Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Balears, molt deficient en lectura; excel·lent en corrupció

eliteratura | 01 Febrer, 2010 15:00

Les illes Balears són a la coa de l'Estat en percetatge de lectors. En canvi, són als primers llocs de la classificació en casos de corrupció.
Ignor si hi ha qualque relació entre la desafecció lectora dels illencs i la corruptela, encara que, de moment,  no hi ha estudis que ho descartin.
 
desafecció lectora
 
latafanera.cat meneame.net

El rei de la selva. La literatura segons Gabriel Galmés

eliteratura | 27 Gener, 2010 15:00

Hi ha gent que té el do de poder dir-ho gairebé tot amb un somriure als llavis. La màxima expressió d'aquesta capacitat és la ironia, més punyent encara que la simple rialla. Qui somriu, si hi ha un mínim d'empatia amb l'interlocutor, té el cel guanyat, barra lliure, camp infinit per recórrer cap a la glòria. Somriure ens diferencia dels animals, ens fa humans.
Deia l'escriptor Gabriel Galmés, i ho repetia fins a tres vegades en una entrevista, que la literatura serveix per passar-s'ho bé; és el rei de la selvaa dir, per riure. I és ben cert que ho creia: basta que llegim El rei de la selva per comprovar-ho. Tanmateix la qüestió no és tan simple com pareix. On rau la comicitat? Són les situacions o els personatges que són còmics? O és el tractament que en fa l'escriptor, que els confereix un plus de comicitat? En altres paraules, és la manera de dir-ho que fa rialles?
Nabokov, gran crític literari i escriptor excel·lent, dotadíssim per a la ironia, va ser incapaç de trobar l'humor en el Quixot. On molts somriuen, Nabokov sentia llàstima. Llavors no riem del què sinó del com. Només així podem explicar que llegim El rei de la selva amb un somriure, induït, als llavis. I està bé que a la contraportada s'afirmi -amb una certa ironia-  que El rei de la selva "és una novel·la d'amor". Un amor trist, per ridícul, tot i que riem amb els personatges llastimosos creats per Galmés: la  (falsament) glamurosa pintora Catalina Bibiloni; el mediocre conseller de Cultura Josep Fornaris, representant de la classe política; el gras Amadeu Valls, aspirant a intel·lectual incomprès; els lúbrics adolescents Tomeu Bosh i Carmen Soto...
Aquesta conjunció paradoxal de tristesa i rialles em recorda sensacions extremes i hilarants pròpies de vetllatoris, a altes hores de la matinada, i també em porta a la ment algunes pel·lícules de Chaplin, quan la rialla o el somrís van acompanyats de llàgrimes sinceres, de tristesa i compassió. Perquè al cap i a la fi, els Fornaris i les Bibilonis -n'hi havia als anys 90 i continua havent-n'hi a la segona dècada dels 2000- són dignes de llàstima i commiseració, encara que ningú no pot negar que la ridiculesa del seu comportament ens provoqui rialles a dojo.
Però podem riure'ns de Rodrigo de Santos, posem per cas? En altres paraules, és lícit fotre's de la desgràcia aliena quan la vergonya és tan gran? Segur que de Santos té molts enemics, més que merescuts, i a hores d'ara no val la pena afegir més llenya al foc. No som psicòpates, no cal que furguem en cap ferida per somriure. Però no hem d'oblidar que el poder tradicionalment ha estat ridiculitzat pel poble i criticat pels artistes. Perquè a diferencia dels humils, els poderosos gaudeixen de prebendes i avantatges i, a més, sempre tenen tenen qui els defensi. No és casual, per exemple, que el jutge que va ordenar el tancament d'Egunkaria fos el mateix que segrestàs l'edició d'El Jueves que caricaturitzava els prínceps espanyols.
En definitiva, riem dels poderosos i riem també de la vida en general. Fem i llegim literatura, doncs, per passar-ho bé. Però Galmés guardava una carta amagada. No tot eren flors i violes. Hi havia també una altra dimensió literària, menys frívola que els personatges i les situacions d'El rei de la selva. Així, per al protagonista d'una novel·la anterior, La vida perdurable, la literatura vindria a ser l'acte posterior a la simple i reiterada contemplació física davant l'espill, la passa següent i atrevida amb la qual, com Alícia a través del mirall, ens enfrontam al desconegut: "La literatura és el producte de generacions en què els homes s'hagueren de decidir a veure's en un mirall per donar la passa definitiva cap al que es desconeix. És a dir, a cercar suport en el que es té per impulsar-se cap al que es cerca o, en la majoria dels casos, cap al que és inevitable d'acceptar".
Literatura, doncs, com a mirall de l'ànima, una vella metàfora tanmateix vigent i objectiu quasi únic de la dèria escriptora: porta al desconegut, porta quixotesca a l'aventura, a les pors latents, atàviques, i a la inconsciència; porta a la recerca de la humanitat, sovint mesquina, ridícula, cruel, surrealista.
Sense perdre mai la vis còmica.
latafanera.cat meneame.net

La nina que odiava els llibres

eliteratura | 25 Gener, 2010 15:45

Vol dir que era una nina que odiava els llibres encara que a ca seva n'hi hagués milers d'amuntegats per totes les dependències. Tal volta era perquè son pare i sa mare es passaven tot el dia -berenar, dinar i sopar- llibre en mà sense fer-li gaire cas...
Un matí Meena, la nina que odiava els llibres però estimava molt el seu moix, no el trobava per enlloc. Va rebostejar tota la casa sense haver-lo, fins que a la fi el va afinar al capdamunt -on havia de ser si no- d'un caramull de llibres, ben regirat i sense saber com baixar-ne...

 




Via Nosololibros
latafanera.cat meneame.net

La censura a la Xina i a Espanya: el mal ja està fet

eliteratura | 23 Gener, 2010 09:00

Google va anunciar la setmana passada que estudiava deixar d'operar a la Xina arran de la censura que el govern xinès imposa a Internet. No crec que partesquin: hi ha massa diners en joc: 600 milions de dòlars segons els analistes.  Tanmateix és difícil encobeir, ben entrat el segle XXI, la censura, a Internet i a qualsevol altre mitjà. I també a qualsevol lloc. Així, doncs, no podem tancar els ulls al tancament de cap mitjà d'expressió, sigui d'on sigui, vengui d'on vengui.
Ara fa set anys el jutge Del Olmo, el mateix que va ordenar el segrest dels exemplars d'El Jueves on apareixia aquella famosa caricatura dels prínceps espanyols, va ordenar el tancament del diari Egunkaria -un rotatiu d'altra banda crític amb ETA-  just pel fet que era redactat íntegrament en basc. Res més no s'ha pogut provar. La fiscalia ha retirat l'acusació, però la pantomima continua. Ni estat de dret ni presumpció d'innocència.
Directius i periodistes d'Egunkaria, més vuit ciutadans més, van ser detinguts i incomunicats.  Maltractats. Amnistia Internacional, Human Rights i l'ONU ho van denunciar.
El judici va començar el mes de desembre. Com diu, però, l'exdirector de l'Egunkaria Martxelo Otamendi, "cap tancament d'un diari no és innocent: el mal ja està fet".

censura google
 
latafanera.cat meneame.net

Ja no podrem comprar mai més el diari "Avui" a Mallorca

eliteratura | 21 Gener, 2010 15:00

Tenc tres diaris de capçalera: Balears, Avui i Vilaweb (només electrònic). Els dos primers, els compr regularment, encara que no cada dia, però els llegesc gairebé a diari, ja sigui en paper o on line.
Fa anys que compr i llegesc el suplement de cultura de l'Avui. A partir d'ara, si no hi posen remei, no el podré comprar mai més, aquí a Mallorca. M'ho a dit a primera hora del matí la quiosquera, tan estranyada com jo. Vilaweb m'ha confirmat la notícia: Hermes Comunicacions, empresa propietària de l'Avui, deixa de distribuir aquest diari fora del Principat. Ells sabran per què.
Al marge de criteris empresarials, que per ventura hi són, la convicció és que hi ha un atac directe contra la recepció de premsa i televisió catalanes a les Illes. El cas de TV3 és flagrant: només podem veure TV3.cat, farcit de reposicions, i 3/24; dos canals dignes però amb vocació minoritària.
Fins quan haurem de patir aquesta situació? Biel Barceló, portaveu del Bloc de Mallorca i secretari general de PSM - Entesa Nacionalista, afirma al seu blog que Pilar Costa, conselleria d'Innovació, Interior i Justícia, havia confirmat que a darreries de febrer rebríem el senyal de TV3.cat, del Canal 33, del Canal 3.24, del Canal 300 i del Canal Súper 3. Veurem si és cert o no. En tot cas, sempre ens mancarà TV3. I d'ençà d'aquesta setmana infausta, el diari Avui.
 
I també
E-Criteri. Núria Cadenes: Adeu Avui
 
Actualització de 22 de gener
Avui: "El govern català i el balear acorden emetre en TDT la resta de canals catalans a les illes" (fals: no s'emetrà TV3 sinó TV3.cat)
Vilaweb: "El 15 de febrer es tornarà veure el 33 a les Illes i s'hi afegiran el 3/24 i Super3/300"
Balears: "Els canals 33, Súper 3 300, a partir de dia 15"
 
Actualització 25 de gener
El  Punt, l'Avui i el llençol de cada bugada
TV3 continuarà sense veure's a les Illes malgrat l'acord presentat ahir
latafanera.cat meneame.net

Història del sentiment antioccidental

eliteratura | 19 Gener, 2010 15:00

El darrer mes ha estat notícia l'atemptat frustrat del jove nigerià que, camí d'Estats Units, pretenia fer esclatar un avió en ple vol. Posteriorment Al-Qaida va reivindicar l'atemptat fallit, la qual cosa ha provocat un allau de reaccions. A més de posar en evidència la CIA (sembla ser que tenia informació suficient per evitar-ho i no va actuar en conseqüència: no fotem, el va delatar el seu propi pare!), ha desfermat un debat sobre la conveniència o no d'instal·lar escàners corporals als aeroports. Finalment, la controvèrsia s'ha amanit amb el retrat robot de Ben Laden, inspirat en els trets facials de Gaspar Llamazares.
És evident que hi ha una certa frivolitat en el tractament d'aquests afers. Però la seguretat és la seguretat, i d'ençà de l'11 de setembre Occident es sent amenaçat i no sap com donar resposta a aquesta por ni d'on prové.
Casualment -els llibres de segona mà sempre són una sorpresa, i més en botigues no especialitzades, com ara Comerç Just- durant les vacances de Nadal vaig trobar una monografia molt interessant relacionada amb aquesta qüestió. Tanmateix el títol pot portar a confusió: Occidentalismo. Breve historia del sentimiento antioccidental.
Occidentalisme, doncs, vol dir realment antioccidentalisme. Els autors rastregen aquest (re)sentiment al llarg de la història, una manera d'entendre el món que s'oposa a la democràcia liberal i a la llibertat de pensament. L'antioccidentalisme,  que en ocasions es confon amb l'antiamericanisme, es centra en el rebuig de la raó i de la llibertat. Paradoxalment, aquesta ideologia antioccidental ha estat i és present també a Occident. Què van ser, si no, el nazisme i els feixismes de la primera meitat del segle XX? L'antioccidentalisme posa èmfasi en la irracionalitat. Només així es poden entendre actuacions com les que portaren a terme els kamikazes japonesos durant la II Guerra Mundial o els actuals atemptats suïcides dels membres d'Al Qaeda.
L'antioccidentalisme es basa en els tòpics occidentals, de la mateixa manera que l'(anti) orientalisme es fonamenta en els estereotips que ataquen tot el que no prové d'Occident. Ambdós pensaments s'alimenten de proposicions errònies que, en conseqüència, porten a conclusions equivocades que, a posteriori, poden justificar, posem per, cas l'extermini d'occident o l'esclavatge dels negres.
Hi ha molts tòpics relatius a Occident. Per exemple el materialisme, contraposat a l'espiritualitat -l'espiritualitat de l'assassí suïcida, és clar. L'antioccidentalisme no entén de matisos. No hi ha terme mig. Occident -la democràcia- és fat, buit, mancat de valors, fals. Occident, els homes i dones que hi habiten, és privat del més mínim signe d'humanitat. En certa manera, es  tracta de la mateixa tècnica utilitzada pels nazis per deshumanitzar els jueus. No eren humans; podien morir com a bèsties. Als ulls dels fonamentalistes, les víctimes de l'11 de setembre i de l'11 de març no eren dignes de poblar la terra perquè eren infidels. Només per això ja mereixien morir.
escàner corporal

Que siguin fanàtics, però, no vol dir que siguin beneits. Són capaços de detectar les febleses d'Occident i, com hem vist, bastir un discurs erroni però coherent, perquè es basa en l'observació de les nostres pròpies contradiccions. Occident, malgrat tenir eines suficients per detectar els problemes,  no sempre és capaç de donar-hi resposta. De vegades, o no pot o no vol: els conflictes d'interessos (entre partits, entre estats, entre poders fàctics i econòmics...) hi són presents. El totalitarisme, en canvi, no coneix aquesta mena de problemes: hi ha una sola consigna, i qui no l'obeeix és eliminat a cop de bomba.
Això no vol dir que Occident, amb els EEUU i la UE al capdavant, no hagi de fer autocrítica i actuar en conseqüència. Però mai les febleses o defectes del sistema democràtic, perfeccionable en molts sentits, poden justificar actuacions totalitàries, nihilistes, maniquees, que en definitiva van en contra dels interessos de la humanitat.
Occidentalismo. Breve historia del sentimiento accidental, una lectura recomanable per a qui es vegi amb coratge d'intentar entendre el present, més enllà de la immediatesa de la notícia, tan fugaç i sovint incompleta.
 
Ian Buruma i Avishai Margalit
Occidentalismo. Breve historia del sentimiento antioccidental
Península, 2005
latafanera.cat meneame.net

Apocalipsi a Haití

eliteratura | 16 Gener, 2010 09:00

La humanitat és tràgica per naturalesa.
Però l'apocalipsi viscuda a Haití, el país més pobre d'Amèrica, depassa els límits de la permissivitat. No hi ha, tanmateix, ningú per assenyalar com a responsable últim del terrible terratrèmol. Tampoc no hi ha ningú que hi pugui oferir consol. Ningú.
latafanera.cat meneame.net

Les veus del Pamano: una novel·la per fer memòria

eliteratura | 13 Gener, 2010 15:00

Nou any. Retorn a la novel·la, novel·la pura però no dura; més aviat perdurable. Novel·la de pedra picada, aquesta de Jaume Cabré. Ben treballada, neta i polida com les lloses dels cementiris (qui l'hagi llegida sabrà perquè ho dic), amb Les veus del Pamanouna estructura esplèndida que és un flux de veus que van i venen d'un personatge a un altre, i també canviant el temps i l'espai.
Un gust llegir-la, un gust recrear-s'hi, un gust recobrar la memòria històrica setanta anys després de la guerra (in)civil que desolà l'Estat espanyol i que encara en patim els efectes.
La història, l'escriuen els vencedors: és un tòpic, però cert. Hi ha tantes històries falses, per bé que indelebles, que de moment no és possible enfrontar-s'hi amb èxit. Aquesta podria ser la lliçó de Les veus del Pamano, però faríem curt. La història de Jaume Cabré té més matisos, més humanitat, més poesia. Amor, repressió i mort, religió,  política i negocis són temes cabdals en aquesta novel·la que, a més,  té la voluntat i l'encert d'aprofundir en els personatges. N'hi ha tot un reguitzell: falangistes, maquis, polítics (sempre) corruptes, capellans, pagesos, franquistes esponerosos i giracamises, criats i més peix, dos fills, una mestra malalta, un pobre home i una senyorassa terratinent que fa tremolar el sòl que trepitja.
Llegiu-la.
 
Dossier sobre Jaume Cabré i Les veus del Pamano
Jaume Cabré a Wikipedia
Jaume Cabré a Lletra
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 ... 63 64 65  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS