eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

Literatura, política, cinema i religió

eliteratura | 04 Setembre, 2008 14:00

Vaig conèixer la trilogia de La matèria obscura, de Philip Pullman, arran d'un article d'Emili Teixidor en què comparava aquestes novel·les amb la sèrie de set volums Les cròniques de Nàrnia, de C.S. Lewis.

No he llegit, encara, Les Cròniques de Nàrnia, però diu Teixidor que l'obra de C.S. Lewis és una al·legoria cristiana que compta amb el suport d'un fotimer d'esglésies als Estats Units. De fet, les versions cinematogràfiques han estat produïdes per un devot magnat republicà, Philip Anschutz, associat a Disney.

De La matèria obscura, n'he llegit les dues primeres novel·les i devers cent pàgines de la tercera. La trilogia de Pullman no és precisament una al·legoria cristiana, sinó més aviat el contrari. Hi ha una crítica ferotge i directa a l'església i a l'autoritarisme. La crítica a l'església queda molt desdibuixada en el film estrenat per Nadal de l'any passat sota el títol de The golden compass. De fet, es perd bona part de l'essència de la primera novel·la de Pullman. S'hi obvia, doncs, la crítica a l'església, a la concepció del pecat, etc. Tot queda molt descafeïnat, i no crec pas que hi puguin posar remei en una segona part. La manipulació a què ha estat sotmesa la novel·la s'explica molt probablement pel tarannà religiós que predomina als Estats Units. Així, doncs, un atac a la religió hauria suposat el fracàs econòmic d'un film concebut sobretot per a un públic familiar. Això, habitualment, és mal d'entendre des d'Europa, on tradicionalment el fet religiós pertany més aviat a la vida privada de les persones. Als Estats Units, en canvi, des del temps immemorials hi ha una vinculació molt forta entre religió i vida pública. I fins i tot entre religió i política.

Aquestes disquisicions político-religioses han ocupat part de les meves lectures d'aquest estiu (vaig trobar, casualment, El planeta americano , editat el 1995, però encara recomanable, i també discutible, en molts aspectes; sobretot el capítol dedicat a la por als Estats Units). Llavors, enmig de la batalla presidencial als Estats Units, sorgeix un personatge com Sarah Palin, canditada republicana a la vice-presidència. Aquesta dona de 44 anys, governadora d'Alaska, com si hagués sorgit d'una novel·la o un culebrot, ho té tot: guanyadora de concursos de bellesa, creient, mare de cinc fills, opositora al matrimoni homosexual, anti-abortista, membre de l'Associació Nacional del Rifle, partidària d'ensenyar el creacionisme a les escoles... Per tenir, fins i tot té una filla de 17 anys, fadrina i embarassada (no problem: es casarà amb el pare de la criatura).

No m'agrada aquesta obsessió per la vida privada, però ja que són els propis polítics americans que en fan ostentació, no hi ha dubte que aquesta dona podria inspirar una novel·la sucosa, portada després al cinema: això sí, edulcorant les parts més sensibles perquè, com en el cas de The golden compass, no ferís la sensibilitat de les famílies.
Que Déu beneeixi Amèrica i la resta del planeta. Ens farà falta si McCain guanya les eleccions.