eLiteratura

Entre d’altres films durant les festes de Pasqua vaig veure My Fair Lady. Es tracta d’un musical molt elegant i estilitzat protagonitzat per Audrey Hepburn i Rex Harrison, i dirigit per George Cukor l’any 1964 a partir d’una obra de teatre de Bernard Shaw. Vaig cometre l’error –imperdonable però té remei– de veure’n la versió doblada a l’espanyol, la qual ha envellit sense consol.

L’argument és simple: un professor de lingüística i fonètica aposta que serà capaç de fer passar una jove venedora de flors, de classe baixa, per una dama de classe alta en un període de sis mesos. Es tracta, en definitiva, de la importància de l’educació i la cultura. Som allò que sabem. Però el que impulsa el professor Higgins a educar Eliza Doolittle no és el desig de fer-la millor, sinó demostrar-se a si mateix que és capaç de fer-ho i guanyar així la juguesca. Eliza, als ulls del lingüista, és un simple producte, una mercaderia.

La cultura, per tant, no converteix els aristòcrates i els poderosos, ni ningú, en persones millors, sinó en persones diferents. La cultura, doncs, no és una qualitat moral. La cultura és imprescindible però insuficient. Som allò que sabem i allò que sentim.

Al marge dels requeriments ètics i interpretatius de l’obra –Audrey Hepburn hi està esplèndida–, cal destacar-ne l’escenografia, el vestuari i els decorats. És remarcable, també, la bellesa de la biblioteca del professor Higgins, dotada de centenars de volums relligats amb pell i amb una escala de cargol, tota de fusta, per la qual puja i baixa com si es tractàs d’una trona des d’on predicar.