eLiteratura

El suplement del cultura de l’Avui de dia 14 de juny no té preu. Tenc per costum llegir-lo cada setmana (si puc, o si més no hi faig una ullada) i en aquest número hi ha dues entrevistes prou interessants.

A la primera, Frank McCourt, nat a Brooklyn l’any 1930, explica, arran de la publicació de El professor, la problemàtica que es trobava a les aules de l’institut (excés de feina, problemes de disciplina, guerres entre bandes, a més d’estar “encaixonat entre pautes didàctiques establertes per buròcrates aliens a la veritable realitat de les aules”). Però, però, el millor de tot és que el problema més greu de l’educació segons McCourt són els polítics: “Interfereixen massa en la nostra tasca. El que han de fer és proporcionar fons econòmics i després desaparèixer. (...) Jo no feia cas ni als polítics ni als buròcrates. Estava, com aquell qui diu, fora de la llei ”.

Qui ens havia de dir que el major problema que pateix l’educació a l’Estat espanyol i als Estats Units era el mateix: els polítics! Només hi afegiré que aquí, a part de la necessitat imperiosa d’inversió a l’escola pública, hem hagut de patir un fotimer de reformes i contrareformes educatives que no porten enlloc.

A la segona, en motiu de la publicació del Diccionari persa de Catalunya, Miquel Porta Perales, agent provocador fa gala d’una xuleria fora corda i, a més, inconnexa. Aquest homenet és dels qui els agrada fer lluir el llautó i, sense entrar en opinions lingüístiques –ja ho llegireu si en teniu ganes–, cal destacar la caracterització que fa de l’esquerra. De l’esquerra, així, en general, la qual es caracteritza, segons ell, “per l’estultícia, en el sentit de niciesa, de no ser conscient de quina és la realitat del món en què viu “. Sort d’aquest liberal, conservador i extremocentrista (sic) que ens il·lumina i ens fa somriure.

Finalment, a la contraportada, Eva Piquer es fa ressò del Tractat d’elocució, de Salvador Oliva, a qui admir per les traduccions de Shakespeare. Es veu que Oliva pica fort contra la pedagogia moderna –potser la que emana dels buròcrates de què parlava el professor McCourt?– i que durant anys “ha prioritzat la plastilina per davant de la memorització, amb resultats nefastos: la gent sap enganxar gomets però no sap parlar ni llegir ni escriure “. Finalment, Oliva carrega contra els polítics –nova coincidència amb McCourt!–, de qui diu que parlen un “català desguitarrat “. I és ben cert: qui hauria de donar llum, dóna fum.