eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

Educació: mediocritat versus excel·lència

eliteratura | 11 Abril, 2008 14:00

De cada vegada som més els qui constatam (tampoc no cal tenir poders adivinatoris) que a l'estat espanyol, d'ençà de l'entrada en vigor de la LOGSE, l'educació ha caigut en picat. Adesiara, amb èpoques de major intensitat, apareixen notícies i reportatges sobre la problemàtica del fracàs escolar i de la dificultat de posar-hi remei. Sé de bona tinta que a moltes escoles hi ha pressions al professorat per a què baixin el nivell (encara més!), i així maquillar una mica la situació. En darrer terme, tècnics i polítics ho justifiquen apel·lant a la democratització de l'educació, a la igualtat d'oportunitats. El problema és que sempre fan comptes igualar per la part baixa. D'aquesta manera es penalitza l'alumnat que excel·leix, els nins i nines que estudien i, de rebot, les famílies que prioritzen una bona educació. Tot això, amb el vist-i-plau de l'estat, mentre els seus dirigents -els hauria de caure la cara de vergonya- porten els seus fills a escoles privades que sí prioritzen l'excel·lència.

Hi ha famílies que, sense ser milionàries ni prop fer-s'hi, dediquen una part important de la seva renda a l'educació dels fills. En fan una prioritat. Però les ajudes que reben són mínimes. O cap. La sensació és que per a rebre un ajud o una beca cal ser pobre de solemnitat. Mentre, els bons alumnes han de compartir espai amb d'altres que no els interessa el més mínim l'educació. Aquests tenen professors de reforç, el +1, el-grup-d'atenció-no-sé-què... I jo no dic que els hagin de deixar a l'estacada. Però també caldria fer justícia a l'alumnat que treu bones notes, que el seu esforç sigui recompensat. Que es trenqui, en definitiva, la pràctica perversa de subvencionar la mediocritat en detriment de la bona educació.

El gran drama als sistemes educatius europeus és la rebaixada de llistó. La falsa democràcia de la mediocritat que ha instaurat el rasant igualitari ens fa difícil ajudar els nens a somiar, a ultrapassar les seves limitacions.
Hem de deixar que els alumnes que puguin volar arrenquin el vol. Amb els que no volin ja farem un passeig, que serà preciós, però a peu de terra. Però, per l’amor de Déu, en nom de quin dret hem d’impedir que el que pugui arrenqui a volar?

Jaume Cabrer: elogi del professor de secúndaria