eLiteratura

Ja ha sortit en format dvd Maria Antonieta, de Sofia Coppola. Curiosament, a Margherita Dolcevita, la novel·la de Stefano Benni de què vaig parlar fa uns quants dies, hi havia una conversa entre la protagonista, Margherita, i Labella, una adolescent consentida abocada al consumisme. En aquesta conversa Labella confessa que només llegeix –de fet, ja és molt si llegeix– llibres dels quals abans ha vist la pel·ícula. Per mor d’això, Margherita decideix recomanar-li pel·lícules en lloc de llibres. Tanmateix, tenc seriosos dubtes que coincideixin els gustos cinematogràfics d’ambdues jovenetes.

És una estratègia comercial prou coneguda “fer” la pel·lícula de novel·les d’èxit, habitualment best-sellers. En general, però, els lectors queden decebuts: el cinema no aconsegueix reflectir allò que havien llegit. Hi ha, no obstant això, excepcions notables. M’agrada, per exemple, la versió de Lolita filmada per Kubrick o la Mort a Venècia de Visconti. No és, efectivament, el tipus de cinema que impulsaria Labella a la lectura. Llàstima, llàstima per a ella.

Com deia al principi, ja hi ha la versió en dvd de Maria Antonieta, un film que sortosament vaig poder veure al cinema –no us penseu, no tot arriba al Multicines de Manacor–  i que, ara, els agraciats que tenen aquestes megapantalles de plasma a casa podran veure gairebé amb la mateixa qualitat. Jo també la vull tornar a veure, si bé m’hauré de conformar amb la domesticitat del meu aparell de Tv. Entre i entre, però, confés que m’he llegit la biografia de Stefan Zweig sobre la reina del rococó. Intel·ligentment, Sofia Coppola acaba el seu film quan la família reial abandona el palau de Versalles. Perquè a partir d’aquí comença una altra història, i la jove directora no hagués pogut mantenir l’estil frívol i festós. Efectivament, amb la sortida de Versalles comença el declivi de Maria Antonieta, que acabarà, envellida abans d’hora, en la més absoluta solitud i, com tothom sap, víctima de la revolucionària guillotina.

El destí l’havia malcriat massa aviat i en desmesura: li havien correspost sense esforç un naixement elevat i una posició encara més alta; així doncs, es pensava que no havia d’esforçar-se, que no li calia més que viure així com volgués, i tot semblava en ordre. Els ministres pensaven, i el poble treballava, els banquers pagaven per a la seva comoditat, i la malcriada ho prenia tot sense reflexió i sense agraïment. Només ara, davant el repte d’haver de defensar tot això, la corona, els fills, la pròpia vida, contra la més gran rebel·lió de la història, cerca forces interiors per a resistir i es treu sobtadament reserves encara no aprofitades d’intel·ligència, d’energia. (...) El patiment és el primer veritable mestre de Maria Antonieta, l’únic del qual la incorregible va aprendre qualque cosa (la traducció és meva a patir de la versió en espanyol).

Gaudiu del film de Sofia Coppola però, si podeu, llegiu també la biografia de Zweig. Si no, de la missa, només en sabreu la meitat.

Stefan Zweig.

 María Antonieta.

Debolsillo