eLiteratura

A Manacor, quan els infants volen suspendre el joc criden “téntol”, moment a partir del qual l’acció s’interromp, encara que momentàniament. El joc, doncs, realment no s’atura, sinó que es retura, només per uns instants. Comentava Toni Ibàñez que havíem parlat del joc artístic, especialment de la literatura, i del joc filosòfic. He estat jo qui ha introduït el joc polític, més problemàtic, sí, perquè juga amb el poble i, per tant, va més enllà del joc literari, essencialment particular. És veritat.

La punyetera política em tempta. No en vull parlar i tanmateix qualque cosa, quasi un instint, m’impulsa a centrar-hi l’interès. I l’exemple de Mirebeau era tan clarificador quant a la contradicció! Però no. TÉNTOL! Parlaré de jo(c)s, d’identitat i literatura. Del que interessa, en definitiva.

Deix de banda, doncs, la política, encara que no el jo(c) i la literatura. Tot plegat, això de la identitat, m’ha fet venir a la memòria un poema encantador de Joan Timoneda, musicat fa molts anys per Raimon, que parla de l’amor i dels canvis que per causa d’aquest ha patit el poeta. Diu així:

Só qui só, que no só io,

puix d'amor mudat me só.

Io crec cert que res no sia,

o, si só, só fantasia,

o algun home que somia

que ve a alcançar algun do,

puix d'amor mudat me só.

Só del tot transfigurat;

só aquell que era llibertat,

i ara d'amors cativat

me veig molt fora raó,

puix d'amor mudat me só.

Si só, puix que en lo món vixc

i a mi mateix avorrixc,

i segons que discernixc

veig la qui em dóna passió

puix d'amor mudat me só.

El verb “mudar” hi apareix a totes les estrofes. No pas en el sentit d’abellir-se amb robes noves, sinó en el de transformar-se, de patir canvis, per causa, en aquest cas, de l’amor. Hi veig, tanmateix, en aquest poema, certa (auto)ironia, cosa que l’ha mantingut fresc fins a l’actualitat. El poeta descriu, veritablement, els canvis que copsa en ell mateix, i es veu “molt fora raó, / puix d’amor mudat me só”. Es capaç, doncs, de distanciar-se del sentiment que el trasbalsa i fer-lo objecte d’un poema, com qui es posa davant d’un mirall i diu: guaita com he canviat; he baratat tant, que no em reconeg.

A aquestes alçades ja no cal discutir que és impossible mantenir un únic jo, immaculat i sense contradicció (encara que és possible intentar evitar caure en la contradicció i potser emmalaltir-s’hi).

Un exemple de grans contradictors són, sens dubte, els polítics. No estic parlant de simples i deplorables mentiders ni de principiants, sinó de polítics amb majúscula, de gent que domina l’art de la contradicció. Un cas espectacular va ser el del comte Mirabeau, líder de l’Assemblea Nacional, en plena Revolució Francesa. Stefan Zweig, a la seva biografia de Maria Antonieta, dedica un capítol a explicar el cas d’aquest fenomen excepcional que va saber jugar alhora a favor i en contra de la Revolució. Diu així (la traducció és meva a partir de la versió en espanyol):

“Un polític mai no ha assumit una tasca més perillosa que aqueix doble paper, ningú mai no l’ha representat amb més genialitat (...) fins al final. (...) Pronuncia discursos a l’Assemblea i als clubs, agita, parlamenta, rep visites, llegeix, treballa, redacta al matí els informes i les propostes per a l’Assemblea i al capvespre els informes secrets per al rei. Tres, quatre secretaris treballen al mateix temps i just poden seguir la frisança del seu discurs, però tot això encara no és suficient per a la seva força inesgotable. Encara vol més treball, encara més perill, encara més responsabilitat, i al mateix temps, a més, viure i gaudir. Com un funambulista, tracta de mantenir l’equilibri, ara a la dreta, ara a l’esquerra, posant ambdues forces fonamentals (...) al servei de dues causes (...) fa girar tan aviat la fulla del sabre, que ningú no sap contra qui la dirigeix, si contra el rei o contra el poble, contra el nou poder o contra el vell, i tal volta ni ell mateix no ho sap en els moments d’entusiasme. Però a la llarga no es pot mantenir tal contradicció.”

Lluís XVI, sobirà de França, era un mesquinet, un pobre home l’únic interès del qual, pel que es veu, era la caça. Així que el veritable poder reial era a mans de la reina Maria Antonieta. Sense arribar a la ineptitud del seu home, la reina no arriba a entendre l’estratègia de l’intrèpid Mirabeau. El comte fa passes per posar fi a la situació de caos que regna en l’incipient període revolucionari. Però, segons ens indica Zweig, com que no es pot millorar la situació, Mirabeu vol posar-hi fi mitjançant el caos, de tal manera que sigui l’anarquia qui freni la Revolució. No calia

“esperar calma i pau, sinó al contrari: augmentar al màxim la injústicia i la insatisfacció del país i provocar així una forta necessitat d’ordre, del vell ordre; no retrocedir davant res, ni tan sols davant la guerra civil.”

Tanmateix, probablement només hi ha un espai en què la contradicció està ben vista: l’art. I encara no sempre, perquè la gent s’entesta a intentar limitar la llibertat de creació. I la llibertat, en l’art, no té més límits que els que s’imposa l’autor. L’art, i per tant la literatura, només és un joc, un conjunt de convencions i fins i tot de contradiccions.

La vida, com la literatura, és un joc. I cadascú hi té el paper que vol, almenys virtualment parlant. Que ningú pensi, ni que sigui per un moment, que és possible treure un pam de net de res. Es tracta, simplement, de jugar el millor que sabem. Perquè a la fi, per a tothom, el resultat serà el mateix. L’important, doncs, és jugar mentre sigui possible. I, si no el millor, un dels millors jocs és la literatura. Hi jugam?