eLiteratura

–Ha, ha –ha rigut la Labella–, és clar que sé que són els llibres. Però primer vaig a veure la pel·lícula; després, si m’agrada, compro el llibre.

–Aleshores, t’aconsellaré pel·lícules. Adéu.

Si voleu llegir una novel·la fresca, divertida, critica, àcida, sensible i diferent, no ho dubteu: Margherita Dolcevita, de Stefano Benni, satisfarà les vostres expectatives.

Qui és, però, aquesta Margherita. Doncs és una adolescent a qui el seu avi anomena Margheritina, Mariella, Marisella i fins i tot Venusta. Però quan està alegre, li diu Margherita Dolcevita. I això no és tot:

El guàrdia urbà davant del qual passava rabent en bicicleta em deia Vésespaimarg. Els professors em diuen Silencialfons. El meu primer amor, pràcticament també el darrer, em deia Minnie. Vivia amb els seus tiets i tenia una visió disneyniana de la vida. En aquell temps dúiem tots dos un aparell per a les dents i ens fèiem petons metàl·lics que semblaven duels de la Ilíada.

Margherita i la seva excèntrica família viuen on acaba la ciutat i comença el camp, o a la inversa. Insòlitament, una nit, en guaitar per la finestra, Marguerita s’adona que les estrelles han desaparegut. Sí, han estat tapades per un cartell que anuncia les obres d’un gran cub que esdevindrà la residència ultramoderna dels nous veïns, els Del Bene, fet que canviarà la vida a Margherita i la seva família. Des d’aquest moment assistirem al duel entre dues concepcions antagòniques d’entendre el món: l’idealisme de Margherita i el materialisme més cruent representat pels Del Bene.

Stefano Benni, autor de culte a Itàlia i traduït a una vintena de llengües, ha estat publicat al nostre país per l’Editorial Moll, en una traducció encertada d’Anna Torcal i Salvador Company. Benni crea a partir del doble sentit, de la lucidesa, el lirisme i la fantasia del personatge de Margherita, que deixa al descobert les febleses i la superfluïtat de l’època actual.