eLiteratura

No cal filar gaire prim per treure a la llum els arguments ideològics que justifiquen el tracte colonial que rebem els ciutadans, de segona però ciutadans al cap i a la fi, dels Països Catalans.

Avui he hagut de pair el dinar de mala manera en veure la secció d’esports del Telenotícies Migdia de TV3. Hi han anunciat, en un to compungit, que el famós partit de futbol entre les seleccions nacionals dels Estats Units i Catalunya difícilment es jugaria. Res de nou, doncs. Però a continuació, més compungits encara, han emès la notícia estelar: la selecció espanyola de bàsquet només havia aconseguit la segona posició a l’Eurobàsquet. En vols de plors! Espanya va patir “derrota més dolorosa en el pitjor moment” (sic). Tanmateix, per alegrar-ho, ens hem pogut congratular amb l’or de la selecció espanyola de voleibol al campionat europeu. I per acabar-ho de confitar, seguidament han emès un reportatge sobre els èxits de les seleccions espanyoles de diferents esports d’equip, amb l’excepció del futbol, destacant, a més, l’aportació dels jugadors catalans.

El missatge no pot ser més clar: no cal patir per les seleccions catalanes. Ja hi ha catalans abastament a les espanyoles, que són les que guanyen títols.

A Espanya, que no són beneits, bé que ho aprofiten. Així, fa uns quants dies ens assabentàrem que “La selección recibe los nuevos DNI electrònicos”. I ben contents, tu. I va ser el propi Rubalcaba, ministro del Interior, qui els va donar als jugadors, encapçalats per Gasol. Ja tenim la seu plena d’ous: els mateixos que quan interessa parlen de no polititzar l’esport, són els primers a fer-ho quan els convé. Sis dies després de la foto político-esportiva, el mateix ministre Rubalcaba s’encarregava al Congreso de los Diputados de desmentir categòricament l’atac racista que Saïda Saddouki va patir per part de la guàrdia civil a Mallorca pel fet de parlar en català.

Gairebé ha arribat el dia que amb un simple estri tindrem accés al contingut de milers de volums, clàssics i novetats. S'hauran acabat els problemes d'espai, ara que els pisos són tant diminuts. Altra cosa serà el cost econòmic, l'accés universal, problemes amb els drets d'autor, etc. Però, com deia al post anterior, el llibre electrònic ha d'oferir qualque cosa més: és imprescindible un salt qualitatiu, quelcom que justifiqui el canvi de format.

També caldrà resoldre uns quants interrogants dignes d'esmentar: hi podrem deixar anotacions als marges?, tindran tots els mateix suport?, si s'espatlla el podrem recuperar?, el podrem llegir d'aquí a deu anys o vint anys o l'haurem perdut per sempre més i n'haurem de comprar un altre perquè l'han substituït per un altre format com ha succeït amb els vídeos? En definitiva, de quina manera es garantirà la perdurabilitat d'una biblioteca formada per llibres electrònics?

Potser sí, potser serà fantàstic: millor del que ara per ara som capaços d'imaginar-nos. Una cosa, però, sí que l'haurem perduda tal i com la concebem actualment. La bellesa d'un llibre ben editat, les sensacions que transmet en obrir-lo per primera vegada. A més, com diu Jesús M. Tibau, el fet de no consumir energia, de ser fàcilment transportable, etc. provocarà que el llibre tal i com el coneixem fins ara sigui difícil de substituir. Seran, en definitiva, sensacions noves que ben segur haurem d'anar experimentant.

Tanmateix, hi ha una cosa insuperable i que la virtualitat dels llibres electrònics no aconseguirà sobrepassar mai per molts avantatges que pugui arribar a tenir per sobre del llibre tradicional: l'espiritualitat, el vertigen que provoca una bona biblioteca. I sí qualcú ho dubta, que faci una ullada a Librophiliac Love Letter: A Compendium of Beatiful Libraries i sabrà de què parl.

Biblioteca Angelica 

Via: Diari d'un llibre vell.