eLiteratura

Des d’èpoques gairebé immemorials l’enemistat entre escriptors ha estat ferotge, una cosa sense nom i sense perdó que no arriba mai a la fi. També les fílies són fortes; a prova, diríem, d’estilogràfica. Per comprovar-ho, només cal seguir qualque polèmica literària, sempre interessant, sana i democràtica. Que en temps de Franco, almanco oficialment, no n’hi havia de polèmiques, ni debat ni res de res.

Així, doncs, benvinguda la polèmica i la crítica. Per això hi són, els crítics. Per separar el gra de la palla. Quan les crítiques van més enllà del fet literari i s’endinsen en el terreny personal i polític, que ambdues coses passen, la cosa s’embruta.

L’aspecte polític, en el nostre cas, és més que notable. Una llengua minoritzada –que no minoritària– no competeix en igualtat d’oportunitats. Ha de mester, més que mai, la complicitat dels lectors i de les institucions. Això que a priori pareix tan senzill, no ho és gens ni mica. L’exemple més clar, la Fira de Frankfurt. I no en parlem pus.

Arribam, així, a l’apartat particular. Les afinitats personals. L’amistat pesa, i molt, en el món literari. I a la inversa: com dir a l’amic, o al tan sols conegut, si s’esdevé, que la seva obra no t’ha agradat, o simplement que no és genial?

Molts cops, darrere un lector hi ha un escriptor frustat. I amb això està dit gairebé tot. El primer que hem de decantar, en valorar un escriptor, i més si és conegut nostre, és l’enveja, poc sana en aquest cas. És fotut veure com passen els anys i com aquell cuquet literari, aquella ansietat, aquella necessitat d’escriure, de passar a la història de la literatura, s’esvaeix. Acceptar que no hem tingut l’oportunitat ni el temps, però que segurament hauríem pogut fer alguna cosa més, és imprescindible. Cal, doncs, respectar qui n’ha sabut. Passar hores i hores davant el full o la pantalla de l’ordinador, sens dubte, mereix un respecte. Altra cosa és el negoci editorial (“per la butxaca”, que diu Tirant al Cap) i, el més important, la qualitat literària.

No hi ha res més emprenyador que l’obra de segona que volen fer passar per excel·lent.  Els premis embafadors i les capelletes, les escriptores amb glamour (no us perdeu la foto) i els mediàtics, les contratapes sense consol, les crítiques falsejades; en definitiva, tot allò que pretén engreixar la nostra biblioteca amb pseudoliteratura: material 100 % reciclable i una tudada de doblers.