eLiteratura

A Manacor, quan els infants volen suspendre el joc criden “téntol”, moment a partir del qual l’acció s’interromp, encara que momentàniament. El joc, doncs, realment no s’atura, sinó que es retura, només per uns instants. Comentava Toni Ibàñez que havíem parlat del joc artístic, especialment de la literatura, i del joc filosòfic. He estat jo qui ha introduït el joc polític, més problemàtic, sí, perquè juga amb el poble i, per tant, va més enllà del joc literari, essencialment particular. És veritat.

La punyetera política em tempta. No en vull parlar i tanmateix qualque cosa, quasi un instint, m’impulsa a centrar-hi l’interès. I l’exemple de Mirebeau era tan clarificador quant a la contradicció! Però no. TÉNTOL! Parlaré de jo(c)s, d’identitat i literatura. Del que interessa, en definitiva.

Deix de banda, doncs, la política, encara que no el jo(c) i la literatura. Tot plegat, això de la identitat, m’ha fet venir a la memòria un poema encantador de Joan Timoneda, musicat fa molts anys per Raimon, que parla de l’amor i dels canvis que per causa d’aquest ha patit el poeta. Diu així:

Só qui só, que no só io,

puix d'amor mudat me só.

Io crec cert que res no sia,

o, si só, só fantasia,

o algun home que somia

que ve a alcançar algun do,

puix d'amor mudat me só.

Só del tot transfigurat;

só aquell que era llibertat,

i ara d'amors cativat

me veig molt fora raó,

puix d'amor mudat me só.

Si só, puix que en lo món vixc

i a mi mateix avorrixc,

i segons que discernixc

veig la qui em dóna passió

puix d'amor mudat me só.

El verb “mudar” hi apareix a totes les estrofes. No pas en el sentit d’abellir-se amb robes noves, sinó en el de transformar-se, de patir canvis, per causa, en aquest cas, de l’amor. Hi veig, tanmateix, en aquest poema, certa (auto)ironia, cosa que l’ha mantingut fresc fins a l’actualitat. El poeta descriu, veritablement, els canvis que copsa en ell mateix, i es veu “molt fora raó, / puix d’amor mudat me só”. Es capaç, doncs, de distanciar-se del sentiment que el trasbalsa i fer-lo objecte d’un poema, com qui es posa davant d’un mirall i diu: guaita com he canviat; he baratat tant, que no em reconeg.