Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

T'estim però me'n fot. Poesia i contradicció

eliteratura | 21 Desembre, 2007 00:12

 "T'estim però me'n fot". Així comença un dels poemes més coneguts de l'escriptor manacorí Miquel Àngel Riera (MAR). Manacor, poble gran i ple de singularitats, ens ha ofert un dels millors poetes catalans del segle XX. També prosista, MAR, per a mi, és tothora un poeta que escriu novel·la. El seu estil refinat, acuradíssim, mai no deixa res a la improvisació. La frase s'estén com la visió del pla mallorquí, com un continuum; de manera natural es va subordinant per oferir-nos la màxima bellesa.
 T'estim però me'n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l'hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se'm fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integrar-te en mi. Però s'hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T'estim però me'n fot. Som a l'espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t'encasti en mi tant, que pugui dir-te:
-Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.
 
 Així, a l'inici del capítol 12 d'Els déus inaccessibles és capaç d'articular una frase tant brillant com aquesta:
"De la mateixa manera que, quant als escriptors o artistes que admiram, volem dominar l'espai on resta muntat el magnífic campament de la seva obra per on amb tant fruïció hem vagarejat, i, anant més enllà en els nostre desig d'enriquir-nos de substància seva, com a substitutiu d'una possessió física impossible però a la qual per mèrit de la nostra admiració infinita pensam que tenim dret, ens neix l'ànsia, aviat esdevinguda necessitat visceral, de saber-ho tot d'ells, d'aquella existència que ens fascina, i no acontentats amb visitar els llocs on visqueren, on potser ens limitarem a ser pura fisiologia, acabam adquirint, o fins i tot furtant, bitllets autògrafs, potser el seu tinter, un pinzell o qualsevol altre objecte sense més atractiu que el d'haver-los pertangut, a  mi, respecte a Alexis, convertit ell ja tant en centre d'un fetitxisme en el qual, de sobte, en sols tres dies, hi havia destronat Virgili -de qui, impossibilitat de posseir res mes, m'hauria fet feliç tenir un cabell, una falange, fins i tot una dent o una ungla-, m'havia entrat un ànsia infinita de saber-ho tot."
Un ànsia infinita de saber-ho tot. De l'estimat, és clar. Portar aquesta ànsia de coneixement fins a les últimes conseqüències: "Saber-ho tant tot d'ell, tenir-lo tan assumit que, paradoxalment, arribàs el moment en què ja no fos necessària la seva existència, es convertí en l'objectiu immediat de la meva vida". Va ser mentre llegia aquest fragment, justament aquest, quan me va venir a la memòria el darrer vers del primer dels Poemes a Nai. On, efectivament i paradoxal, com ha explicat amb detall el poeta, culmina l'acte d'estimar i, per tant, la persona estimada esdevé prescindible; en definitiva, es pot morir! I ho diu MAR d'aquesta manera fotendosa, com si escopís les paraules. Però el concepte és brutal: estimar és conèixer, aprofundir en el coneixement de l'ésser estimat. I quan el coneixement és màxim, aleshores l'estimat ja és prescindible.
Estimar, doncs, és conèixer. Conèixer fins a les darreres conseqüències. Estimar brutalment, perdre el seny en un deliri de raciocini. És, aquesta, una manera inhumana d'estimar? Monstruosa? O només una fantasia, una llicència del poeta? Pens que sí. Perquè precisament al primer poema del  Llibre de benaurances deixa molt clar que "T'estim perquè existeixes. La més clara  / dimensió del meu amor, i la més alta, / la sent tocant-te".
Com quedam, doncs? Com diu molt bé Pere Rosselló Bover a la introducció de l'Obra Poètica Completa, MAR és un poeta contradictori. Ens topam finalment amb la contradicció, un concepte del qual, temps enrere, ja havia parlat en aquest blog. La contradicció enriqueix la poesia, sense voler dir que hagi de ser falsa. Simplement els estats del poeta canvien. No som sempre la mateixa persona, sinó que som polièdrics, canviants. Sortosament, amb matisos.

Miquel Àngel Riera
Obra poètica completa (1953-1993)
Edicions del Salobre, 2002

Miquel Àngel Riera
Els déus inaccessibles
Destino, 1992

Poesia | Enllaç permanent | Comentaris (3) | Retroenllaços (0)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS