi ha prou amb unes lleis que facultin al govern per utilitzar les dades en casos d’interès públic i impedeixin fer-les servir per a finalitats orwel·lianes, que és el que una gent desperta hauria exigit als seus polítics".

Val a dir que aquest debat ja és present a casa nostra. Precisament al mes de novembre de l’any passat, Simona Levy, autora de #Fake You, en parlava a una entrevista a Vilaweb. I no és casual que en parlàs, ja que, des de l’inici de l’epidèmia, almanco a Espanya, la versió oficial ha estat farcida de mitges veritats i moltes mentides. L’estat espanyol no ha abordat la qüestió amb la profunditat i l’atenció que requeria. I és evident que ha ocultat informació als ciutadans. Amb un discurs bonista i infantiloide, de facto, ha propiciat que milers de persones s’infectassin d’un virus el qual, al principi, com qui no vol la cosa, va ser comparat amb el grip pel mateix Fernando Simón, director del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias del Govern Espanyol, mostrant-se sorprès pel “l’excés de preocupació” i afirmant que “la gent no s'angoixa amb el grip perquè hi està acostumada”. No hem disposat del Big data i tampoc de la veritat. La veritat, que en un sistema democràtic ha d’estar per sobre de tot, ha estat ocultada. Per la desídia, per la incompetència i la ineptitud del govern espanyol.

Si avui, sense anar més lluny, vista la gestió de la crisi del Coronavirus per part del Gobierno de España, descobríssim que som governats per un androide despietat que només pren decisions en funció d’algoritmes demencials que aparentment no cometen cap error, no ens hauria de venir de nou.

Imaginau-vos un món ideal on l’error és inadmissible i les protestes són enteses com un desacatament a la llei. Un món on l'alternança política no signifiqui res –digau-li, per exemple, ara PP ara PSOE; ara tu, ara jo–, perquè substancialment tot segueix igual o pitjor, però que el sistema presenta com l’única i millor opció possible. Digau-li, ara ja no ve d’aquí, Règim del 78, el qual, per moltes voltes que hi faceu, no aconseguireu tombar o canviar de manera significativa encara que la pedra angular –realment hauria de dir corona– sobre la qual es va bastir estigui literalment feta miques.

Un món en el qual heu d’intentar prosperar malgrat tots aquests hàndicaps. Malgrat que la darrera crisi capitalista no deixàs gaire esperança, cal tenir fe i esdevenir emprenedors i autoajudar-nos, prendre consciència de la necessitat i la conveniència de mantenir-nos units davant les adversitats. I patir i callar, i creure en la fal·làcia que si competim, que si ens esforçam, no hi farà res que les cartes estiguin marcades. A la fi, obtindrem la recompensa que ens mereixem i les xarxes socials corejaran el nostre nom i fulminarem el rànquing de likes en un dia, en una setmana, en un mes... I tindrem milions de followers i una vida regalada que tothom admirarà quan en pengem bocins a la xarxa.

Però què succeiria si un dia, cansats de cercar la glòria que no arriba, ho enviàssim tot a pondre i desafiàssim realment el sistema? Això és el que, com qui no vol la cosa però amb una persistència sorprenent, intenta el Peter Aturat, el protagonista de la novel·la QualityLand, una distopia hipercapitalista, una sàtira brutal que cal llegir abans que –esper que ens n'alliberem– qualcú se li acudeixi adaptar per fer una sèrie i perdi tota la capacitat subversiva i l’humor.

Aprofiteu el confinament i feis qualque cosa de profit: llegiu la novel·la de Marc-Uwe Kling, carregau-vos de mala llet. Perquè quan hagi passat tot això, convindrà fer net i demanar responsabilitats a la genteta ultraliberal que només sospirava per privatitzar i acabar d’enfonsar l’estat del benestar. I als polítics del règim que els anàven al darrere, que els rebenti la porqueria a la cara, i que es fotin.

 PS. He fet tard: HBO ja en prepara una versió televisiva. 

L'herència emocional no és un llibre d'autoajuda.

L'obra de Ramon Riera és un assaig divulgatiu sobre les emocions. L'autor,  psiquiatra psicoanalista i psicoterapeuta, centra el debat en les diferents reaccions davant d'un mateix fet al llarg de la història de la humanitat. És a dir, de nosaltres els sapiens. Perquè una vivència i l'emoció que se'n desprèn tenen un component cultural que, pel fet de trobar-nos-hi immersos, provoca respostes diferents en èpoques diferents.

Allò que en una època determinada era considerat "natural" i espontani -un cas extrem: l'ocultació de la por al combat en una guerra- actualment, en general, rep una consideració diferent. L'expressió dels sentiments davant la mort ha esdevingut normal. La pena per la pèrdua d'un fill -un altre cas extrem- és profundament compresa avui dia, plenament justificable i digna de plany. Però fa tot just 100 anys era un fet tan habitual que no tenia la mateixa consideració. Eren tants els infants que morien abans de complir els 5 anys -en algunes cultures fins i tot no els posaven nom fins al cap d'uns quants anys-, que la mortalitat infantil no era considerada un fet extraordinari. La convivència amb la mort era un fet quotidià i l'esperança de vida, en general, no superava els 30 anys. La reacció davant la mort, doncs, era limitada. 

Aquesta limitació es feia extensible a altres situacions. L'ocultació i la negació dels sentiments, tanmateix, no n'elimina l'origen ni les conseqüències. L'ocultació del trauma -Riera parla d'amputació d'emocions- no és una solució a llarg termini. Per sanar, cal tornar a connectar i compartir. La desconnexió total de les emocions per causa d'un xoc traumàtic a la llarga incideix encara més en els desequilibris psicològics d'una persona.

Però cada època té les seves normes. En aquest sentit un avançat al seu temps va ser Joan Sales, autor de la memorable novel·la Incerta Glòria. Sales sí que hi expressa els seus temors. Admet la por i el dolor. I Riera, molt encertadament, el contraposa al dictador espanyol Francisco Franco, qui féu de la valentia la seva principal virtut. Franco aplaudí i incentivà les carnisseries més bèsties de la Guerra Civil Espanyola i, ja en plena dictadura, imposà un règim repressiu i inhumà. En la recent pel·lícula en fa Alejandro Amenabar, Mientras dure la guerra, Franco consent d'allargar el conflicte bèl·lic per treure'n profit personal i esdevenir "cabdill" d'Espanya.

Riera insereix petites històries que li serveixen per posar de manifest la seva teoria i desenvolupar una història dels valors. Escriptors, artistes, personatges de novel·la i personatges bíblics... Els casos de Salvador Salí, Cervantes i Sigmund Freud mereixerien dedicació exclusiva en aquest breu apunt.

I a la fi, a l'epíleg, descobrim el perquè de tot plegat. La utopia reconciliadora que proposa Riera per retrobar-nos i salvar-nos com a humans: "Acceptar la vulnerabilitat sense haver de negar-la és l'únic èxit possible de la nostra espècie. La possibilitat de reeixir (...) passa per l'acceptació de la nostra fragilitat, de la incertesa, de la vulnerabilitat que ens fa viure exposats a la mort i al desamor".

I encara més: "La connexió amb aquests sentiments és la condició indispensable per poder empatitzar amb la mateixa vulnerabilitat dels altres. I l’empatia, al seu torn, és la principal via de què disposem els humans per trobar la solidaritat amb l’altre, amb qui pateix, amb qui és diferent, amb les minories".

Ramon Riera és optimista i creu que "grans majories de població", malgrat les febleses de l'espècie sapiens, tenen la capacitat de "connectar amb la seva vulnerabilitat i, de retruc, d'empatitzar amb la vulnerabilitat dels altres". Segons Riera, és possible un canvi de valors. Per això cal evitar el catastrofisme que condueix inexorablement als valors del passat. A l'autoritarisme i als valors jeràrquics. El derrotisme dels progressistes, paradoxalment, aplana el camí de la ultradreta, el camí de la desconfiança i de la por.

Tanmateix, l'acceptació de les nostres feblesesi vulnerabilitats "implica l'acceptació de la incertesa del futur que tenim com a espècie". Una incertesa que m'ha recordat els versos d'una cançó de Raimon:

"Amb poques coses clares:
la incertesa del futur,
l'avidesa d'uns infants".

Potser és això la utopia que reclama Riera: l'avidesa d'uns infants, el desig vehement de conèixer i compartir. Tant de bo.

https://algunoslibrosbuenos.com/la-herencia-emocional-de-ramon-riera

https://psicoterapiarelacional.es/Portals/0/eJournalCeIR/V4N2_2010/Review_Riera_la%20conexio-emocional_CeIR_V4N2.pdf

Especialment colpidor és l'article Feminisme i llibertat, lluites indestriables publicat avui per les preses polítiques Dolors Bassa i Carme Forcadell. És fàcil predicar des de la trona però el testimoni d'aquestes dues dones, des de la presó per defensar drets i llibertats, arriba al més profund de l'ànima.

I no només denuncien la violència masclista, que cal abolir de totes totes, sinó que ens adverteixen cal fer-ho per "viure en una societat lliure i igualitària de veritat". Perquè cal fer front fins i tot als tribunals injustos, formats sobretot per homes, que fan parts i quarts en els casos de violència masclista i també en els judicis contra els independentistes.

No pot ser que partits que es diuen demòcrates es vinculin i pactin amb l'extrema dreta i després es presentin com a garants de la llibertat. No pot ser que partits que es diuen progressistes canviïn el discurs així com bufa el vent.

Dues dones valentes denuncien les injustícies que pateixen les dones. I també tota la resta d'injustícies amb majúscules. I vinculen la justícia i la llibertat al republicanisme. República i Llibertat.

I acaben: "Avui més que mai reivindiquem totes les dones que han patit violència masclista, sortim als carrers i plantem cara a aquesta dreta feixista que ens vol fer tornar al segle XIX. Perquè contra la injustícia i la violència, persistència, persistència i persistència".

Quan s'acabi el malson de la presó, no tindrem prou paraules per agrair-los-ho.