eLiteratura

Durant els darrers quinze dies he estat ocupat en un curs on line sobre “Identitat digital” que m’ha mantingut allunyat del blog. Com diuen en bon català, mentre filen no debanen.

Després de gairebé dos anys de mantenir obert eLiteratura, ha estat interessant reflexionar sobre la imatge que de mi mateix desprèn aquesta eina ciberespacial.

És evident que la identitat digital no es crea d’un dia per l’altre. Cada post afegeix, modifica, alterna, enriqueix, un tret de la nostra personalitat i mostra en públic la nostra ideologia, a banda de gustos literaris i cinematogràfics, etc. Actuam en el ciberespai i ens cream un “jo digital” que pot acostar-se més o manco al nostre “jo real”.

D’entrada, tenim tres opcions: l’anonimat, el pseudònim o la identificació real. Si optam per l’anonimat, ja no hi ha res més a parlar. Vull dir que difícilment aportarà res a la nostra identitat digital. En canvi, l’opció del pseudònim és més interessant, ja que, tot i que no coneixem la identitat real, permet fer-ne un seguiment. Finalment, només resta la identificació amb el nom real, si bé la identitat digital que hom projecta a Internet no té perquè ajustar-se a la real. A més, cal tenir en compte la imatge que els altres tenen de nosaltres i que poden manifestar, per exemple, a través dels comentaris als blogs, xats, etc.

Un dels exercicis del curs de què parlava va consistir a posar exemples de casos reals de manifestació d’identitats digitals i analitzar-los. Gairebé de manera immediata vaig pensar en l’escriptor Toni Ibàñez i el seu blog Entrellum. No me va costar gaire trobar el post que m’interessava en el qual Ibàñez es presentava virtualment:

Sóc un prepotent, sí, un cregut i un pedant, perquè cito en llatí i en alemany. A més, acostumo a contradir-me. Em perden les formes, la vehemència, l’apassionament.

Ibàñez s’autodefineix com a individualista, prepotent, cregut, pedant, vehement, apassionat. A més, es contradiu. Quan parlam d’identitat pareix que hem d’excloure la contradicció. Que un dels trets identitaris de qualcú sigui la contradicció resulta, si més no, xocant. Potser és més xocant encara que aquest qualcú ho reconegui. Estem acostumats a valorar negativament la contradicció. Record un fragment d’un poema de Walt Whitman, citat per Imma Tubella a Somiar Amèrica, quan parla de la identitat del poble americà, un dels trets del qual seria la contradicció.  Whitman ho expressa així:

Em contradic?

Doncs sí, em contradic.

(Sóc gran, continc multituds).

Així, doncs, un tret que habitualment és titllat de negatiu és considerat des d’una altra òptica, potser no superior, però que en tot cas perd les connotacions pejoratives aconseguint, d’aquesta manera, una altra dimensió.

Més envant, al mateix post, Ibàñez reconeix que tot plegat era una estratègia premeditada, que ell anomena màrqueting catosfèric, basada, entre d’altres coses, en la multiplicació de blogs heterònims. Hi ha, per tant, multiplicitat d’identitats.

En realitat, la clau del meu èxit ha estat el màrqueting catosfèric que vaig emprar durant l’etapa TdQ. Fou una màscara molt divertida. Polèmiques, multiplicació de blogs heterònims, estil destraler, estripador, provocador etc. En vaig treure molt profit. Ara m’he encalmat. Ja no necessito fer tant el pallasso. Ja no parlo de política...

Ibàñez basteix una màscara basada en l’heteronímia, un joc literari iniciat pel gran escriptor portuguès Fernando Pessoa, a qui Toni Ibàñez considera el Mestre. Com ell mateix indica, l’autor del ciberdietari Entrellum va fer ús dels mecanismes de l’heteronímia, intel·ligentment portada al ciberespai per publicitar el seu antic blog Tros de Quòniam.

Pareix, però, que el joc encara continua a l’actualitat. Mireia Galindo, autora del blog Mireia, ha creat un personatge anomenat Iñaitze Bon, anagrama de Toni Ibàñez. La tal Mireia Galindo té estires i arronses amb Ibàñez. Pareix esser que Ibàñez va publicar un post on confessava que Mireia Galindo era en realitat un heterònim blogogràfic creat per ell mateix, a la qual cosa Mireia Galindo va respondre amb un post al seu blog el 27 de setembre de 2006, que portava per títol El miserable Toni Ibàñez.

Ni vent ni gent, un blog del qual no se’n coneix l’autor i que no ha estat actualitzat des del 7 de novembre de 2006, es feia ressò, del 30 de setembre de 2006, en un post titulat Sobre la propietat intel·lectual a Internet, del diguem-ne debat d’identitats entre Toni Ibàñez i Mireia Galindo.

Això és el que pot haver fet l'inefable Toni Ibàñez, que ha estat acusat d'intentar apropiar-se de l'exitós bloc Mireia. No seré jo qui posi la mà al foc que realment la tal Mireia no sigui un alter ego del tal Ibáñez: de més verdes en maduren. Però sí que és cert i conegut que aquest personatge no és el primer cop que és acusat d'apropiar-se de textos aliens.

Si l'Ibàñez és l'autor real de Mireia i tota la polèmica és un joc del mateix autor haurem d'acceptar que aquest Ibáñez, malgrat ser una mica pedant, és "genial", i caldrà treure's el barret. Ara bé, si Mireia no té res a veure amb ell, haurem de concloure que, com a mínim com a escriptor, és d’un patetisme convulsiu.

A banda de la polèmica entre Ibàñez i Galindo, Ni vent ni gent afegeix més llenya al foc en recordar que l’autor d’Entrellum ja va ser acusat de plagi per l’autor d’El cafè d’en Litus. Es veu que el tal Litus se’n va adonar la mateixa nit en què donaven el premi. Aquest nou ensurt va suposar ni més ni manco que 134 comentaris al post denunciant i amb la intervenció, entre d’altres, de la inefable Mireia Galindo.

Per acabar-ho d’adobar, posteriorment Toni Ibàñez i Emma Piqué van guanyar amb la singular obra L’oracle imminent el XIII Premi de Literatura Eròtica Vall d’Albaida. Pareix fora de dubte l’existència d’Emma Piqué. No obstant això, al blog Garrofaire s’afirma que Emma Piqué i Mireia Galindo són la mateixa persona:

Recordes aquest estiu el merder que va haver-hi al teu blog amb la Mireia i un tal Blucaire perquè aquest deia que era en Toni Ibàñez? al final s'hi va apuntar gent i va haver-hi un debat divertit. Sóc en Blucaire i et dono una primícia al blog:

LA MIREIA ÉS L'EMMA PIQUÉ qui ha escrit el llibre conjuntament amb el Toni I. És més que possible que la Mireia sigui un "divertimento" dels 2 i que el dia de la presentació del llibre la cosa surti a la llum, és cosa de fer-se publicitat. La Piqué està prenyada i ha de parir d'aquí a poc, la Mireia ha anunciat un descans pel proper dia 5 de desembre, casualitat? tinc aquesta teoria. A més, ara al bloc Entrellum fa molta publicitat de la Mireia quan sempre diu que ella i ell s'odien a mort, segons el Toni la Mireia anirà a la presentació, casualitat? no, és l'Emma. En alguna ocasió se li va escapar dir: el dia de la presentació es sabrà tot. Jo ho veig clar, ja sé, ara vindrà la Mireia i ho negarà i es posarà com una fura, m'és ben igual, aquesta vegada n'estic segur.

Mireu una altra cosa: molts posts d'Entrellum i de la Mireia són escrits a les 0:01, són massa posts per ser casualitat.

L’Oracle imminent va ser publicat per Bromera i presentat a la Llibreria Catalònia. Segons indica la invitació, a la presentació de L’oracle imminent hi havia d’intervenir en directe ni més ni manco que Mireia Galindo. A la fi, la Galindo no va comparèixer però sí que, segons indica el blog anònim Trajecte final, va participar al xat de gmail:

Quan ha acabat, ha aparegut el personatge de la Mireia Galindo, un altre personatge molt conegut de la catosfera. Però no a la sala, físicament, sinó al xat de Gmail, des d’on l’Ibàñez intentava posar emoció a un acte que, sense dubte, corria el perill d’acabar en una de les presentacions més absurdes i vergonyoses de tota la història de les llibreries mundials.

En fi, després de tot aquest embull l’únic que podem treure en clar és que la identitat digital de l’autor d’Entrellum és més aviat complexa. I, a més, no defuig la polèmica ni la contradicció. Com ell mateix va manifestar, ha fet ús de diversos heterònims a blogs diferents i molt probablement aquests heterònims han interactuat mitjançant blogs i xats. Tot aquest entramat forma part d’una estratègia premeditada que, a banda de la qualitat literària –que hi és– i del tractament del temes –no estic gens d’acord, per exemple, amb l’anàlisi que fa del concert de comiat de Lluís Llach Verges 07– és indiscutible que fa un ús novedós, encertat i creatiu de les noves tecnologies amb el seu ciberdietari. Com diu a El fenomen dels blogs en català:

M’interessa la creativitat, l’originalitat, la reflexió crítica del bloguer. Dels blogs em sedueix la veu directa, particular, independent del seu autor, l’autenticitat, la transparència, la immediatesa del missatge, la frescor d’un text escrit sovint a rajaploma. Dels blogs em sedueix el seu pluralisme descentralitzat, incontaminat. On són els límits? Hi ha d’haver límits? Dels blogs em sedueix l’encís de l’acte creatiu, l’acció que brolla dels dits com una pluja revolucionària...

Qui ho pot discutir. Els blogs són un espai de llibertat, han obert una nova porta a la realitat, la realitat virtual, i és possible, i fins i tot necessari, apurar a fons les potencialitats literàries d’aquest (ciber)espai –per cert, hi ha autors mediàtics a Secon Life?.

Cal tenir present, però, que la realitat virtual, per definició, no és real. Ens trobam, novament, amb la contradicció. Partim de la fabulació o de la mentida (hi ha diferència entre una cosa i altra?), veritables portes d’entrada a la literatura. Sabem, doncs, que per definició la realitat virtual (sigui quin sigui el seu autor, conegut o anònim, real o fictici) no té perquè ajustar-se a la realitat real. A partir d'aquí, tot seria vàlid. Ningú no menteix a la realitat virtual perquè sabem que es tracta d'un joc, d'una convenció.

Com hem pogut observar en el cas de Pessoa, en la literatura (diguem-ne convencional), moltes vegades, passa quelcom semblant. Els escriptors creen personatges; això no és res nou. Però el més interessant és que el propi escriptor pot crear un personatge o personatges  sobre ell mateix; en definitiva, una imatge, una identitat literària (gairebé) amb vida pròpia. Aquest mateix fenòmen, com hem vist en el cas de Toni Ibàñez, pot veure’s reforçat al ciberespai, multiplicant les identitats i fent, fins i tot, que interactuïn, aprofitant així les enormes potencialitats que ofereix per a la creació literària la realitat virtual.