eLiteratura

Casualitats –anava a dir de la vida, però no– literàriopersonals me porten a llegir Jaume Mesquida, poeta manacorí d’obra dilatada. A Braserada, Jaume Mesquida hi publicà set reculls de poemes independents. Al primer, de títol força expressiu, Aturar els rellotges –ja ens convindria, ja– hi trobam almanco dos poemes relatius a la identitat, un tema al qual en poc temps he dedicat fins a sis posts i que, definitivament, me du de corcoll.

Identitat, amor, joc, mentida, literatura: poesia en definitiva.

Diu així, Jaume Mesquida:

Jug a ser el que no som. Sempre perd.

Després de no ser, torn a ser qui era.

Qui era abans de ser, només un somni.

I quan d’ell despert, perplexitat:

no estic mort; tampoc estic viu.

Mesquida, igual que Joan Timoneda, inclou al poema el tema del somni –d’altra banda prou recurrent a la literatura–, però no l’amor. El de Timoneda (Só qui só, que no só io...) és un joc, en el fons, fruit de la passió amorosa però no romàntica. El joc de Mesquida, en canvi, té relació, al meu entendre, amb la metafísica i l'ontologia. Aquest joc, com és obvi, no té fi. Podríem dir, de fet, que el poema/joc està plantejat com una falsa endevinalla, ja que no té solució possible. El propi poeta resta perplex davant l’absurda juguesca que ell mateix es planteja: no estic mort; tampoc estic viu. Quin és, doncs, el seu estat? El pur joc al qual –això és l’únic, si de cas, que traiem en net– sempre perd.

I és així: al joc de la vida, al final, hom sempre té la sensació de perdre. Quina putada!