eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

"España, esencia de la corrupción política y el despilfarro"

eliteratura | 15 Març, 2010 16:00

¿Podeu imaginar-vos aquestes declaracions en boca de Rosa Díez, cofundadora i portaveu del partit nacionalista espanyol Unión, Progreso i Democracia? És clar que no. Cap polític espanyol no es pot permetre aquestes afirmacions perquè hauria de dimitir immediatament. ¿Però, i si canviàssim Espanya per Madrid i, doncs, la frase quedàs més o Rosa Diez, flamant diputada

manco així: "Madrid, capital de la corrupción política y el despilfarro"? Tampoc, tampoc. L'Operació Gürtel, vet-ho aquí, no dóna per tant: hom no pot carregar així com així contra Espanya i Madrid perquè el polític que ho fes es posaria ell mateix la soga al coll.
Tanmateix no hi ha cap problema per a què qualsevol d'aquests polítics que miren tan prim a l'hora de parlar d'Espanya venguin a Mallorca a delectar-nos amb les seves estupideses i amb un discur xenòfob i presumptament alliçonador.
Posem per cas, doncs, que la perla és de Rosa Díez. Això és cert. Però la diputada nacional no es referia a Espanya ni a Madrid, sinó a Balears: "capital de la corrupció política i el malbaratament". Com que aquí tenim l'esquena ampla, n'hi havia que li feien mamballetes i reien, mentre deia això. Això que és capaç de dir aquí i d'aquí però no allà i d'allà. Ella, precisament, que es vanta de mantenir el mateix discurs en todo el territorio nacional i que es va haver de disculpar per haver dit "gallego" a Zapatero, va patir tan ampla després d'haver-nos fet beneits, a tots, per corruptes. Díez confon l'insult amb la regeneració. Que regenerin primer Espanya i nosaltres, ni que sigui de rebot, en sortirem beneficiats!
No en va dir res, ben alerta que va anar, de l'espoli fiscal que patim per part de l'Espanya corrupta que ella no denuncia. Sí que pot parlar malament d'una comunidad autónoma de allende de los mares, les colònies d'ultramar, mentre obvia el tracte injust que rebem per part de l'estat espanyol que ella defensa amb les ungles ben esmolades. Mentre que aquí acusa els corruptes, espera que el "Cas Gürtel" es redueixi a simples "tramas de golfos".
És que la Comunidad de Madrid no guanyaria un campionat de corrupció? Torni-se'n cap allà, senyora Díez, a començar a fer net, a regenerar Espanya.
Bon vent i barca nova!

Creativitat? Pla Bolonya i foment de la lectura (i II)

eliteratura | 11 Març, 2010 16:00

Critica demoledora al sistema educatiu i al Pla Bolonya per part del catedràtic de Literatura Española Francisco Díaz de Castro en una entrevista publicada al Diario de Ibiza.

M'estalviï presentacions i preàmbuls i transcric directament les preguntes i respostes que m'han semblat més interessants al respecte.

-Se dice que cada vez es más difícil conseguir que los alumnos lean...
-No leen nada y cuando leen no entienden lo que leen. Y no me refiero sólo a ESO y Bachillerato, sino también a la Universidad. Este año, por ejemplo, he puesto ocho lecturas obligatorias y ahora estoy comprobando, por las fichas que les he tenido que pedir que hagan, que muchos lo sacan todo de la Wikipedia. ¡Alumnos de 3º de Filológica Hispánica!

-¿El sistema educativo actual no propicia la lectura?
-Cada vez menos. No hay duda de que antes el sistema educativo era mejor, ya que salían lectores, muchos o pocos, pero salían. Ahora es imposible. Se insiste mucho en técnicas pedagógicas, en didácticas de la asignatura, pero si detrás de todo ello no hay un conocimiento de la literatura en sí, no sirve para nada. Sólo aprenden a rellenar fichitas. No hay lectura.

-¿Cómo ve hoy el papel de la Universidad en nuestra sociedad?
-Qué te puedo decir... Estamos en el Plan Bolonia, que es un disparate que ya ha fracasado en Francia y en Italia, como ya ocurrió cuando importamos la ESO.

-Vaya, ¿se trata entonces de otra ´crónica de una muerte anunciada...?
-El Plan Bolonia es la consagración del poder de los pedagogos, que centran todos los objetivos en una especie de cartillita pedagógica, eliminando en buena parte el papel del profesor y los conocimientos que éste pueda transmitir. El profesor ya es un mero funcionario administrativo, que debe seguir a rajatabla unos objetivos, como, por ejemplo, calibrar las horas que va a tardar un alumno en leer una obra literaria, como si fuera posible saber cuánto tiempo necesitamos para leer el Quijote... Creo que vamos hacia una aculturización de la gente, a la que, además, se le saca más dinero que nunca, pues la Universidad es ahora una sirviente de las empresas privadas. Todo se ha convertido en un máster que cuesta mucho dinero, cualquier cursito de antes es hoy un máster caro.

Qüestions més candents:

Els estudiants no llegeixen i quan ho fan no entenen el que llegeixen.
El pla Bolonya és la consagració del poder del pedagogs: s'hi elimina el paper del professor, que no transmet coneixements sinó que es converteix en un simple funcionari.
La universitat és una serventa de les empreses privades.

Notícia publicada a El País: Los ministros europeos admiten fallos en las reformas de Bolonia

Creativitat? Economia especulativa (I)

eliteratura | 09 Març, 2010 16:00

Tenc per mi que l'educació actual no afavoreix la creativitat. Per ventura mai no ha estat així. És més fàcil controlar una colla d'infants disciplinats que reciten la lliçó i responen perfectament a un guió marcat per l'administració i una societat desorientada al qual el mestre només pot posar petits matisos. La pedagogia intenta donar resposta al com, però fa temps que ha tirat la tovallola en relació al què.
L'any que ve 24.000 alumnes tindran un miniordinador a l'aula. Hem de suposar que això és positiu. Sabem com aprendran. Què aprendran és la pregunta del milió. Allò que el mercat determini (en això consisteix, bàsicament, el famós Pla Bolonya). I qui diu el mercat, diu el capital. El mateix que demana ajut quan la mala praxi aboca el sistema a la fallida financera i provoca la crisi més gran d'ençà de la Gran Depressió.
Creativitat? Llevat d'excepcions molt lloables, pedagogia aplicada al benefici d'uns pocs.

Oscar Wilde. "Un marit ideal": una engruna d'esperança.

eliteratura | 08 Març, 2010 16:00

"Sempre m'estimaré més un home estúpid però honest"

De vegades és bo anar a veure una obra sobre la qual no se'n sap res. Hom és lliure de sentir i pensar a partir del que escolta i veu representat. I encara que la versió d'Un marit ideal produïda pel Teatre Goya peca d'histrionisme, val a dir que les rialles que provoca tenen un efecte balsàmic sobre l'espectador. Tanmateix l'obra d'Oscar Wilde està dotada d'una gran enginyeria verbal que cal respectar. En clau de comèdia s'hi tracten temes espinosos i de gran actualitat. Per això Wilde és un clàssic.
Sota l'aparent frivolitat de l'irlandès, hi havia un coneixement profund de l'ànima humana. En parlar de corrupció, un dels temes centrals d'Un marit ideal, ho fa en relació a d'altres com l'amor, la compassió, el perdó i l'expiació. Tot plegat en una societat summament hipòcrita.
Vist l'espectacle actual, és imprescindible dotar-se d'un cert optimisme i creure en la possibilitat de redempció (especialment en economia i política). Tan obscur, de moment, és el panorama.
Tan de bo, com deia el propi Wilde, la vida imiti l'art. I doncs, la corrupció -mostra de la debilitat humana- que ara patim permeti, talment Sir Robert Chiltern, una regeneració del sistema polític i avancem cap a l'inassolible, per bé que desitjable, ideal democràtic.

L'enemic del llibre

eliteratura | 06 Març, 2010 10:00

"Els llibres tenen els mateixos enemics que l'home: el foc, la humitat, els animals, el temps, i el seu propi contingut".

Paul Valery

I la ignorància i l'oblit. Les modes i la mala fe.

Imatge via Libreros

El bibliòfil

eliteratura | 03 Març, 2010 16:00

Fa més de dos anys vaig penjar el que en diuen un microrelat. Es titulava "El bibliòfil" i, com podeu imaginar, es tractava d'un personatge col·lecionista de llibres el qual, i això no hauria de ser tan normal, el tancaven a la presó per robatori:

"L. -refinat fins a la medul·la, incondicional de la literatura, la mitologia i l'art, veritable devora-llibres, bibliòfil empedreït, cleptòman- aspirava a convertir-se en el col·leccionista més famós de la història, i cada cop es marcava fites més i mes altes: primeres edicions, manuscrits, incunables... Fins que el vici el portà a la ruïna. Li girà el cervell. El van glapir i condemnar".

Hi ha qui opina que la vida imita l'art. Déu me'n guard de comparar-me, ni de lluny, a Oscar Wilde, però tanmateix hi ha coincidències que criden l'atenció. Com ara aquesta crònica, "Bibliópato en serie", que explica les peripècies d'un neuròleg eminent que va desviar 3'7 milions d'euros de l'hospital on treballava per adquirir, entre d'altres joies bibliogràfiques, els "Poemes" de Mallarmé il·lustrats per Matisse.

Res semblant, doncs, al desfalc del famós Fèlix Millet, molt més pedestre i interessat, ni tampoc a les corrupteles que roseguen l'estat espanyol.

"Ses illes"

eliteratura | 27 Febrer, 2010 10:00

Cada vegada que sent parlar de "ses illes" m'escarruf. Ja sé que hi ha gent, la majoria, que ho diuen de bona fe, pensant que fan un ou de dos vermells. Però és igual. Això de "ses illes" és un disbarat tan gros, que passa de mida.
Temps enrere vaig renunciar a practicar un dels esports nacionals: el debat lingüístic. Val a dir que això limita moltíssim socialment ja que, com tothom sap, cada català és un lingüista en potència. Te'n vas al bar a fer un cafè i tant poden parlar de l'alineació del Barça com de gramàtica històrica: una discussió científicament fonamentada, és clar, amb arguments irrefutables extrets de la saviesa popular infusa.
Així que -de la mateixa manera que no em pos a enraonar sobre integrals o sobre física quàntica- ni puc ni vull donar lliçons d'etimologia, de lexicologia, de morfologia o de gramàtica. Però quan qualcú diu allò de "tu, que ets de ses illes", no puc evitar la sensació de desassossec, i bot. Així, doncs, rompré en part la regla d'or i en parlaré.
D'ençà que tenc record, ni a Mallorca ni a Menorca he sentit a parlar "d'illes". La gent diu "Mallorca" o "aquí a Menorca", però mai "aquí a l'illa". Ni tampoc, en general, "a les Balears". Encara menys, llevat de documentació oficial o en un context similar, de Comunitat Autònoma de les Illes Balears. És més, la "realitat balear" no existeix. Ni la província ni, per descomptat, la comunitat autònoma responen a una fet sociològic. Tot plegat són rèmores de colonialisme espanyol passat pel sedàs del franquisme i d'un autonomisme mal entès.

Essencialment, doncs, les Illes Balears no existeixen. Si no existeixen "les" illes, encara menys "ses" illes, aquesta forma simpàtico-paternalista amb què alguns mitjans es refereixen a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
En definitiva, "ses Illes" ni és correcte ni fa gràcia. Si us plau, evitau aquesta expressió desafortunada. Mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers us estarem agraïts.