eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

Booktree. La caverne aux livres

eliteratura | 27 Març, 2007 22:16

Hi ha molts tipus de llibreries. N'hi ha de sofisticades, modernes, polsoses, grans, minúscules... N'hi ha que ni tan sols són llibreries encara que en duguin el nom. D'altres són luxoses i fins i tot n'hi ha que ofereixen servei de cafeteria. Tanmateix, són poques les que tenen tan d'encant com les de segona mà.

Aquí en teniu dos botons de mostra que podreu completar en aquest bell reportatge fotogràfic publicat a flick. N'hi ha de fantàstiques!

La caverne aux livres

Booktree

Via: El Bibliómano

Roberston Davies. Mantícora. La il·lusió de la resurrecció

eliteratura | 19 Març, 2007 14:40

He de confessar que vaig començar a llegir Mantícora una mica d’esma, un vespre d’aquells que no saps amb quin llibre recrear-te a darrera hora, cansat de Roberston Davies

passar dia i amb més coses al cap de les que hom voldria. T’envaeix aquella sensació paorosa, fins i tot de pànic, típica després d’haver acabat una lectura agradosa i haver-ne de començar una altra. I, és clar, tens por d’errar el tret, de triar malament, la qual cosa pot escalivar-te per uns quants dies. Dubtes davant les prestatgeries de la biblioteca; no saps si agafar o no aquell volum comprat temps enrere i que tens encara pendent o si has de cedir a la temptació de la darrera adquisició.
Tanmateix, amb les primeres planes n’hi ha prou per adonar-te que no es tracta d’una novel·la més. Les primeres cent pàgines de Mantícora constitueixen la lectura més vertiginosa que he emprès darrerament. Mantícora és una novel·la lúcida que explora l’ànima humana i la despulla subtilment al principi, per acabar escorxant-la com si es tractàs d’un conill tendre que hem de menjar-nos torradet amb all i oli.
A la primera part (Por qué fui a Zúrich) el protagonista, David Staunton, es sotmet a un tractament psicoanalític literàriament molt sucós. Poc a poc hi apareixen totes les bubotes mentre el ric misser se sotmet a l'interrogatori de la psiquiatra junguiana. La mort del pare de David –autèntica obsessió– és l'eix central de les sessions, ja que aquest està convençut que va ser assassinat. No és estrany, doncs, que hi aparegui el tema del cementeri i la compra de la tomba per al pare suposadament assassinat. Aquí, com veureu en el genial fragment, es posa de manifest la vanitat i la ideologia classista de David Stauton, però alhora l’autor il·lustra els ressorts del mercat per incitar-nos a desitjar el bo i millor, el luxe, en un acte tan sentit com la compra d'una tomba l’usuari de la qual, al cap i a la fi, no n’ha de fer res, encara que sigui el nostre progenitor.

"¿Ha comprado usted alguna vez una tumba? No es en el fondo muy distinto de comprar una casa. En primer lugar a uno le enseñan la parte más humilde del cementerio, la de los pobres, y uno observa todas esas lápidas de extranjeros, con fotografías de los difuntos protegidas por un envoltorio de plástico y las inscripciones en lenguas extrañas, en alfabetos desconocidos, y las velas consumidas en la hierba. A uno se le encoge el corazón, se lo aseguro. Uno se pregunta en seguida si la muerte es precisamente eso. ¡Cuánta sordidez! Y es que no se encuentra uno en su mejor momento. Se convierte en un esnob repulsivo. Los funerales sacan a relucir esa parte lamentable que uno tiene dentro. Uno se ha repetido durante años que no importa qué sea del cadáver, y en los cócteles, cuando llega la hora de ponerse serio, en el momento de mayor embriaguez, uno afirma que los judíos tienen razón, que los entierros más rápidos y más baratos son los más adecuados y filosóficamente los más decentes. Pero cuando se llega al cementerio se ven las cosas de otra manera. Y los empleados del cementerio lo saben, vaya que sí. Así pues, uno deja a un lado todo lo que tenga que ver con la clase obrera, deja a un lado los detalles étnicos y pasa a la zona reservada a las comodidades aburguesadas de la periferia, pero allí resulta que las lápidas están bastante apiñadas y que las inscripciones están pésimamente redactadas, y uno cuenta casi con encontrar nombres de localidades mal escritos, bromas incluso de dudoso gusto junto con las habituales "Hasta que raye el alba", o "En los eternos brazos". Las cosas se iluminan un poco al cabo: las parcelas son más amplias, no hay sensación de apiñamiento, las propias lápidas son de una piedra mejor, con más clase, y lo mejor es que los apellidos de las familias son los que tienen que ser. A fin de cuentas, el dia de la resurrección no quiere uno verse apelotodonado ante el trono con una panda de desconocidos. Y ahí es donde se cierra el trato."

Deia Michel de Montaigne, en ple segle XVI, que “El temor, el desig, l’esperança ens llancen cap a l’avenir, i ens furten el sentiment i la consideració del que és, per a desviar-nos cap al que serà, fins i tot quan ja no hi serem”. Veiem, doncs, que l’ésser humà no ha canviat tant en uns quants segles. Només que Davies ho amaneix amb ironia –el dia de la resurrecció–, ja que el futur objecte de preocupació potser serà etern o tal volta no serà. D’aquí l’absurd de la preocupació més enllà de les nostres possibilitats.

Roberston Davies
Mantícora
Libros del Asteroide, 2006

Michel de Montaigne
Assaigs
Traducció de Vicent Alonso

Proa, 2006.

Versió per imprimir

Mr. Bean a la biblioteca

eliteratura | 16 Març, 2007 00:51

M'ha duit una mica de feina canviar la imatge del blog. Així que ara que he acabat he decidit penjar aquest vídeo de Mr. Bean (Rowan Atkinson) en què protagonitza una de les seves típiques endemeses. Dura devers nou minuts i és realment divertit.

Llibres de moda que no es portaran mai més

eliteratura | 14 Març, 2007 21:01

Perquè cada temporada hi ha llibres de moda que no es portaran mai més i que ni tan sols tindran la possibilitat d'una mort digna a una biblioteca fosca i humida on la vella bibliotecària ressuscitada de la nit franquista encén una antiga estufa de butà mentre els nins que hi habiten llegeixen incrèduls tebeos de El Guerrero del Antifaz.

Com funciona un llibre (Manual d'ús en vídeo)

eliteratura | 10 Març, 2007 08:26

Jovens e libros: un vídeo que complementa a la perfecció l'acudit d'ahir.

Via: Con valor

Llibres per llegir! Poca broma

eliteratura | 09 Març, 2007 16:59

El darrer acudit d'Infobibcat és força simptomàtic.

La meva època d'estudiant es va caracteritzar per les fotocòpies, caramulls i caramulls de papers que després no llegia ningú. Avui dia predominen altres suports que sospit que, en darrer terme, tampoc no llegeix ningú. O gairebé.

Precious Images. La història de Hollywood en set minuts de rellotge

eliteratura | 08 Març, 2007 22:17

Hi hauria qualque escriptor amb prou habilitat per escollir fragments de centenars de novel·les i poemes i crear una peça única en què, a més, es podrien identificar els originals? Francament difícil. Record un experiment reeixit de David Lodge, The British Museum is falling down (hi ha una traducció a l’espanyol a Anagrama), una novel·la d’humor en cada capítol de la qual l’autor, a manera d’homenatge, imita l’estil d’un novel·lista de renom (Kafka, Joyce, etc.). Queda lluny, però, de la proposta inicial.

No sé si hi ha cap altra intent literari que s’hi acosti, però en cinema sí que s’ha fet. Es tracta del curtmetratge Precious Images, de Chuck Workman. Aquest curiós film va guanyar un Oscar l’any 1986 (si bé la versió allotjada a You Tube inclou films posteriors a aquesta data i, per tant, pareix que es tracta d’un muntatge posterior; a més, cal destacar que no es pot comercialitzar per mor dels múltiples copyrights) i ens ofereix una particular història del cinema americà en set minutets de no-res. La durada de moltes de les imatges que hi apareixen ni tan sols arriba a un migrat segon, encara que al principi (encertadíssim amb un fragment de Ciutadà Kane) sí que es perllonguen durant dos o tres segons.

En total, sembla ser que hi ha fragments de quatre-cents seixanta-nou films que apareixen agrupats, més o manco com als vídeoclubs, segons el gènere (amor, aventures, bèl·liques, musicals, suspens i terror, humor, drama...). Els podeu veure en aquesta llista i també en aquesta altra que inclou enllaços d’IMDb (The Internet Movie Database).

Bé, aquí s’acaba el joc. Precious Images no és res més que això, un joc, una petita frivolitat, però que posa de manifest –feis-ne la prova– la capacitat de retenció d’imatges que tenim. Dubt molt, i d’aquí la impossibilitat de fer el mateix joc amb un nombre semblant de fragments literaris, que el públic en general fóssim capaços d’identificar tants bocins de novel·les o poemes.

Encara que, posats a gratar, potser en sortiríen més dels que me pens.

Via: Microsiervos, eCuaderno.

Ponç Pons. Nura. Escriviure malgrat tot. Un gran poema

eliteratura | 06 Març, 2007 21:53

Sense paraula no hi ha vida, encara que el poeta, amb cinquanta anys a l’esquena, ha après que la vida és més important que la literatura. En tot cas, l’aprenentatge deu haver estat dur, perquè el bagatge literari de Ponç Pons (Alaior, 1956) és difícilment superable.

Nura, tractat d’enyor, representa l’evocació –potser l’ultim adéu– de la Menorca miticoparadisíaca que el poeta va viure a la infantesa; una Menorca en què, sens dubte, no tot eren flors i violes (sota la dictadura: entre el fum ens sotjava un retrat verd de Franco), però que no havia patit els estralls de l’especulació i el turisme de masses i a la qual Pons vol tornar:

Sé que hi ha llocs d’èxotics paratges de faula

però jo vull tornar al meu Son Bou d’infantesa

El paisatge de Menorca, l’antiga Nura, que els menorquins no han sabut valorar (Insensibles al do immerescut de ser illencs / no hem sabut que érem rics d’un edènic paisatge), és present a tot el poema. Nura neix de la necessitat de superar l’enyor produït per la pèrdua de la Menorca d’antany, univers òbviament irrecuperable. Al final del camí, només li resta la llengua en la qual perdura el record:

Sense més heretat patrimoni o pervindre

que la llengua on perdura el record d’una terra

Llengua i terra van lligades. Les paraules representen, simbolitzen, i la Menorca –o la Mallorca, tant se val– que perd els referents lingüístics i geogràfics tradicionals mai no tornarà a ser la mateixa. Així, doncs, es constata la desaparició d’una cultura que el poeta, quixotesc, vol salvar:

Vull salvar amb cada mot els fragments enrunats

d’aquest món menorquí on comença la mar

i s’acaba una terra d’ullastres i pins

Tanmateix, s’imposa el pessimisme (l’únic retret que jo faria a Pons) del no-hi- ha-res-a-fer :

Sols podem evocar allò perdut amb els mots

com diu Faulkner triar entre tristesa o no-res

El poeta verbalitza el trauma, li dóna forma mètrica amb versos dodecasíl·labs de ritme Ponç Pons, poeta alaiorenc prodigiós i el divideix en set parts. Sorgeix, així, Nura, poema fet ritual on Ponç Pons reflexiona en veu alta i enfila els versos de manera magistral, tot juxtaposant àgilment els temes, lligant les reflexions, filant cada cop més prim, ajustant el sentit (Fills de Llull confinats a rars llimbs postmoderns / de buidor i futilesa enyoram una pàtria [p. 15]; Ja no em queda més pàtria que la biblioteca [p.24]; Sense trencs fronterers que curtonin cap mapa / fundarem llibertaris la pàtria dels llibres [p.33]).

Perquè Nura no és un simple plor per la pèrdua del paradís. Nura és un poema global, un exorcisme sorgit de l’experiència vital i literària que s’endinsa en l’ànima de Pons. Cal, doncs, que aprenguem el joc que ens proposa el poeta i que (re)llegim amb cura els versos per poder copsar la diversitat profunda del poema. Temes d’actualitat, d’interès polític i mediàtic (guerres, ecologia, immigració, corrupció), són passats pel sedàs particular de Pons, juntament amb reflexions i imatges poètiques de caire més íntim sobre cinema, filosofia, literatura, amor, sexe, religió...

Com ja hem esmentat, llengua i paisatge ocupen un lloc preeminent a Nura. Hem d’afegir-hi la preocupació per la literatura, per la funció i el sentit de la poesia, ja que és el propi univers que està escrit en llenguatge poètic. Per a Pons, escriure és un compromís de primer ordre:

Si són falsos els mots ¿té sentit ser poeta?

I més envant:

¿Té sentit existir? ¿Té sentit immolar-se

en el foc cec dels mots i la Literatura?

El poeta no pot escriure des de la torre d’ivori (Compromès a través de la tinta no vull / creure que són normals el dolor i la misèria). Com diu el també menorquí Joan F. López Casasnovas, Ponç Pons és un artista compromès que pateix pel desordre i el caos (corrupció, mentida, malvestat...) que proliferen arreu i que, per açò mateix, exclama: «En el fons del meu cor jo sóc un anarquista, què punyetes!».

Ha aparegut una taula de salvació, la ironia que permet un distanciament respecte dels propis pensaments i certeses. De vegades, Pons és irònic, provocatiu, burleta (Literari i humà el meu món no és d’aquest regne; aquest vers me recorda, no puc evitar-ho, una cançó de La Trinca). Sempre lúcid, deixa, romàntic (rescrivint revoltat a l’absurd), una porta oberta a l’esperança més enllà de la literatura. Que ja és molt.

Ponç Pons

Nura

Poesia dels Quaderns Crema, 57

Quaderns Crema, 2006

Enllaços recomanats sobre Ponç Pons

Escriptors en llengua catalana

Lletra, espai virtual de literatura catalana

Mag poesia

Entrevista a Menorca.info

Qui és qui. Cercador de les lletres catalanes

Narrativa menorquina contemporània. Article de Joan López Casasnovas a Diari de Balears

La ventada dels dies “Escriviure a Nura”. Article de Joan López Casasnovas