"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
eliteratura | 11 Abril, 2008 14:00
| De cada vegada som més els qui constatam (tampoc no cal tenir poders adivinatoris) que a l'estat espanyol, d'ençà de l'entrada en vigor de la LOGSE, l'educació ha caigut en picat. Adesiara, amb èpoques de major intensitat, apareixen notícies i reportatges sobre la problemàtica del fracàs escolar i de la dificultat de posar-hi remei. Sé de bona tinta que a moltes escoles hi ha pressions al professorat per a què baixin el nivell (encara més!), i així maquillar una mica la situació. En darrer terme, tècnics i polítics ho justifiquen apel·lant a la democratització de l'educació, a la igualtat d'oportunitats. El problema és que sempre fan comptes igualar per la part baixa. D'aquesta manera es penalitza l'alumnat que excel·leix, els nins i nines que estudien i, de rebot, les famílies que prioritzen una bona educació. Tot això, amb el vist-i-plau de l'estat, mentre els seus dirigents -els hauria de caure la cara de vergonya- porten els seus fills a escoles privades que sí prioritzen l'excel·lència. Hi ha famílies que, sense ser milionàries ni prop fer-s'hi, dediquen una part important de la seva renda a l'educació dels fills. En fan una prioritat. Però les ajudes que reben són mínimes. O cap. La sensació és que per a rebre un ajud o una beca cal ser pobre de solemnitat. Mentre, els bons alumnes han de compartir espai amb d'altres que no els interessa el més mínim l'educació. Aquests tenen professors de reforç, el +1, el-grup-d'atenció-no-sé-què... I jo no dic que els hagin de deixar a l'estacada. Però també caldria fer justícia a l'alumnat que treu bones notes, que el seu esforç sigui recompensat. Que es trenqui, en definitiva, la pràctica perversa de subvencionar la mediocritat en detriment de la bona educació. |
El gran drama als sistemes educatius europeus és la rebaixada de llistó. La falsa democràcia de la mediocritat que ha instaurat el rasant igualitari ens fa difícil ajudar els nens a somiar, a ultrapassar les seves limitacions. Hem de deixar que els alumnes que puguin volar arrenquin el vol. Amb els que no volin ja farem un passeig, que serà preciós, però a peu de terra. Però, per l’amor de Déu, en nom de quin dret hem d’impedir que el que pugui arrenqui a volar?
|
Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...
| « | Març 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||
Gràcies. En prenc nota.
És ver. La "Nota a l'edició", de fet, ho deixa ben clar. En aquesta darrera edició s'inclou l'últim llibre de narrativa breu (i de prosa poètica) de l'autora, Viatges i flors (...)". Bé, doncs, aquesta era la sorpresa. Comprovau, crec que t'agradarà. Si no m'he descomptat, hi ha trenta-vuit relats superbreus sobre flors, inventades naturalment.
L'edició de "Tots els contes" de la Rodoreda que mjo tinc és antiga i no hi ha res al final. Supose que et deus referir a una edició més recent.
Tens tota la raó del món. Jaume Cabrer és un gran articulista que sol encertar-la sempre. El seguesc quinzenalment al suplement de cultura de l'Avui i, la veritat, és un goig.
Per cert, has vist l'edició de "Tots els contes" de Mercè Rodoreda. Mira'n el final, que te'n duràs una sorpresa agradable.
He anat a l'enllaç que ofereixes i he llegit l'article de Jaume Cabré. Davant d'un article així no puc dir sinó que em lleve el barret. És una de les millors (i millor escrites) reflexions sobre l'ensenyament secundari que he llegit mai.