eLiteratura

Fa dies, massa, acabava el post de My Fair Lady afirmant que la cultura no ens converteix en persones millors. La cultura és imprescindible però insuficient. Aquesta mateixa sentència es pot aplicar al llarg reportatge d’Asne Seierstad sobre l’Afganistan. De fet, encara que faci ús de tècniques pròpies de la novel·la –el narrador omniscient–, es tracta més aviat d’un reportatge, premiat i polèmic, que no pas d’una novel·la pròpiament dita.

En llegir El llibreter de kabul no hi ha dubte que us colpiran els passatges relatius a la situació de les dones en aquest país islàmic.  Potser no calia anar-se’n tan lluny per trobar misèria i opressió. Però tanmateix, i això és ben cert, qualcú ha de donar testimoni de la violència generalitzada contra les dones a l’Afganistan. Feta palesa la condemna, hi ha d’altres aspectes d’aquesta obra que criden l’atenció.

El tòpic que la realitat pot superar la ficció –si la corresponsal ha estat fidel– es fa present a El llibreter de Kabul. Enmig de la misèria i l’horror sorgeixen escenes que, voluntàriament o no, provoquen la rialla. Potser només es tracta d’un simple somrís, just dibuixat, però un somriure al cap i a la fi. Per exemple, a la comissaria, quan no hi ha prou cadires per a tots els policies que volen assistir a l’interrogatori del pobre fuster, lladre de postals.

“Aquella tarda el Mansur s’ha de presentar a prestar declaració. S’asseu amb les cames encreuades en una cadira al costat de la taula de l’oficial en cap de la comissaria. Hi ha set persones presents a l’interrogatori. No hi ha prou cadires per a tots, per això a cada una hi seuen dues persones. El fuster està assegut de genolls al mig de la cambra. Els policies formen un grup més aviat peculiar: alguns porten els uniformes d’hivern grisos i calorosos, uns altres els els vestits tradicionals, uns altres els uniformes verds de la policia militar. En aquesta comissaria de policia no passa mai res, per això el robatori de les postals és un cas que ha suscitat molta curiositat. Un dels agents es queda quiet a la porta d’entrada, dubtant si participar-hi”.

També l’assassinat del ministre d’Aeronàutica a l’aeroport frega l’absurd, quan els pelegrins estafats que volien volar fins a la Meca l’aglapeixen dins un avió enmig de la pista i el colpeixen fins a la mort perquè no han pogut partir.

A l’Afganistan regna el campi qui pugui. Els americans, encara que no ho vulguin reconèixer, hi han perdut l’oremus. Hi ha zones extenses en les quals els senyors de la guerra fan i desfan, mentre fingeixen col·laborar amb els ianquis per tal de capturar Ossama bin Laden. Curiosament, entre aquests combatents es donen alguns casos de relacions homosexuals que la reportera no dubta a atribuir al purdah .

Purdah es tradueix literalment de la llengua urdú com a “cortina”. El purdah, doncs, suposa de facto la segregació de les dones, l’ocultació. L’anorreament. El burka, en canvi, és el símbol de l’opressió femenina. L’homosexualitat masculina, però, és acceptada de manera tàcita.

Al seu moment El llibreter de Kabul es va vendre a carretades. Es va convertir en un best-seller, amb més de 800 mil exemplars venuts a Europa. Tanmateix, quan el vaig comprar n’esperava una altra cosa. Com sempre, el poder de les contraportades. D’altra banda, el títol original d’Asne Seierstad era El llibreter de Kabul. Un drama familiar, mentre que a les edicions espanyola i catalana es va obviar la segona part del títol, de manera que així s’emfatitzava l’aura romàntica del llibreter: “Primer els comunistes van cremar els meus llibres, després els mujaidins em van arrasar la botiga, finalment els talibans me’ls van tornar a cremar”.

 Åsne Seierstad

El llibreter de Kabul

Col. El Balancí, núm 480

Edicions 62