Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

John Ford. La diligència. Quan la banca no guanya

eliteratura | 21 Juny, 2007 23:00

La realitat és plena de matisos. La recerca de l'absolut, de la perfecció, és un absurd, un error.

Només els qui estan convençuts de posseir la veritat cometen injustícies, la resta simplementEl metge i la prostituta són expulsats del poble per la Lliga de la Llei i l'Ordre són uns inconscients. La Veritat Majúscula, que va més enllà del bé i el mal, no existeix. És una figuració, un suport que necessiten les ments malaltes per justificar les seves accions.

Això ho sabia bé John Ford , el meu director preferit. Escric això, pràcticament en calent, després de veure dues vegades en una setmana La diligència , un western mític que sobrepassa amb escreix les convencions de les pel·lícules d'indis i vaquers.

Entenc La diligència com un atac a la línia de flotació del puritanisme més tronat que tantes vegades en la història ostenta el poder -diga-li, per exemple, George Bush. Són els qui en nom de la Llei i l'Ordre, defensen només els seus interessos, el seu estatus per sobre de tot, trepitjant a qui calgui i imposant, sense deixar marge a cap alternativa, la seva concepció del món.

Ford sempre es riu de tota aquesta tropa, els ridiculitza. Ens mostra, en canvi, la part més humana dels borratxos i les prostitutes. Els personatges més interessants de Ford solen tenir un costat obscur. A La diligència, a més del metge gatús i la prostituta, hi hem d'afegir un presidiari, interpretat per John Wayne, i un tafur sudista que protegeix una dama. Són éssers marginals, amb virtuts i defectes i una gran bonhomia. En canvi el banquer, el representant de l'establishment -hi ha un parell de frases memorables d'aquest home: "el que és bo per als bancs, és bo per al país" - resulta ser un vulgar delinqüent que només mira per a ell. Es veu que les coses no han canviat gaire en dos segles.

 La diligència

Imatges extretes de La vida no imita el arte i La web del cine clásico

latafanera.cat meneame.net

II aniversari d'eLiteratura

eliteratura | 19 Juny, 2007 18:15

Dia 28 d'aquest mes farà dos anys que vaig obrir aquest blog. En total hi he publicat 103 posts. Fins ara mai no n'havia fet públiques les estadístiques. És curiós veure les entrades als diferents posts, per això n'he fet el recompte per mesos. N'hi ha molts que són sobre literatura; d'altres, tracten altres temes que m'han interessat (cinema, política, religió, etc.).

Pens, sincerament, que no és bo obsessionar-se amb les estadístiques d'un blog. L'important és parlar d'allò que a un li agrada. Si després tens entrades, fantàstic. I si no, a fer punyetes. Això no vol dir que me sigui igual tenir visites o no. No. Però no vull tenir visites a qualsevol preu.  

 (Segueix)
latafanera.cat meneame.net

Llegeix i calla

eliteratura | 13 Juny, 2007 22:04

 


 

Via: Con valor

 

latafanera.cat meneame.net

Maite Salord. La mort de l'ànima: el traspàs que allibera

eliteratura | 13 Juny, 2007 13:30


Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

CESARE PAVESE

 La mort, la nostra mort serà l'únic que haurem compartit en aquesta vida. T'imagines, Esperança? L'únic que ens unirà serà la nostra mort. Morir junts, Esperança. Hem de morir junts per omplir el buit de tants anys

MAITE SALORD, La mort de l'ànima

 

Que una autora menorquina sigui premiada, en aquest cas finalista, d'un premi tan notori com el Sant Jordi, sempre és motiu de satisfacció. Els premis, tanmateix, només són premis. Les novel·les, però, queden. O no. L'important, doncs, és la qualitat de la novel·la. I de qualitat, a La mort de l'ànima , no n'hi manca.

La mort de l'ànima és una novel·la en la qual destaca, sobretot, l'estructura: molt ben travada,Ses Voltes de Ciutadella. Imatge extreta de http://www.flickr.com/photos/ziga-zaga/ tot hi encaixa de manera precisa, combinant de forma alternativa la tècnica pròpia del narrador omniscient (tercera persona) amb els monòlegs interiors (segona persona). D'aquesta manera, Maite Salord compon, amb mà de mestra, un mosaic il·lustratiu de la història de la família Calafat, nissaga ciutadellenca enriquida a primeries del segle passat i avui dia en plena decadència, econòmica i moral.

Comença la novel·la amb el retorn a Menorca d'Andreu Calafat, ferit de mort, amb la intenció de reconciliar-se amb sa germanastra Esperança, després de 50 anys sense contacte. Ens assabentam, així, que Andreu va emigrar a l'Argentina en estranyes circumstàncies, que no ens seran revelades fins al final. Andreu i Esperança, germans per part de pare, són els protagonistes principals d'aquest drama mortuori i venjatiu, però no en són els únics.

Com molt bé indica Josep Maria Quintana, autor d'Els Nikolaidis, a la magnifica presentació d'aquesta novel·la, "La mort de l’ànima és alhora la història d’altres personatges menors, aquells que d’alguna manera representen l’avui en la novel·la, especialment en Miquel Àngel, el fill de n’Esperança Calafat, un home carregat de contradiccions, amb alts i baixos en el negoci de venedor de cotxes, casat amb una dona, na Joana, que regenta una sabateria, amb la qual té dos fills, na Lara i n’Arnau; diligent i endreçada ella, mal estudiant i mandrós ell. Però ben al costat d’aquesta família, aviat agafa força la figura de n’Estrella, una equatoriana intel·ligent i astuta que ha hagut d’emigrar del seu país, on s’havia llicenciat en direcció d’empreses, però que es veu obligada a fregar el terra de les cases burgeses de Ciutadella i, darrerament, a tenir cura dia i nit de la vella, malcarada i autoritària Esperança Calafat".

La mort de l'ànima es recrea en la venjança. La lluita final entre els dos germanastres és ferotge, però també l'equatoriana Estrella, serventa domèstica i cuidadora d'Esperança, culmina la seva venjança particular gràcies a la informació obtinguda clandestinament.

És interessant el tractament que Maite Salord fa de la immigració. Al cap i a la fi, Andreu Calafat va emigrar a l'Argentina, encara que no per motius econòmics. D'altra banda, Estrella representa, amb tota la seva cruesa, el fenomen de la immigració de les dones sud-americanes. És palesa la situació d'inferioritat, d'explotació, de la mà d'obra immigrada. L'equatoriana, doncs, esdevé el paradigma de les serventes immigrants, sense papers en molts casos, treballant hores i més hores, dia i nit. Però no es xucla el dit, Estrella: viu el seu drama particular, sí, però en detectar els punts febles del patró, en Miquel Àngel, no dubta a fer-ne un ús fraudulent. Ens allunyam, així, de la visió bucòlica de la immigració. Parlam, en el fons, de la misèria quotidiana de les persones, més enllà dels orígens i del parentiu. O no és la pròpia mare d'Estrella, resident a l'Equador, qui no vol que la seva néta de quatre anys es reuneixi amb ella?

La maldat, doncs, no és patrimoni de cap raça ni ètnia. Les debilitats humanes, la por, el dolor, la gelosia, la incapacitat d'estimar, la profunda mediocritat de la vida en ocasions. Fins que a la fi tot s'acaba i cal perdonar; és imprescindible perdonar, perdonar per ben morir.

 

Blog de l'autora. Quan en vaig fer el post no sabia que en tenia un. 

latafanera.cat meneame.net

Poetes catalans musicats a Internet

eliteratura | 07 Juny, 2007 13:30

Bona iniciativa de la UOC, que ha obert un espai virtual, “Música de poetes”, en el qual podrem escoltar poemes musicats en format mp3. Com s’indica al portal mateix, a “més de les cançons, hi trobareu també una sèrie de continguts complementaris sobre recursos poètics, que pot ser d'utilitat tant per al públic en general com per treballar des de diferents àmbits disciplinaris (música i llengua catalana especialment)”.

Hi podem fer la recerca per "poetes", "música" i´"títols". També hi trobarem els poemes en format pdf. A més, s'anirà ampliant periòdicament. Fantàstic.

Via: Avui
latafanera.cat meneame.net

Un vídeo curiós: una llibreria a l'aire lliure

eliteratura | 06 Juny, 2007 14:53

A l'Índia, desconeg exactament a on, hi ha una llibreria a l'aire lliure. Els llibres estan acaramullats, literalment, al mig del carrer. Els llibreter els vetla dia i nit, com en un cementiri, per mor dels robatoris: són el seu únic patrimoni, l'única font d'ingressos, la seva vida.

Regularment amenacen el llibreter amb desnonar-lo. A ell, amb els seus 75.000 llibres.

 

latafanera.cat meneame.net

L’altra història de Maria Antonieta

eliteratura | 05 Juny, 2007 17:08

 

Ja ha sortit en format dvd Maria Antonieta, de Sofia Coppola. Curiosament, a Margherita Dolcevita, la novel·la de Stefano Benni de què vaig parlar fa uns quants dies, hi havia una conversa entre la protagonista, Margherita, i Labella, una adolescent consentida abocada al consumisme. En aquesta conversa Labella confessa que només llegeix –de fet, ja és molt si llegeix– llibres dels quals abans ha vist la pel·ícula. Per mor d’això, Margherita decideix recomanar-li pel·lícules en lloc de llibres. Tanmateix, tenc seriosos dubtes que coincideixin els gustos cinematogràfics d’ambdues jovenetes.

És una estratègia comercial prou coneguda “fer” la pel·lícula de novel·les d’èxit, habitualment best-sellers. En general, però, els lectors queden decebuts: el cinema no aconsegueix reflectir allò que havien llegit. Hi ha, no obstant això, excepcions notables. M’agrada, per exemple, la versió de Lolita filmada per Kubrick o la Mort a Venècia de Visconti. No és, efectivament, el tipus de cinema que impulsaria Labella a la lectura. Llàstima, llàstima per a ella.

Com deia al principi, ja hi ha la versió en dvd de Maria Antonieta, un film que sortosament vaig poder veure al cinema –no us penseu, no tot arriba al Multicines de Manacor–  i que, ara, els agraciats que tenen aquestes megapantalles de plasma a casa podran veure gairebé amb la mateixa qualitat. Jo també la vull tornar a veure, si bé m’hauré de conformar amb la domesticitat del meu aparell de Tv. Entre i entre, però, confés que m’he llegit la biografia de Stefan Zweig sobre la reina del rococó. Intel·ligentment, Sofia Coppola acaba el seu film quan la família reial abandona el palau de Versalles. Perquè a partir d’aquí comença una altra història, i la jove directora no hagués pogut mantenir l’estil frívol i festós. Efectivament, amb la sortida de Versalles comença el declivi de Maria Antonieta, que acabarà, envellida abans d’hora, en la més absoluta solitud i, com tothom sap, víctima de la revolucionària guillotina.

Execució de Maria Antonieta. Imatge extreta de Wikopedia Commons

El drama patit per Maria Antonieta durant els darrers tres anys de la seva vida la humanitza. Ja no és l’al·loteta frívola retratada per Coppola, sinó la reina que intenta agafar les regnes de l’Estat per salvar la institució monàrquica, davant l’absoluta mediocritat del seu espòs Lluís XV, i, finalment, la vida dels membres de la família reial.  No sé fins a quin punt Zweig és fidel a la història, però cal reconèixer que sap cercar el caire a cada situació i ens presenta una biografia dramàtica que, als darrers capítols, t’obliga a oblidar les excentricitats adolescents de Maria Antonieta, forçada a madurar a les totes:
El destí l’havia malcriat massa aviat i en desmesura: li havien correspost sense esforç un naixement elevat i una posició encara més alta; així doncs, es pensava que no havia d’esforçar-se, que no li calia més que viure així com volgués, i tot semblava en ordre. Els ministres pensaven, i el poble treballava, els banquers pagaven per a la seva comoditat, i la malcriada ho prenia tot sense reflexió i sense agraïment. Només ara, davant el repte d’haver de defensar tot això, la corona, els fills, la pròpia vida, contra la més gran rebel·lió de la història, cerca forces interiors per a resistir i es treu sobtadament reserves encara no aprofitades d’intel·ligència, d’energia. (...) El patiment és el primer veritable mestre de Maria Antonieta, l’únic del qual la incorregible va aprendre qualque cosa (la traducció és meva a patir de la versió en espanyol).

Gaudiu del film de Sofia Coppola però, si podeu, llegiu també la biografia de Zweig. Si no, de la missa, només en sabreu la meitat.

Stefan Zweig.

 María Antonieta.

Debolsillo

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS