Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Handwriting: amb el dit dit dit!

eliteratura | 17 Juliol, 2008 14:10

 

letterfingers
 
By Michele Romo
Via Book Patrol: letterfingers

 

latafanera.cat meneame.net

Grafologia: som com escrivim?

eliteratura | 16 Juliol, 2008 14:00

Malalts de literatura, podem creure que som el que llegim. Si a més som lletraferits, hi podem afegir que som el que escrivim. I es veu que som, també, com escrivim. Això, si més no, és el que ens diu la grafologia.
 
Un cop, devia tenir quatre o cinc anys, ves a saber per quin motiu —jo, que era un fillet aplicat i feia molta bonda—, me van castigar al parvulari. Vaig haver de romandre-hi una hora més, a una aula que no era la meva i amb un mestre grafologiadesconegut.
El càstig consistia a copiar un text o unes frases, supòs que a l'estil d'allò tan original i educatiu com "Mi mamá me mima". El cas és que jo era, i som, esquerrà, com a mínim per a escriure, i se'm va acudir que si copiava el text en qüestió amb la mà esquerra, encara me castigarien més. Així que vaig començar a escriure amb la dreta, amb uns resultats, supòs, tan esgarrifosos, que el mestre no devia entendre res.
Aleshores me va venir el plor. Venga plorar! I el mestre, desesperat, que no sabia què fer. I jo, aterrit, que no m'atrevia a dir-li que escrivia amb la mà esquerra.
De llavors ençà, mai més no he tornat a tenir aquesta mena de problemes. He exhibit, sense complexes i per tot arreu, la meva flamant escriptura esquerranosa. Encara que és ben cert que avui dia, a mà, no hi escric gaire. Hi prenc notes, als llibres, i hi escric qualque post aperduat, al cafè. La resta d'escrits, abrusadora majoria, neixen a l'ordinador.
 
Els infants, tanmateix, encara aprenen a escriure a mà. Segons indica la grafòloga Montse Perelló, és a partir dels 7 o 8 anys que, amb la singularització de la personalitat, la grafologia hi té qualque cosa a dir. Cal defugir, primer de tot, els antics patrons de bona lletra: aquella lletra cal·ligràfica. mongívola, pautada, rodoneta i pràcticament idèntica. La lletra, esdevinguda gairebé expressió de l'ànima, ha de ser lliure però intel·ligible. Fins aquí, doncs, la cosa pareix bastant lògica. No obstant això, tenc dubtes sobre la grafologia com a eina d'autoajuda. Em canviarà la personalitat si aprenc a fer la lletra "a" d'una altra forma? O potser és que no he de pressionar tant el bolígraf? Vols dir que puc curar-me l'estrès si modific la forma en què escric? Massa bonic per ser realitat.
latafanera.cat meneame.net

Ell legeix, i tu?

eliteratura | 15 Juliol, 2008 14:00

 

 

 

Vegeu també: Llegir complica la vida? No, llegir és sexi.

Via Blogtailors

latafanera.cat meneame.net

Albert Sánchez Piñol. Tretze tristos tràngols: la culminació del mal son

eliteratura | 14 Juliol, 2008 14:00

Els qui esperam amb delit la publicació de la novel·la que tancarà la trilogia iniciada amb La pell freda, ens hem hagut de conformar, de moment, amb el tast que ens ha ofert Albert Sánchez Piñol en aquest recull de contes intitulat Tretze tristos tràngols (que no tigres). Com el títol indica, es tracta de tretze contes tristos basats en un mal pas.
 
Partint d'una situació insòlita, límit o extenuant que portarà, en molts casos, el protagonista a la desesperació, el final dels contes no serà mai reeixit: qualcú en patirà les conseqüències, ja sigui el propi protagonista (persona o animal) o bé qualcú altre, que li pot se proper (com en el cas de Ja no puc més) o llunyà, però de la mateixa espècie (Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana). En cap cas, doncs, no hi haurà satisfacció plena (La llei de la selva, Titus) i els personatges, en el millor dels casos, romandran en el dubte o, pitjor encara, en la insatisfacció permanent.
 
Tanmateix, la palma se l'endú L'espantaocells que s'estimava els ocells. El millor conte, al meu entendre, dels tretze. Hi ha molta mala bava en les històries de Piñol, però la desgràcia eterna de l'espantaocells simbolitza el punt sense retorn a partir del qual els personatges, maleïts pel destí o pels deus, no poden esperar res de bo de la vida. Així, l'espantaocells gaudirà per sempre més del favor dels homes. I serà, paradoxalment, aquest favoritisme el que li impedirà acomplir el seu somni (Xavier Cortadelles, amb encert, titula la seva ressenya Els millors malsons; Presència número 1897) de gaudir de la companyonia i l'amistat dels ocells.
 
Hem de concloure, doncs, que no hi ha somni possible en l'univers literari de Piñol. Al contrari, igual que en les dues novel·les anteriors, la desgràcia sempre és present. L'ambient és carregat, trist, espès, desolador (La nau dels bojos), tancat en si mateix: «En un món tan petit només pots odiar qui estimes», sentencia l'esquimal rebutjat per la família. L'atmosfera familiar també és espessa a De petit, tos de gos; de gran, pota d'elefant. La salvació, doncs, ha de venir de l'humor: de la ironia present en l'obra de Piñol, nascuda, en molts casos, de les limitacions dels propis personatges. Del corb intel·ligent que sap contar fins a set, dels familiars de l'afectat per la pota d'elefant, però també del surrealisme emanat per l'armari misteriós de Només digues si encara m'estimes.
 
Anau-vos-se'n a una platja allunyada de la massificació, d'horabaixa; estirau-vos a l'arena o sobre una bona hamaca, a l'ombra; sentiu com l'oratge us relaxa els sentits; però no us dormiu: emportau-vos Tretze tristos tràngols i gaudiu de l'estiu i la literatura.

latafanera.cat meneame.net

Els promotors del "Manifiesto" i Goebbes. Parlar i escriure en català no és cap delicte (de moment)

eliteratura | 12 Juliol, 2008 08:00

Ha arribat l'hora, ara que fins i tot els morts signen el Manifiesto por la lengua común d'analitzar una mica més la tècnica de què ha fet ús El Mundo per difondre la mentida i criminalitzar els catalanoparlants.
La veritat no té cap mena d'interès per als promotors del Manifiesto. Al contrari, es tracta d'escampar l'engany i la falsedat al preu que sigui. Els arguments, doncs, s'adequaran tant com calgui a l'objectiu perseguit. La realitat no ha de fer nosa; si no s'adequa al discurs, se'n prescindeix. Es tracta de crear conflicte i massacrar la víctima la qual, un cop violada, serà acusada de provocar: parlar o escriure en català és una provocació, un presumpte insult a una Espanya d'essències imperials submergida en el monolingüisme espanyolíssim.
Tot plegat recorda, massa, els principis de la propaganda nazi ideats per Goebbels.

Principis de la propaganda de Goebbels (també versió en espanyol; el text en cursiva l'hi he afegit jo)

1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.

Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l’adversari en un únic enemic.

O sigui, el català o el catalanisme (essencialment, són el mateix): l'enemic.


2.- Principi del mètode de contagi.

Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.

Els parlants de les altres llengües de l'estat.


3.- Principi de la transposició.

Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent a l’atac amb l’atac. "Si no pots negar les males notícies, inventen d’altres que distreguin".

Inventem agressions a la llengua espanyola, atacada, vilipendiada, marginada...


4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració.

Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.

L'oficialització de la llengua catalana impedeix que un nin pugui estudiar en espanyol; un castellanoparlant monolingüe no va poder omplir un formulari oficial, etc.


5.- Principi de la vulgarització.

Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

Encapçalar cada dia, durant un període de temps, el diari amb una notícia relativa a la persecució lingüística a què és sotmesa la llengua espanyola.


6.- Principi de l’orquestració.

La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: "Si una mentida es repeteix suficientment, acaba per convertir-se en realitat".

Els catalanistes volen prohibir l'ús del castellà. Hi ha dificultats per parlar en espanyol a les comunitats autònomes on hi ha llengües cooficials. Tots els nacionalistes són violents. Etc.


7.- Principi de renovació.

S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.

Vegeu Catalunya hacia el fascismo.


8.- Principi de la versemblança.

Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els "globus sondes" o "informacions fragmentàries".

Crear categories universals a partir de casos particulars com el de Montserrat Caballé.


9.- Principi de l'acallament.

Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l’adversari, també contraprogramant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.

Amagar les enquestes sobre l'ús social de la llengua catalana.


10.- Principi de la transfusió.

Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d’odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

Ja ho sabem que l'anticatalanisme ve d'enrere: Decret de Nova Planta, Reial Cèdula de 1.768. Basta llegir La persecució lingüística de la llengua catalana.


11.- Principi de la unanimitat.

Arribar a convèncer a molta gent que pensa "com tothom", creant una falsa impressió d’unanimitat.

Masivo apoyo de los lectores de El Mundo al manifiesto por el castellano.

 
 
Vegeu també:
Manifest de la Federació Galeusca arran de la publicació "Manifiesto por una lengua común"
 
Rèplica al "Manifiesto por la lengua común": els agressors són ells
 

latafanera.cat meneame.net

Una cronologia de la història del llibre

eliteratura | 11 Juliol, 2008 14:00

Un exemple de les grans possibilitats de les noves tecnologies.

 

Via Blogtailors

latafanera.cat meneame.net

On és Firmin?

eliteratura | 10 Juliol, 2008 14:00

Firmin 
 
Firmin, la rata lectora desnonada d'una llibreria de segona mà a Boston, reposa a Sevilla, a la plaça de La Pescadería, i forma part d'un petit conjunt escultòric dedicat a Clara Campoamor, activista del temps de la II República que promovia la igualtat de les dones. L'escultura és de l'autora sueca Anna Jonsson.

Clara Campoamor





latafanera.cat meneame.net

El futur incert d'una biblioteca

eliteratura | 09 Juliol, 2008 14:00

"Haurien d'enterrar els llibres amb els seus propietaris, com feien els egipcis, perquè després la gent no pogués posar-hi les grapes al damunt; perquè els morts tinguessin alguna cosa per llegir en el llarg recorregut de l'eternitat".
Firmin
 
Construïm una biblioteca de futur incert, sense saber què en serà d'aquí a no-res, just hagem tombat el coll. Fins i tot les biblioteques de grans escriptors tenen problemes de supervivència. Una biblioteca és un ens viu que s'alimenta de les curolles literàries d'un lector que sap cert que, tanmateix, mai no aconseguirà llegir tot el que desitja; ni tan sols, probablement, una mísera desena part del que voldria. Ningú no gaudeix de la més mínima garantia que el seu llegat bibliòfil tengui cap mena de futur.
 
No ens ha d'estranyar, doncs, que Firmin, la rata lectora (per cert, ja sé on reposa i demà ho publicaré), proposi d'enterrar els llibres amb els propietaris. Així com les escultures medievals, com a símbol de fidelitat, representaven un ca als peus del sepultat, podríem agombolar el descans etern amb una bona selecció de clàssics que aportassin saviesa. Les novetats, per raons òbvies, quedarien descartades.
 
Complementa-ho amb Quan els llibres són un luxe.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS