eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

Dones d'aigua. Na Maria Enganxa

eliteratura | 29 Gener, 2008 16:48

Aquest cap de setmana vam anar d'excursió. El temps va ser esplèndid. La primavera s'ha avançat. El camp és verd i els ametlers -gran ametllers florits

espectacle que ens ofereix l'interior de Mallorca- han florit.
Caminam, per l'asfalt encara, cap als Tossals Verds . A la fi agafam una drecera empinada que marca el camí a la perfecció. Ens acostam als darrers revolts, després de tres quarts d'hora, i el caminoi, al tram final, és empedrat, a l'antiga. Me recorda una via romana. Hi ha bassiotets, aigua que regalima pendent avall. L'ambient és agradable, una avançada de bon temps que un dia o altre s'acabarà. Però avui l'hem d'aprofitar. Arribam al refugi. Hi ha una gentada. Uns quants torren davall d'un porxo i d'altres dinen escampats per l'esplanada. Trobam taula davall una ombra. Hem arribat suats i, ara, sense l'escalfor del sol, fa fresca. Me tap una mica i començam a treure el dinar. Els nins remuguen de gana que tenen. La caminada se'ls ha fet una mica llarga, però ara reposaran i, encara no hauran acabat de dinar, tornaran a partir a córrer.
Al costat nostre hi ha una taulada d'anglesos. Es torren per dins i per defora: no hi ha cap arbre que els faci ombra, però sí un bòtil de vi per hom. A més els han donat el dinar fet!
Just acabada la menjua m'agafa un xubec de no dir. L'endormiscament no dura gaire. Comanam cafès a la cuina del refugi. A la cafetera italiana li costa agafar el bull; i quan finalment arriba la beguda exitant ja ha començat a refredar-se. El cafè fred no val res. Tanmateix un amic, excompany de pis que no sé per on para, se'n bevia gots grossos plens a vessar, sense sucre. I hauries jurat que no s'havia posat nerviós en tota la vida!

Amb la panxa plena me dedic a observar el paisatge. Un parell de cabres belen dalt del coster, enfora. Són animals poc sociables, les cabres. Mon pare en va tenir dues, fa devers trenta anys. Les traginava dins el 600, d'una pastura a una altra. Era de bojos, però divertit. Més aprop hi ha dos rucs. No me refereixo a cap dels anglesos que ja s'acaben la respectiva botella de vi, sinó a dos veritables ases, preciosos, de raça mallorquina. Aquests sí que s'acosten rere la barrera i es deixen tocar.
Pareix que arrodonirem l'excursió amb una volteta curta fins al Pou de Sa Coma. El cartell diu quinze minuts. Clar que això depèn del ritme. Amb en Damià, que encara no ha fet els quatre anys, això podria suposar mitja hora, si tot va bé. Partim cap al pou. Hi ha gent escampada aquí i allà. Un jove toca les xeremies, dret com un fus. Els deixam enrere i començam a baixar cap a una petita vall. Quan els nins es cansen de l'eco, es fa el silenci. No hi estem avesats. Aquesta manca de soroll pot arribar a ser fins i tot torbadora. Qued una mica endarrerit, observant les formes, fantasmagòriques, de les oliveres. És la màgia de la muntanya.
En arribar al pou el paisatge ja m'ha colpit. Herències del romanticisme. El dia comença a tombar. El sol ja no encalenteix com al matí. Les formes s'han suavitzat. El pou, lúgubre, és a l'ombra. Abans d'escriure l'adjectiu me n'assegur al diccionari. Trob que és encertat: "que denota o suscita una pregona tristesa (...)". És cert. Aquest pou -quant de temps deu fer que ningú no hi beu?- m'ha fet posar melancòlic. M'acost al coll tenyit de gris i hi guait. La fosca és profunda i absorbent. Al fons, però, s'hi albira l'aigua.

No puc assegurar si va ser en aquest precís instant que vaig recordar el poema de Josep Lluís Aguiló "Maria Enganxa". Però us puc jurar que si hagués aparegut una dona d'aigua no ho hagués trobat gens estrany. Pel que he llegit, na Maria Enganxa -que espantava els infants i, així, sàviament, les padrines els feien enfora dels perills de pous i cisternes- està emparentada amb aquestes antigues divinitats locals de les aigües i els corrents. Algunes d'aquestes dones mitològiques a les quals es rendia culte en temps passats han sobreviscut, si bé, segons Joan Amades, moltes van abandonar "llurs cataus per a fer lloc a la Mare de Déu". Eren vius els primers cristians: no prohibien, sinó que substituïen. (És curiós aquest afany persecutori de les religions "oficials" de perseguir la gent que no comparteix les seves conviccions. Amb les llengües oficials succeeix tres quarts del mateix. Probablement deuen haver estudiat al mateix llibre). De totes formes, als pobles de Mallorca encara hi ha cases amb cisterna i na Maria Enganxa hi té un cert predicament...
Hem de partir. Les tornades acostumen a ser més apressades. No hi ha temps per a l'observació. El camí és llarg fins al cotxe i les cames comencen a flaquejar. Qui sap si entre qualque olivera centenària qualcú ens observa gelós del cau. La muntanya, quan fosqueja, és una mar de misteris. Nosaltres, tanmateix, ja no ho veurem.

Maria Enganxa

A la cisterna, devora la manxa
que rega la llimonera olorosa,
hi neda l'anguila més llefiscosa
i m'hi aguaita na Maria Enganxa.

Na Maria porta un ganxo de ferro
tot rovellat, amb la punta corcada
i em vigila tot el temps, afamada,
quan trec el poal per omplir el gerro.

Espera ajaguda sota el mirall
que tapa l'aigua obscura. El garfi untat
de salivera profetitza el tall

que m'arrosegarà al seu fred llit blau.
Cos ofegat, ceruli enamorat,
seré de na Maria el mort esclau.

Monstres
Josep Lluís Aguiló
Proa. Barcelona, 2005