eLiteratura

"Des de l’Iran fins a les Maldives, des de Cuba fins a Vietnam, els governs reprimeixen les persones que usen Internet per comunicar les seves opinions i neguen als seus ciutadans l’accés a l’abundància d’informació de la xarxa. S’empresona els usuaris de la xarxa, es tanquen cibercafès, la policia vigila els chat rooms i s’esborren els blocs. Els llocs web són bloquejats, les notícies de l’exterior són prohibides, i els motors de recerca filtren els resultats sobre matèries políticament delicades".

M'assabent a El País que Amnistia Internacional ha llançat una campanya IRREPRESIBLE.INFO a favor de la llibertat d'expressió. Cal recordar que a llocs com Iran, Vietnam i Arabia Saudí la pràctica de la censura és habitual. Tanmateix la Xina s'endú la palma, i es veu que és a la gran dictadura asiàtica on la col·laboració del grans com Google i Yahoo -l'economia mana- facilita molt més les coses als repressors dictatorials. Fins i tot el Microsoft del premiat Bill Gates amb el "Principe de Asturias" es esmentat per AI arran d'un afer l'any 2004 a Israel i també per crear un portal a la Xina que censura paraules com "llibertat" als textos dels blogs.

Podeu visitar la pàgina d'Irreprensible.info i afegir-hi el vostre granet d'arena signant la petició adreçada a governs i empreses per tal que garanteixin la llibertat a Internet.

Ben segur que a la Xina no poden veure aquest vídeo que paradoxalment he trobat penjat a Google Video España sobre la massacre de Tiannamen.

No hi ha res com moure's, viatjar, encara que només sigui fins a Palma, per viure situacions insòlites com la que m'ha succeït avui matí en una coneguda llibreria de segona mà del carrer dels Oms.

El personatge en qüestió, vestit impecablement de blanc -com un infermer, un perruquer o un ajudant de dentista-, d'una quarantena llarga però ben duita, ha sol·licitat una història de Mallorca escrita en mallorquí. Perquè ell, ho ha deixat ben clar un parell de vegades en un to una mica desafiant, no entenia el català. La llibretera, sens dubte rata vella, li ha contestat que tenien la de Pere Xamena, de Felanitx, escrita en mallorquí i reeditada feia molt poquet, encara que hi trobaria escrit “la casa” enlloc de “sa casa”, però que la resta ho entendria tot. I l'home de blanc ha quedat més que satisfet. Això sí: el llibre, el volia nou, res de segona mà.

D'aquest pas, no tindré més remei que crear una categoria nova per identificar aquesta mena d'anècdotes, viscudes o llegides, com la de la dislèxia de l'altre dia o aquesta d'avui de la història de Mallorca.

Ahir me vaig registrar com a membre de la XBS (Xarxa de Blocs Sobiranistes) i vaig cometre un petit error que l'administrador va tenir l'amabilitat de resoldre i, seguidament, contestar-me.

Es veu que som el primer membre de la XBS que té el blog allotjat a Balearweb i m'encoratja a publicitar la iniciativa entre els bloguistes de la nostra comunitat. Val a dir que la XBS va néixer arran de la campanya iniciada per Xavier Mir “Jo també vull un estat propi” (d'impropi, ja en tenim un, afegiria jo). De fet n'és la continuació i vol ser una eina més en el procés sobiranista. Es tracta, doncs, d'un web que recull els blogs els autors del quals comparteixen el projecte independentista dels Països Catalans. No cal que el blog tracti de manera explícita de política, sinó que comparteixi aquest compromís patriòtic amb la nació catalana.

Concretament, al web de la XBS hi apareixen els darrers posts dels blogs registrats. Així que ja ho sabeu: si estau d'acord amb la filosofia sobiranista, registrau-vos-hi.

Salut i independència.

Molts dissabtes tenc per costum llegir aquesta mena d’entrevistes impertinents que Matías Vallés publica a la contraportada del Diario de Mallorca. Sempre n’hi ha d’interessants o de divertides, o les dues coses alhora. Aquesta setmana tocava el problema de la dislèxia, i l’entrevistada, pel que deduesc, assessora, educadora i especialista en el tema, a més de mare de dislèxic, contesta les preguntes a la contra del singular periodista. Vull manifestar, per endavant, que no dubt de la bona fe d’Araceli Salas, però precisament per això surten a la llum els prejudicis d’aquesta senyora quan, com a especialista en el tema, hauria de procurar no caure-hi. Vull dir que afirmar, a la brava, que “el castellano es más transparente, suena como se lee” -ergo és millor que els nins dislèxics aprenguin en espanyol-, només pot ser fruit de la ignorància o de la mala fe. Com que ja he dit que no dubt, ni vull dubtar-ne, de les bones raons de l’assessora/educadora no tenc més remei que deduir que es tracta de desconeixement, la qual cosa és igualment greu i no puc sinó recomanar-li la lectura d’un llibret de Jesús Tusón titulat Mal de llengües.

No cal ser filòleg ni expert en fonètica per adonar-se que la llengua espanyola no es llegeix així com s’escriu: sense haver de recórrer al cas de la varietat andalusa, basta afinar una mica l’oïda per copsar, per exemple, que en espanyol no es diferencia el so de la “ll” del de la “y”, ni el so de la “b” al de la “v”. Potser hi ha d’altres llengües que presenten més dificultats per a les persones que pateixen trastorns dislèxics, però no és necessari atiar encara més els prejudicis de la gent. Per això, ja hi ha els que, com l’AFA Educación,  sí actuen de mala fe.

Quan encara és calent l’enfrontament d’aquest estiu entre Israel i Hezbolà al Líban, he llegit amb devoció, durant un mes llarg, la monografia de Joan B. Culla Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina. L’autor, en un esforç de síntesi, fa un recorregut per més de cent anys de conflicte essent –tal i com indica el propi Culla a la introducció– l’experiència històrica israeliana el fil conductor de l’estudi.

És impossible entendre els conflictes de llarga durada si no se’ls contextualitza de manera adequada. I el d’Israel i Palestina –hauria de dir Israel i gran part del món àrab– no n’és una excepció. No fa quatre dies que àrabs i israelians, desgraciadament, es maten de mala manera. A ambdós costats, a ambdós, encara que no tothom pareix tenir-ho clar, hi ha hagut enganyifes i traïcions, males arts i terrorisme.

Hi ha molta història d’Europa en la història dels jueus, i també, és clar, en la dels israelians. Les matances de jueus arreu del vell continent, inclosa la Rússia tsarista i la URRS de Stalin, passant pel terrible Holocaust que ara alguns gosen negar  i ridiculitzar. Potser sense la mala consciència d’Europa no hagués estat possible la creació de l’Estat d’Israel, però tampoc no podem deixar d’esmentar el paper cabdal dels Estats Unitats i de la Unió Soviètica en temps de la Guerra Freda, avui ja quasi oblidada davant la imminència dels fets d’ençà de l’11 de setembre, com si la Història hagués començat ahir. I d’això es tracta, que el món fa molts anys que fa voltes i que res no és tan senzill com sembla. Que els bons d’avui, ahir eren els dolents, i viceversa. Que les simpaties polítiques canvien però els problemes resten sense resoldre. No és estrany, doncs, que el film Munich, de S. Spielberg, no agradàs ni a israelians ni a palestins. Potser als darrers no els va fer gràcia haver de recordar els fets deplorables protagonitzats per Setembre Negre, mentre que als primers ben segur que no els agradà veure com un director del prestigi de Spielberg destapava les clavegueres pudentes d’Israel.

Arribats a aquest punt, la pregunta clau que cal formular-se és la següent: té dret a existir, l’Estat d’Israel? És possible la convivència entre israelians i palestins?

Qui s’hauria aficionat a la lectura si, de petits, no haguéssim tingut aquelles col·leccions de còmics i novel·les d’aventures (Stevenson, Salgari, Verne...) que devoràvem amb emoció,  sense necessitat de les estridències audiovisuals d’avui dia?

Mitjançant Librosfera, un cop més, tenc coneixement de l’article de Sánchez Piñol –absolutament recomanable– a El País sobre les preteses novel·les de gènere les quals, segons afirma, no existeixen, sinó que, com deia Vázquez Montalbán, només hi ha dos tipus de llibres: els bons i els dolents. Qui l’hagi llegit, sens dubte, sabrà perquè ho diu.

Nota: si de cas no funciona el vincle –estic una mica escalivat amb el problema de you tube que, com podreu comprovar al post anterior, no me funciona–, us el podeu baixar aquí en formar pdf.

He trobat a Librosfera un vídeo que l'autora titula Books and Videos,  encara que a You Tube apareix com a Book shelf. El vídeo és entretingut. Consult els tags i acab, finalment, amb un llistat de vídeos inspirats en Fahrenheit 451, d’entre els quals trob un curtmetratge de dibuxos animats prou curiós, encara que una mica llarg i en anglès, però bo de llegir. I és que això de cremar llibres, és molt lleig.

D'ençà de la publicació de les famoses caricatures de Mahoma a la premsa danesa, qualque cosa ha canviat a Europa en relació a la llibertat d'expressió. Pareixia que tothom havia de demanar disculpes per uns dibuixos bastant faves que poca gràcia feien. Dic tothom perquè l’integrisme islàmic, una ideologia equiparable al nazisme o a l’estalinisme, en les seves violentes reaccions, no mira gaire prim. Mentre que aquí, a excepció d’Aznar, hom mira de diferenciar entre la gent pacífica que practica la religió musulmana i aquests nihilistes amants del terror, aquests miserables només cerquen la confrontació i la humiliació de les democràcies, com si tota la població occidental fos responsable directa dels seus mals reals o hipotètics.