Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Titània, reina de les fades. Apunts sobre "El somni d'una nit d'estiu" (IV)

eliteratura | 01 Juliol, 2009 14:00

El millor Shakespeare, per a mi, és el Shakespeare enjogassat, distès, fluït, amo i senyor de la paraula, que fa anar el discurs per on vol, com si cada vers fos la seqüència natural de l'anterior. És el Shakespeare de Mercutio i també de la reina Titània: un Shakespeare fantasiós però de sòlida declamació. Quan assoleix aquest nivell, cada intervenció és una festa, un poema dramatitzat per al gaudi de l'espectador o del lector.
 
Al món teatral hom és allò que fa i, sobretot, allò que diu, especialment en Shakespeare. A més, cal que el discurs s'adigui amb el personatge, que hi hagi una harmonia entre el que és i el que diu. Particularment, tenc predilecció pel vessant, jo en diria, surrealista de Shakespeare. Quan es mou dins aquests paràmetres, el geni de Stradford-upon-Avon fa un ús exquisit de la llibertat que suposa moure's dins el somni o la fantasia. És el cas d'El somni d'un nit d'estiu.
 
Titània
 
Encara que la pràtica totalitat de l'obra està impregnada d' una atmosfera onírica (moltes de les escenes transcorren al bosc, símbol del subconscient), pròpiament el món fantàstic o surrealista correspon a l'univers de les fades i els follets, on trobam Oberon, Titània i Puck. Els tres personatges pertanyen a la nit,  tot i que no són esperits nocius en un sentit estricte. Destaca especialment el tarannà juganer de Puck. En canvi el rei i la reina de les fades, Oberon i Titània, són una mica més foscos; en part, això ve determinat per la deteriorada relació amorosa la qual manté aquests dos personatges en tensió. Hi apareix el tema de la gelosia, sempre enverinadora dels lligams sentimentals entre les parelles... Precisament a l'escena I de l'acte II Titània retreu a Oberon «imaginacions geloses»
 
Tot això són imaginacions geloses;
i mai, des del començament d'aquest estiu,
no ens hem trobat, ni al turó, ni a la vall,
ni al bosc, ni al prat, ni a la font empedrada,
ni al joncós rierol, ni a la platja arenosa,
per ballar mentre el vent mormolejava,
sense que tu amb els teus saraus vinguessis
a destorbar-nos l'alegria. Ja que els vents
debades flautejaven per nosaltres,
van absorbir del mar, com per venjar-se,
boirines infectades, que un cop sobre la terra,
van inflar els rierols fins que es van desbordar.
Per això els bous han estirat en va l'arada,
els llauradors s'han esmerçat per res,
i el blat verd s'ha podrit abans de madurar.
En els camps inundats, les cledes ja són buides,
i els corbs s'han atipat des bestiar empestat;
les eres, on els nens solien jugar al marro,
estan plenes de fang; els sinuosos viaranys
han desaparegut, per falta de petjades,
i han estat envaïts per herbes goludes.
Cap dels humans no reconeix el rostre de l'hivern;
les nits no es veuen beneïdes per cap himne
ni cançó de Nadal, i per això la lluna,
que senyoreja el mar, pàl·lida de furor,
humiteja la brisa i fa que sovintegin
tots els mals catarrosos. I per culpa
d'aquest clima inclement s'alteren totes
les estacions de l'any: el gebre
de cabells blancs s'estén sobre la falda
de la rosa vermella. I a la prima i gelada
corona de l'hivern, hi creix, com una burla,
una garlanda perfumada de capolls estiuencs.
I tant la primavera com l'estiu,
tant la fèrtil tardor com l'hivern malcarat,
s'intercanvien els vestits habituals,
i el món esbadalit, no distingeix
-contemplant els seus fruïts- l'una de l'altra.
I la causa d'aquesta progènie de mals
ve de les nostres bregues; som nosaltres,
que els hem originat i en som els pares.
 
Les disputes entre Oberon i Titània provoquen el caos, el desordre natural: desbordament dels rius, inundació dels camps, bestiar empestat, alteració de les estacions de l'any, etc. La conducta d'aquests dos éssers, doncs, té conseqüències nocives. No sabem, però, per què la natura hi reacciona de manera tan desmesurada. És cert que Oberon i Titània, com a personatges reials, haurien d'actuar amb més sensatesa... Però la seva naturalesa instintiva els pesa més que la suposada dignitat reial. Tanmateix, no els mou la malícia sinó pulsions inconscients. Actuen esperonats pel desig amorós i la gelosia, i no saben posar-hi fre. D'aquí que les conseqüències siguin imprevisibles.
 
En el fons, el seu procedir és profundament humà, imperfecte, capaç del millor i del pitjor. Així, a l'hora de manifestar l'amor per Cabdell (Bottom), Titània demostra una sensibilitat i delicadesa exquisides (encara que ridícules perquè s'adrecen a un ruc):
 
                    Sigueu amables i educats
amb aquest cavaller. Balleu al seu devora.
Jugueu davant del seu esguard; nodriu-lo
d'albercocs i de móres, raïms negres,
figues blanques i gerds.
Robau els sacs de mel de les abelles,
emportau-vos la cera que tenen a les potes,
i després feu-ne ciris, que encendreu
amb els ulls inflamats de les lluernes,
i així podreu fer llum al meu enamorat
quan se'n vagi a dormir i quan es desperti;
lleveu les ales de les papallones
multicolors, i me'n fareu ventalls
per desviar-li la llum de la lluna
dels seus ulls adormits. Festejeu-lo, follets,
i feu-li reverències.
 
Tot el mèrit, però, és del creador. A l'igual que en la descripció de la reina Mab per part de Mercutio, tenc la convicció que qui parla no és Titània sinó el geni de Shakespeare. O dit d'una altra manera: el to de Titània és el mateix que el de Mercutio en descriure'ns la reina Mab. I ambdós, Mercutio i Titània són Shakespeare. A qui més se li podia acudir, per no destorbar el son de la persona estimada, desviar la llum de la lluna amb ventalls confeccionats amb ales de papallona! Qui podia construir si no Shakespeare una carrossa (vegeu acte I, escena IV de Romeo i Julieta) diminuta amb la closca d'una avellana la capota de la qual és una ala de llagosta! Més enllà de l'argument i dels temes, doncs, sobresurt el domini del llenguatge i  la profunda sensibilitat del bard anglès, que en aquesta obra converteix en poesia tot el que escriu.
 
Imatge: "Titània Sleeps in A Midsummer Night's Dream" (1928), de Frank Cadogan Cowper (1877-1958)
 
 
L'amor en temps de somnis. Apunts sobre "El somni d'una nit d'estiu" (I)
Més que estiu, primavera.  Apunts sobre "El somni d'una nit d'estiu" (II)
Puck i la reina Mab. Apunts sobre "El somni d'una nit d'estiu" (III)

Comentaris

  1.  
    Shakespeare

    Només agrair-te les teves entrades sobre Shakespeare. M'encanten! Han fet que em retrobàs amb l'autor. Endavant amb la bona feina!

    Aina | 01/07/2009, 17:24
Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS