Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

El botxí, just un gest desesperançat

eliteratura | 18 Gener, 2008 16:09

Aquest estiu es celebraran els XXIX Jocs Olímpics a la ciutat de Pequín, capital de la Xina, república dita popular i estat que ostenta el rècord d'execucions al planeta. Esper que la pena de mort no esdevingui modalitat olímpica. Si fos així, els principals candidats a obtenir medalla serien la pròpia Xina, Iran, Pakistan, Sudan inins soldat jugant amb una forca els Estats Units. Tanmateix, la història de la humanitat és plena d'actes criminals que, quan es van produir, van rebre el nom de justícia. Qui té poder sobre la vida d'un altra persona? En un estat en què encara sigui vigent la pena de mort, no voldria estar mai en la consciència d'un jutge. Tant miserable o més, és la situació de l'executor de la sentència. El botxí. No hauríem, però, de ser injustos amb ell i carregar-li tota la culpa. Això és típic de societats hipòcrites.
Hom pot arribar a entendre, encara que mai justificar, un assassinat en calent -els passionals són els més coneguts-, però l'execució de la pena capital és signe de la barbàrie que encara impera a molts llocs del món. En la majoria dels casos, la pena de mort és justifica per alliçonadora, amb el vistiplau de l'Església o de l'autoritat religiosa pertinent. La inclusió de la pena de mort, doncs, en els codis penals tindria com a objectiu fer por als possibles delinqüents. Tanmateix, pareix que la mesura presumptivament dissuasiva no serveix de gaire cosa. Més aviat, la violència genera violència. Així, en darrer terme, la pena de mort sembla més una venjança encoberta que una mesura que faci baixar de manera efectiva l'índex de criminalitat.

 

acudit botxí
 

 

Temps enrere, com demostra abastament Joan de Déu Domènech a L'espectacle de la pena de mort, les execucions públiques enfervorien les masses. Ningú no es perdia l'esdeveniment. Per tant, l'execució havia d'estar a l'altura del que la gent esperava: la sang corria a dojo, els cossos desmembrats s'escampaven arreu de les ciutats, les flames purificaven els esperits...
Una figura cabdal en tot aquest procés era el botxí. Podríem pensar, vista l'espectacularitat de les execucions, que els botxins eren considerats una mena d'herois justiciers. Però no era així. Eren, certament, personatges proscrits, professionals de la mort. Gent que incomodava, un cop feta la feina, és clar. Molts cops l'ofici passava de pares a fills. I si no hi havia un botxí per a l'ocasió, se n'improvisava un. D'aquesta forma, es commutava la pena a un condemnat a mort, amb la condició d'exercir com a botxí. És difícil imaginar una feina més desagradable que aquesta. Luis García Berlanga en va fer un retrat genial a El verdugo , un film excel·lent de l'any 1963 que va esdevenir un al·legat contra la pena de mort en l'Espanya franquista. Humor negre (a tu, com t'agradaria morir, li demana l'enterramorts a la filla del botxí, mentre la festeja) i grans dosis d'humanitat.
Al mes d'agost, en l'efervescència dels Jocs, no hi haurà cap televisió que parli de la pena de mort mentre retransmetin la sens dubte brillant cerimònia d'obertura. Només de la suposada germanor que acompanya les Olimpíades i l'enfortiment de les relacions bilaterals. Es tracta de tancar els ulls perquè la Xina és un gran mercat. S'imposa l'economia global, que no la justícia. I encara que les execucions no són políticament correctes i l'agonia ja no és un espectacle públic, girar la vista du poca feina, només un gest, talment els botxins en executar la sentència.

Era una professió estranya, mal vista, reduïda al clos familiar, hereditària. Seguint nissagues d'executors, es veu com l'estiracordetes és un pelacanyes que es casa amb la filla de l'executor i espera la mort del sogre per ocupar-ne la plaça. La feina del botxí era executar les sentències de la justícia. Actuava sobre cossos i sobre objectes. Tortura i mort de persones.
(...)
El botxí era innominable, també intocable. Provocava angúnia i por. Se'l refusava. Igual que les putes, havia de viure en un lloc apartat, als afores, o en un lloc ben identificable.
(...)
Havia d'anar vestit d'una manera determinada, per tal que se'l distingís de les altres persones. (...) Quan el botxí anava a la taverna, havia de beure en el vas que ell mateix es portava, i al mercat no podia tocar els productes amb les mans, sinó que, amb una vareta, havia d'assenyalar el que volia.

Joan de Déu Domènech
L'espectacle de la pena de mort
La Campana

 


1a imatge extreta de La Revolución Creativa arran d'una campanya realitzada per Aministia Internacional per denunciar la participació de nins a les guerres.

2a imatge extreta de www.auladecine.com.

 
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS