eLiteratura

Sense paraula no hi ha vida, encara que el poeta, amb cinquanta anys a l’esquena, ha après que la vida és més important que la literatura. En tot cas, l’aprenentatge deu haver estat dur, perquè el bagatge literari de Ponç Pons (Alaior, 1956) és difícilment superable.

Nura, tractat d’enyor, representa l’evocació –potser l’ultim adéu– de la Menorca miticoparadisíaca que el poeta va viure a la infantesa; una Menorca en què, sens dubte, no tot eren flors i violes (sota la dictadura: entre el fum ens sotjava un retrat verd de Franco), però que no havia patit els estralls de l’especulació i el turisme de masses i a la qual Pons vol tornar:

Sé que hi ha llocs d’èxotics paratges de faula

però jo vull tornar al meu Son Bou d’infantesa

El paisatge de Menorca, l’antiga Nura, que els menorquins no han sabut valorar (Insensibles al do immerescut de ser illencs / no hem sabut que érem rics d’un edènic paisatge), és present a tot el poema. Nura neix de la necessitat de superar l’enyor produït per la pèrdua de la Menorca d’antany, univers òbviament irrecuperable. Al final del camí, només li resta la llengua en la qual perdura el record:

Sense més heretat patrimoni o pervindre

que la llengua on perdura el record d’una terra

Llengua i terra van lligades. Les paraules representen, simbolitzen, i la Menorca –o la Mallorca, tant se val– que perd els referents lingüístics i geogràfics tradicionals mai no tornarà a ser la mateixa. Així, doncs, es constata la desaparició d’una cultura que el poeta, quixotesc, vol salvar:

Vull salvar amb cada mot els fragments enrunats

d’aquest món menorquí on comença la mar

i s’acaba una terra d’ullastres i pins

Tanmateix, s’imposa el pessimisme (l’únic retret que jo faria a Pons) del no-hi- ha-res-a-fer :

Sols podem evocar allò perdut amb els mots

com diu Faulkner triar entre tristesa o no-res

El poeta verbalitza el trauma, li dóna forma mètrica amb versos dodecasíl·labs de ritme prodigiós i el divideix en set parts. Sorgeix, així, Nura, poema fet ritual on Ponç Pons reflexiona en veu alta i enfila els versos de manera magistral, tot juxtaposant àgilment els temes, lligant les reflexions, filant cada cop més prim, ajustant el sentit (Fills de Llull confinats a rars llimbs postmoderns / de buidor i futilesa enyoram una pàtria [p. 15]; Ja no em queda més pàtria que la biblioteca [p.24]; Sense trencs fronterers que curtonin cap mapa / fundarem llibertaris la pàtria dels llibres [p.33]).

Perquè Nura no és un simple plor per la pèrdua del paradís. Nura és un poema global, un exorcisme sorgit de l’experiència vital i literària que s’endinsa en l’ànima de Pons. Cal, doncs, que aprenguem el joc que ens proposa el poeta i que (re)llegim amb cura els versos per poder copsar la diversitat profunda del poema. Temes d’actualitat, d’interès polític i mediàtic (guerres, ecologia, immigració, corrupció), són passats pel sedàs particular de Pons, juntament amb reflexions i imatges poètiques de caire més íntim sobre cinema, filosofia, literatura, amor, sexe, religió...

Com ja hem esmentat, llengua i paisatge ocupen un lloc preeminent a Nura. Hem d’afegir-hi la preocupació per la literatura, per la funció i el sentit de la poesia, ja que és el propi univers que està escrit en llenguatge poètic. Per a Pons, escriure és un compromís de primer ordre:

Si són falsos els mots ¿té sentit ser poeta?

I més envant:

¿Té sentit existir? ¿Té sentit immolar-se

en el foc cec dels mots i la Literatura?

El poeta no pot escriure des de la torre d’ivori (Compromès a través de la tinta no vull / creure que són normals el dolor i la misèria). Com diu el també menorquí Joan F. López Casasnovas, Ponç Pons és un artista compromès que pateix pel desordre i el caos (corrupció, mentida, malvestat...) que proliferen arreu i que, per açò mateix, exclama: «En el fons del meu cor jo sóc un anarquista, què punyetes!».

Ha aparegut una taula de salvació, la ironia que permet un distanciament respecte dels propis pensaments i certeses. De vegades, Pons és irònic, provocatiu, burleta (Literari i humà el meu món no és d’aquest regne; aquest vers me recorda, no puc evitar-ho, una cançó de La Trinca). Sempre lúcid, deixa, romàntic (rescrivint revoltat a l’absurd), una porta oberta a l’esperança més enllà de la literatura. Que ja és molt.

Ponç Pons

Nura

Poesia dels Quaderns Crema, 57

Quaderns Crema, 2006

Enllaços recomanats sobre Ponç Pons

Escriptors en llengua catalana

Lletra, espai virtual de literatura catalana

Mag poesia

Entrevista a Menorca.info

Qui és qui. Cercador de les lletres catalanes

Narrativa menorquina contemporània. Article de Joan López Casasnovas a Diari de Balears

La ventada dels dies “Escriviure a Nura”. Article de Joan López Casasnovas

L’arden illòman i el seu escriviure. Article de Jordi Llavina al suplement de cultura de l’Avui