eLiteratura

"Quan parlem d'islamisme parlem de la ideologia islamista, que és totalitària, feixista i perillosíssima per a la convivència i la democràcia. Però, si us plau, separem-ho de l'Islam, que és la religió. Separem la ideologia de la religió. Jo respecto moltíssim l'Islam, que he conegut bé aquests cinc anys. M'he sentit acollit en terra musulmana. Sóc catòlic i he estat personalment al costat de molts dels meus amics musulmans i no m'hi he sentit mai incòmode".

No hi ha dubte que la intenció és bona: separar ideologia de religió. Tanmateix, no ho veig tan fàcil. Conec una mica, per posar un exemple, la situació de la comunitat musulmana al meu poble. Un dels problemes, al meu entendre, rau en el fet que la religió és massa present en la vida pública. En l'educació, sense anar més lluny, els infants marroquins, a partir d'una certa edat, són obligats a anar diàriament a la mesquita. Hi segueixen, per dir-ho de qualque manera, un currículum paral·lel sota el control, estricte, de l'imam. Resultat: el rendiment acadèmic a l'escola cau en picat. D'això, jo en dic fracàs escolar induït. Per què? Perquè, pràctica perversa, no tenen temps suficient  per fer les tasques escolars.

Les nines, en molts casos, en arribar a la pubertat, no les deixen anar a classe. No estic parlant de vels ni de símbols, sinó del dia a dia, d'un dret bàsic, com és l'educació, que els és conculcat pel fet de ser dones musulmanes; per una interpretació masclista de la religió que restringeix els drets i condemna nins i nines a rebre una formació acadèmica molt minsa, magre, i que a mitjan termini, per aquest motiu i d'altres, es tradueix en marginació. Pecaríem de sectarisme, tanmateix, si creguéssim que el tracte injust a les dones és competència exclusiva d'una cultura en concret. En la societat occidental, en la qual fa anys que les dones tenen els seus drets reconeguts, no som capaços de garantir-los.

La religió, repetesc, una determinada interpretació de la religió -que no fa tants d'anys aquí també patíem amb el catolicisme i que alguns voldrien reinstaurar- que no sé si pot qualificar-se d'islamista o no, però que va molt més enllà del que pens que hauria de ser la pràctica religiosa, impedeix, posa traves, al creixement personal i dificulta la integració i la igualtat.

No estic negant, de cap manera, el dret a practicar la religió musulmana ni cap altra. Però entre poc i massa la mesura passa. La religió no pot convertir-se en un obstacle per a l'educació i la convivència, sinó que l'ha de facilitar. No afirm tampoc, ni de bon tros, que la mala pràctica religiosa sigui competència exclusiva de l'islam. És més, faria bé, el catolicisme, de passar-se la mà per l'esquena per tal que no es repeteixin, sense anar més lluny, casos com el Javier Rodrigo de Santos, a l'Ajuntament de Palma. I no ho dic per l'orientació sexual ni per l'addicció a les drogues, sinó per la militància religiosa d'aquest home de la qual feia tanta ostentació. Ja és trist, també, que en un estat teòricament aconfessional hagem de veure com els ministres prenen possessió del càrrec amb el crucifix damunt la taula, que pareix el mateix que lluïa Franco no fa tants anys.

És imprescindible un pacte per a l'educació, un pacte mitjançant el qual els partits polítics han de comprometre's a deixar de banda el virus de la demagògia. L'educació, també d'això n'he parlat en altres ocasions, no pot ser objecte de disputa permanent. Cal un consens, un compromís per a la qualitat. De la mateixa manera, hem d'envestir el tema de la immigració, sense caure en extremismes cumbaiàs o, pitjor encara, en la xenofòbia i el racisme. Cal coneixement, comprensió, tolerància i respecte, de cada banda.