eLiteratura

Així com passen els anys, hi ha temes que m'estiren més. I, com aquell qui no fa res, acumules volums sobre matèries a les quals no trobes un profit o una satisfacció immediats, però que passes gust de veure a les prestatgeries de la biblioteca de casa, que mai no és prou completa. Fins que un dia l'instint lector, com un dimoni boiet, et fa veure que ha arribat el moment de llegir o consultar aquella obra que, en el seu moment, no vas poder estar de comprar-te.

Aquests dies, precisament, arran de la publicació de l'opuscle de Bartomeu Mestre “Balutxo” La mort d'en Roca, el deliri lector m'ha empès a llegir, entre altres coses, l'obra d'Arthur Koestler i Albert Camus Reflexions sur la peine capital, publicada el 1957. Aquell mateix any Camus va rebre el Premi Nobel de Literatura. Era d'ascendència menorquina per part de mare, Catalina Elena Sintes (hi havia una colònia de menorquins a Algèria durant la primera meitat del segle XIX¹). Son pare, Lucien Camus, en canvi, era d'origen francès.

Segons conta Xavier Rius Xirgu, nebot-net de la famosíssima Margarita Xirgu -que per causa de la dictadura franquista es va haver d'exiliar a Sud-amèrica-, el literat i l'actriu van establir contacte arran de la representació d'El malentendido. Camus havia estrenat aquesta peça teatral el 1944 i Xirgu, una autèntica diva antifeixista -enguany es commemora el 50è aniversari de la seva mort-, la va representar al Teatro Argentino de Buenos Aires l'any 1949. Xavier Rius Xirgu, al web dedicat a l'actriu, fa referència a Camus mitjançant una feta ben curiosa: “Del seu progenitor, Albert, només tenia una fotografia i una significativa anècdota: la seva assenyalada repugnància davant l'espectacle d'una execució per pena de mort”. Tot apunta que l'anècdota és ben certa perquè, a la seva part de Reflexiones sobre la pena de muerte, Camus comença amb la història d'un obrer agrícola que, poc abans de la I Guerra Mundial, havia comès un crim horrible pel qual havia estat sentenciat a mort. Escriu Camus, amb relació a son pare, que "Una de las raras cosas que sé de él, en todo caso, es que quiso asistir a la ejecución, por primera vez en su vida. Se levantó de noche para dirigirse al lugar del suplicio, en el otro extremo de la ciudad en medio de un gran gentío. A nadie dijo lo que había sentido aquella mañana. Mi madre cuenta solamente que entró como una exhalación, el rostro trastornado, se negó a hablar, se tendió un momento sobre la cama y de pronto se puso a vomitar. Acababa de descubrir la realidad² que se oculta bajo las grandes fórmulas que la disimulan. En lugar de pensar en los niños asesinados, solo podia pensar en ese cuerpo jadeante que acababan de arrojar sobre una tabla para cortarle el cuello" (Camus; Koestler, Arthur 2011: 109).

La cita és extraordinària perquè Camus, que es manifesta taxativament en contra de la pena de mort, ho exposa amb una sensibilitat inaudita, tal volta pel fet que son pare en va ser protagonista indirecte: "Hay que creer que ese acto ritual es tan terrible que llegó a vencer la indignación de un hombre simple y recto, y que un castigo, que el creía cien veces merecido, no tuvo otro efecto al fin que el de descomponerle el estómago. Cuando la suprema justicia sólo hace vomitar al hombre honesto que se compromete a proteger, parece difícil seguir creyendo que está destinada, como debiera ser su función, a proporcionar más paz y orden en la ciudad. Se advierte, por el contrario, que ella no es menos indignante que el crimen, y que ese nuevo asesinato, lejos de reparar la ofensa hecha al cuerpo social, agrega una nueva mancha a la primera" (Camus; Koestler 2011: 109-110).