Cada vegada que torn al meu poble hi trob canviada la fesomia. És com el joc de
les diferències. En aquest cas, però, una imatge és real i l'altra, mental. Hi arribes després de tres o quatre mesos d'absència i la comparança és automàtica. Com més temps has estat fora, més variacions. De vegades, els canvis són imperceptibles, subtils, com les diferències entre dos quadres impressionistes pintats pel mateix artista: el mateix lloc, el mateix angle, però en una hora o una estació diferents. L'indret és el mateix; la vivència, canvia. El color, la llum, el record. La gent.
Els pobles, com les biblioteques, són organismes vius que muden la seva semblança amb el pas del temps. Com els bons vins, n'hi ha que guanyen amb els anys. D'altres menys sortats, el sedaç de la modernitat els passa pel damunt i els destrempa per sempre més: víctimes dels adossats, les autovies, l'especulació... moren d'èxit. Es desestructuren, es desbaraten; perden l'alè, la singularitat.
Pobles. A l'estiu hom hi cerca el recer de l'ombra i a l'hivern un bon enfront assolellat. Hi ha pobles bells i d'altres poc agraciats. No ho són perquè sí. Cadascun té la seva història. Un poble és el resultat de la vida en comú de milers i milers de persones durant centenars d'anys. Un poble és la cultura del dia a dia, és la solució o l'entrebanc als problemes quotidians de persones reals. Un poble són clavegueres, desaigües, carrers empedrats, voravies amples o estretes, enfronts emblanquinats i finestres ben pintades. Un poble és una escola de la vida on posam en pràctica el que hem après. Per això, cada poble té la seva idiosincràsia, una manera particular d'entendre el món. Una fesomia particular i irrepetible.
Josepmanel, a més d'una certa semblança al topònim, veig ambdós pobles comparteixen les quatre barres a l'escut (més una ala accidental!). Als escuts dels pobles, encara que els sàpiga greu, no han pogut enflocar-hi el pedaç blau i, així, en queda clara la procedència.
Salut
Què bo pels pobles que saben mantenir la seua fesomia malgrat el pas dels anys, i que encara mantenen el seus referents físics d’allò que foren i que, potser, encara són. Jo em mire les grues que campen com bolets pel nostre terme i no puc més que sentir l’enyor pels paisatges perduts. Per cert, visc a prop d’un poble (ara, de moment, entitat local menor) que es diu Aiacor. Quasi, eh!
És una imatge realment preciosa. M'has recordat una sensació molt agradable que fa temps que no sento: la de volar :)
Efectivament, a Alaior hi ha uns quants magatzems de formatge de pagès, a més de la fàbrica de Coinga. Tanmateix, el formatge de Menorca és conegut com a maonès, i no com a menorquí.
Quant al nom, la generació dels meus pares acostumava a posar als fills el nom dels avis, que en aquest cas coincideix amb el patró del poble.
Alaior. No el conec, el teu poble però l'intuesc ben agradós.
Dues curiositats:
1. El formatge maonés semicurat, que és el que jo compre ben sovint... procedeix del teu poble? (Supose que de tota la contrada).
2. És pel patró d'Alaior que tu tens per nom Llorenç?
Salutacions.