eLiteratura

L'alè del búfal a l'hivern. Una peça delicada, llenceria fina, volgudament femenina, que es pot llegir com la relació entre tres dones -Esther March, assagista i aspirant a escriptora, l'escriptora Gwen Rees i la seva filla Charlotte (en honor a Charlotte Brönte)-, però també, i sobretot, com un homenatge a la pròpia literatura. Escriure com a ofici i malefici.

La novel·la de Neus Canyelles, guardonada amb el premi "El lector de l'Odissea"  i finalista del "Llibreter", presenta una estructura ben travada -segurament, el millor de la novel·la- que funciona com una peça de rellotgeria. Un rellotge d'arena que marca pausadament l'esdevenir aventurer de Gween Rees i l'admiració d'Esther March per aquesta.

Capítols curts, senzills, alternant el relat d'Esther March amb les memòries de la vella escriptora, antiga corista, i, entre i entre, les cartes que s'intercanvien Charlotte i Esther, a més de dos relats breus, intercalats. Així, en fem una lectura àgil però no estressant. Al contrari. Cada capítol és un tast, un àpat frugal i energètic, lleuger i saborós, fresc, amb un estil dominat, en general, per la senzillesa de la frase, de to col·loquial i amb ressons poètics, esquitxat de petits matisos -repeteixo: volgudament femenins- que tanmateix no aconsegueixen amagar el drama (femme fatale, escriptora maleïda i alcohòlica) de Gween Res (personatge inspirat en l'escriptora angloantillana, a la qual Neus Canyelles tant admira, Jean Rhys ).

L'alè del búfal a l'hivern és una novel·la de confidències, de comentaris i memòries, de secrets i lectures vora el foc, i dies de pluja. Una obra que ens parla de la feblesa d'un temps ja extingit, irrecuperable "com l'espurneig d'una lluerna a la nit", en què una escriptora cèlebre podia desaparèixer, abans d'això que en diuen globalització. De quan els viatges eren llargs i plens d'incògnites. De quan la gent escrivia cartes, encara.

Esther March:

"Vaig tornar a la sala. Gween Rees s'havia adormit. Tenia el cap tombat al respatller del sofà. Respirava tranquil·lament. Li vaig mirar el rostre, la pell fina de les mans, aquells turmells nus que guaitaven sota la manta. Com podia ser que em toqués vetllar el son de l'escriptora? Com era possible que jo fos allà per atiar el seu foc? Em vaig asseure al seu costat, sense fer renou, i vaig esperar que es despertés, pensant".

Charlotte:

"Ella renuncià a mi perquè escriure era més important per a ella. L'únic lloc on es trobava segura era en l'escriptura. Ella s'havia d'aïllar. Ningú no l'entenia, perquè no és possible entrar dins el cervell de ningú".

Gween Rees:

“He vengut aquí per escriure. Només això. Al principi no ho sabia. Em pensava que havia vengut per tenir una casa amb bones habitacions. Per posar-hi cortines i catifes. Posar flors als gerros. Però la veritat és que jo vaig travessar Europa i vaig caure en aquesta illa només per escriure".