Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Ja no podrem comprar mai més el diari "Avui" a Mallorca

eliteratura | 21 Gener, 2010 15:00

Tenc tres diaris de capçalera: Balears, Avui i Vilaweb (només electrònic). Els dos primers, els compr regularment, encara que no cada dia, però els llegesc gairebé a diari, ja sigui en paper o on line.
Fa anys que compr i llegesc el suplement de cultura de l'Avui. A partir d'ara, si no hi posen remei, no el podré comprar mai més, aquí a Mallorca. M'ho a dit a primera hora del matí la quiosquera, tan estranyada com jo. Vilaweb m'ha confirmat la notícia: Hermes Comunicacions, empresa propietària de l'Avui, deixa de distribuir aquest diari fora del Principat. Ells sabran per què.
Al marge de criteris empresarials, que per ventura hi són, la convicció és que hi ha un atac directe contra la recepció de premsa i televisió catalanes a les Illes. El cas de TV3 és flagrant: només podem veure TV3.cat, farcit de reposicions, i 3/24; dos canals dignes però amb vocació minoritària.
Fins quan haurem de patir aquesta situació? Biel Barceló, portaveu del Bloc de Mallorca i secretari general de PSM - Entesa Nacionalista, afirma al seu blog que Pilar Costa, conselleria d'Innovació, Interior i Justícia, havia confirmat que a darreries de febrer rebríem el senyal de TV3.cat, del Canal 33, del Canal 3.24, del Canal 300 i del Canal Súper 3. Veurem si és cert o no. En tot cas, sempre ens mancarà TV3. I d'ençà d'aquesta setmana infausta, el diari Avui.
 
I també
E-Criteri. Núria Cadenes: Adeu Avui
 
Actualització de 22 de gener
Avui: "El govern català i el balear acorden emetre en TDT la resta de canals catalans a les illes" (fals: no s'emetrà TV3 sinó TV3.cat)
Vilaweb: "El 15 de febrer es tornarà veure el 33 a les Illes i s'hi afegiran el 3/24 i Super3/300"
Balears: "Els canals 33, Súper 3 300, a partir de dia 15"
 
Actualització 25 de gener
El  Punt, l'Avui i el llençol de cada bugada
TV3 continuarà sense veure's a les Illes malgrat l'acord presentat ahir
latafanera.cat meneame.net

Història del sentiment antioccidental

eliteratura | 19 Gener, 2010 15:00

El darrer mes ha estat notícia l'atemptat frustrat del jove nigerià que, camí d'Estats Units, pretenia fer esclatar un avió en ple vol. Posteriorment Al-Qaida va reivindicar l'atemptat fallit, la qual cosa ha provocat un allau de reaccions. A més de posar en evidència la CIA (sembla ser que tenia informació suficient per evitar-ho i no va actuar en conseqüència: no fotem, el va delatar el seu propi pare!), ha desfermat un debat sobre la conveniència o no d'instal·lar escàners corporals als aeroports. Finalment, la controvèrsia s'ha amanit amb el retrat robot de Ben Laden, inspirat en els trets facials de Gaspar Llamazares.
És evident que hi ha una certa frivolitat en el tractament d'aquests afers. Però la seguretat és la seguretat, i d'ençà de l'11 de setembre Occident es sent amenaçat i no sap com donar resposta a aquesta por ni d'on prové.
Casualment -els llibres de segona mà sempre són una sorpresa, i més en botigues no especialitzades, com ara Comerç Just- durant les vacances de Nadal vaig trobar una monografia molt interessant relacionada amb aquesta qüestió. Tanmateix el títol pot portar a confusió: Occidentalismo. Breve historia del sentimiento antioccidental.
Occidentalisme, doncs, vol dir realment antioccidentalisme. Els autors rastregen aquest (re)sentiment al llarg de la història, una manera d'entendre el món que s'oposa a la democràcia liberal i a la llibertat de pensament. L'antioccidentalisme,  que en ocasions es confon amb l'antiamericanisme, es centra en el rebuig de la raó i de la llibertat. Paradoxalment, aquesta ideologia antioccidental ha estat i és present també a Occident. Què van ser, si no, el nazisme i els feixismes de la primera meitat del segle XX? L'antioccidentalisme posa èmfasi en la irracionalitat. Només així es poden entendre actuacions com les que portaren a terme els kamikazes japonesos durant la II Guerra Mundial o els actuals atemptats suïcides dels membres d'Al Qaeda.
L'antioccidentalisme es basa en els tòpics occidentals, de la mateixa manera que l'(anti) orientalisme es fonamenta en els estereotips que ataquen tot el que no prové d'Occident. Ambdós pensaments s'alimenten de proposicions errònies que, en conseqüència, porten a conclusions equivocades que, a posteriori, poden justificar, posem per, cas l'extermini d'occident o l'esclavatge dels negres.
Hi ha molts tòpics relatius a Occident. Per exemple el materialisme, contraposat a l'espiritualitat -l'espiritualitat de l'assassí suïcida, és clar. L'antioccidentalisme no entén de matisos. No hi ha terme mig. Occident -la democràcia- és fat, buit, mancat de valors, fals. Occident, els homes i dones que hi habiten, és privat del més mínim signe d'humanitat. En certa manera, es  tracta de la mateixa tècnica utilitzada pels nazis per deshumanitzar els jueus. No eren humans; podien morir com a bèsties. Als ulls dels fonamentalistes, les víctimes de l'11 de setembre i de l'11 de març no eren dignes de poblar la terra perquè eren infidels. Només per això ja mereixien morir.
escàner corporal

Que siguin fanàtics, però, no vol dir que siguin beneits. Són capaços de detectar les febleses d'Occident i, com hem vist, bastir un discurs erroni però coherent, perquè es basa en l'observació de les nostres pròpies contradiccions. Occident, malgrat tenir eines suficients per detectar els problemes,  no sempre és capaç de donar-hi resposta. De vegades, o no pot o no vol: els conflictes d'interessos (entre partits, entre estats, entre poders fàctics i econòmics...) hi són presents. El totalitarisme, en canvi, no coneix aquesta mena de problemes: hi ha una sola consigna, i qui no l'obeeix és eliminat a cop de bomba.
Això no vol dir que Occident, amb els EEUU i la UE al capdavant, no hagi de fer autocrítica i actuar en conseqüència. Però mai les febleses o defectes del sistema democràtic, perfeccionable en molts sentits, poden justificar actuacions totalitàries, nihilistes, maniquees, que en definitiva van en contra dels interessos de la humanitat.
Occidentalismo. Breve historia del sentimiento accidental, una lectura recomanable per a qui es vegi amb coratge d'intentar entendre el present, més enllà de la immediatesa de la notícia, tan fugaç i sovint incompleta.
 
Ian Buruma i Avishai Margalit
Occidentalismo. Breve historia del sentimiento antioccidental
Península, 2005
latafanera.cat meneame.net

Apocalipsi a Haití

eliteratura | 16 Gener, 2010 09:00

La humanitat és tràgica per naturalesa.
Però l'apocalipsi viscuda a Haití, el país més pobre d'Amèrica, depassa els límits de la permissivitat. No hi ha, tanmateix, ningú per assenyalar com a responsable últim del terrible terratrèmol. Tampoc no hi ha ningú que hi pugui oferir consol. Ningú.
latafanera.cat meneame.net

Les veus del Pamano: una novel·la per fer memòria

eliteratura | 13 Gener, 2010 15:00

Nou any. Retorn a la novel·la, novel·la pura però no dura; més aviat perdurable. Novel·la de pedra picada, aquesta de Jaume Cabré. Ben treballada, neta i polida com les lloses dels cementiris (qui l'hagi llegida sabrà perquè ho dic), amb Les veus del Pamanouna estructura esplèndida que és un flux de veus que van i venen d'un personatge a un altre, i també canviant el temps i l'espai.
Un gust llegir-la, un gust recrear-s'hi, un gust recobrar la memòria històrica setanta anys després de la guerra (in)civil que desolà l'Estat espanyol i que encara en patim els efectes.
La història, l'escriuen els vencedors: és un tòpic, però cert. Hi ha tantes històries falses, per bé que indelebles, que de moment no és possible enfrontar-s'hi amb èxit. Aquesta podria ser la lliçó de Les veus del Pamano, però faríem curt. La història de Jaume Cabré té més matisos, més humanitat, més poesia. Amor, repressió i mort, religió,  política i negocis són temes cabdals en aquesta novel·la que, a més,  té la voluntat i l'encert d'aprofundir en els personatges. N'hi ha tot un reguitzell: falangistes, maquis, polítics (sempre) corruptes, capellans, pagesos, franquistes esponerosos i giracamises, criats i més peix, dos fills, una mestra malalta, un pobre home i una senyorassa terratinent que fa tremolar el sòl que trepitja.
Llegiu-la.
 
Dossier sobre Jaume Cabré i Les veus del Pamano
Jaume Cabré a Wikipedia
Jaume Cabré a Lletra
latafanera.cat meneame.net

La felicitat és una tassa de cafè i...

eliteratura | 31 Desembre, 2009 23:00

Una bona companyia

 

cafè i llibres
 

 

Bon any a tothom

Imatge via Horas Serenas

latafanera.cat meneame.net

L'home que regalava diccionaris

eliteratura | 22 Desembre, 2009 15:00

A Facebook, el nom ja s'ho val, han creat un grup que es diu "Regala llibres per Nadal" (també podria fer-se extensiu a Reis, tradició més nostrada que la del Pare Noel). El cas és que està bé, això de regalar llibres per Nadal, i encara més regalar-ne tot l'any. I més encara llegir-ne, si pot ser, cada dia. Perquè si només els regalam, o ens el regalen, però molts pocs els llegeixen, queden satisfets els llibreters, que també està bé donar-los l'alegria de fer caixa enmig de tanta crisi, i no tant qui fa el regal, que pot acabar desesperat en demanar una vegada i una altra: t'ha agradat, el llibre? Arribarà el dia que ho deixarà fer, i mai més no tornarà a obsequiar ningú aquella novel·la tan bona que, tanmateix, cap de les seves amistats no ha llegit.
No obstant això, hem de tenir en compte que un llibre de regal difereix de la resta. Descartarem, d'entrada, els llibres de butxaca: no fa bo, posem per cas, enflocar a qualcú un-totxo-de-tantes-pàgines-de-lletra-petita-amb-paper-cutre-mal-enquadernat. Per Nadal, no queda bé. I punt. Haurem de centrar-nos, doncs, en el llibre normal (?) o, gran solució, en el llibre editat expressament per regalar, il·lustrat -sens dubte- o, millor encara, amb grans fotografies. A més és imprescindible que pesin un colló. El preu és directament proporcional al pes. Quedarem com a senyors.
llibres per regalar

Una alternativa no gaire freqüent és regalar diccionaris. M'hi he trobat dos cops. El darrer dissabte passat: un home, tot convençut si bé amb discreció, demanava al llibreter on tenia els diccionaris de català. Els va fullejar amb atenció i en va demanar el preu. Tot seguit en va triar un i li va fer embolicar. Gran regal, sens dubte, i més avui dia que hi ha una certa predisposició a menysprear aquesta mena d'obres que aporten concisió i exactitud al llenguatge.
Un diccionari és una gran eina. La protagonista de L'últim patriarca, la novel·la de Najat El Hachmi, en lloc de llegir contes es passava les nits llegint un diccionari,  paraula rere paraula. D'aquesta manera va arribar a conèixer els conceptes més difícils i, sens dubte, a fer-se càrrec de la realitat, complicada, que li tocava viure.
Sí, de vegades és imprescindible un bon diccionari. Convé no oblidar-ho. És útil per entendre els discursos dels polítics, especialment hàbils a canviar el sentit de les paraules. Fins i tot l'admirat Obama, en rebre el Nobel, hi va jugar i va parlar de fer la guerra per mantenir la pau. Les paraules, doncs, tenen molts matisos. Al segle passat es va fer famós l'eslògan "Fer l'amor i no la guerra". No ens vindrà de nou si ara qualcú el reescriu i ens parla amb convenciment de "matar per amor" (que no és el mateix que "morir de pena"), la qual cosa ens remet directament a la novoparla de 1984.
Conclusió: que qualcú, amb urgència, creï un nou grup a Facebook: "Durant tot l'any regala diccionaris".
Bones festes i fins l'any que ve.
latafanera.cat meneame.net

Independència: cap a un punt sense retorn?

eliteratura | 16 Desembre, 2009 15:00

És fàcil analitzar els esdeveniments històrics un cop han succeït. Ara tothom sap el perquè de la crisi econòmica però ningú no la va saber deturar, fins i tot quan la bombolla immobiliària s'havia convertit en un globus enorme que no deixava veure el sol.
Igualment ningú no sap amb certesa com acabarà, amb paraules de Montilla, el procés "desafectiu" de Catalunya envers Espanya. Som conscients, això sí, que el tracte colonial que l'Estat espanyol dóna als Països Catalans fa segles que perdura. I no hi renunciarà.
Particularment pens que a Catalunya ha començat el compte enrere. No hi ha volta de full: Catalunya camina amb pas ferm cap a la independència. Ara bé, hem arribat al punt sense retorn a partir del qual no hi possibilitat que el procés s'estronqui? No ho sé.
Rellegia a Mossegades, de Jaume Sastre, un llibre força curiós i interessant publicat als anys noranta (recordau-ho: independència d'Estònia, Letònia i Lituània), que "generalment, dins tot procés de descolonització existeix el que s'ha anomenat punt sense retorn. Aquest moment històric pot esser de duració variada i tant pot esser qüestió d'hores, dies o setmanes. Si fa no fa, el podríem definir com aquell instant en el qual el colonitzador perd els papers, fa un moviment en fals i fa aflorar en el colonitzat sentiments de solidaritat tribal i consciència de nació que fins llavors romanien adormits. El punt sense retorn, doncs, es caracteritza per un acte de violència tan brutal per part del colonitzador que, en tant que representa una situació límit, és a dir, que veu la mort de ben aprop, té la propietat de relegar a un segon terme les discòrdies tribals, ja siguin de tipus geogràfic, polític, social, cultural o religiós, i de provocar un tancament de files enfront de l'enemic comú".
L'acte de violència per part del colonitzador, així ho esper, no té perquè ser físic. Pot ser igual de punyent i feridor, però simbòlic. Tan simbòlic i feridor com el rebuig de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. ¿Però quina autoritat té el Tribunal Constitucional de España -la web del qual, significativament, funciona en espanyol, anglès i francès- per confirmar o negar la condició nacional de Catalunya? Cap, llevat d'aquella que nosaltres li vulguem atorgar.
Si un referèndum sense validesa legal, que sí moral, ha mobilitzat devers el 30% de l'electorat, què succeiria si fos convocat amb tots els preceptes? Doncs segons una enquesta realitzada per la UOC i feta pública per l'Avui, el 50'3% dels ciutadans de Catalunya votarien sí a un referèndum sobre la independència. I atenció: el 83% dels enquestats creu que Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur polític. Però, i aquest emperò és molt gran, el 58'1% creu que Catalunya no arribarà a ser independent!
Molta gent ha perdut la por i és conscient que la independència és imprescindible per a la supervivència dels Països Catalans. Paradoxalment, per fer-la possible, necessitam un cop de mà, el darrer impuls, per part de l'Estat espanyol, que obligàs els catalans a fer pinya. El millor regal de Reis seria que el Tribunal Constitucional de España acabàs d'escapçar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, de manera que aquesta sentència deixondís i unís la tribu d'una vegada per totes  i impulsàs la convocatòria, per part del Parlament de Catalunya, del referèndum per la independència amb el suport dels partits d'obediència catalana.
Pot ser, és una possibilitat a tenir en compte, que l'Estat espanyol perdi els papers davant aquest anunci. Però quines són les opcions reals de l'Estat espanyol a llarg termini?

  • Prohibir el referèndum?
  • Enviar la guàrdia civil a requisar les urnes?
  • Treure els tancs al carrer com va succeir a algunes capitanies generals al 23-F?
  • Empresonar els pacífics líders independentistes?
  • No reconèixer-ne els resultats?

Aquesta mena de respostes, tot i que a l'Estat espanyol li costarà reconèixer-ho -ves per on, encara no ha reconegut la independència de Kosovë quan per a Europa i els Estats Units això ja és aigua passada-, aquesta mena de respostes antidemocràtiques, no tenen cabuda a l'Europa del segle XXI. Quan a cada territori dels Països Catalans es convoquin els respectius referèndums d'independència, l'Estat espanyol no tindrà altra remei que acatar, vulguis no vulguis, els resultats de la consulta democràtica i popular la legitimitat dels quals serà garantida per observadors internacionals.
La qüestió és: som conscients d'haver sobrepassat el punt sense retorn?
Ciutadans, a les urnes!

 

Gràfic enquesta via Higini Herrero .Cat

latafanera.cat meneame.net

Àngels

eliteratura | 14 Desembre, 2009 15:00

Sigueu hospitalaris amb els estrangers; no s'estrevenís que fossin àngels disfressats

 

Shakespeare and Company
 

 

Via Book lovers never go to bed alone

Llegiu també

 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 ... 62 63 64  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS