"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
Compartir:
El noi del pijama de ratlles: la pel·lícula
eliteratura | 07 Setembre, 2008 08:00
Era previsible que un bestseller com El noi del pijama de ratlles tingués una versió cinematogràfica. La gràcia de la novel·leta, però, es sustentava en la innocència dels infants; en una visió del món basada, en certa manera, en la ignorància, i exempta de mala fe. Al meu entendre, és impossible passar pel sedàs de la càmera aquest sentiment infantil i pronostic, doncs, el fracàs artístic del film.
Compartir:
Desvirtualització catosfèrica
eliteratura | 05 Setembre, 2008 14:00
Compartir:
Literatura, política, cinema i religió
eliteratura | 04 Setembre, 2008 14:00
No he llegit, encara, Les Cròniques de Nàrnia, però diu Teixidor que l'obra de C.S. Lewis és una al·legoria cristiana que compta amb el suport d'un fotimer d'esglésies als Estats Units. De fet, les versions cinematogràfiques han estat produïdes per un devot magnat republicà, Philip Anschutz, associat a Disney.
De La matèria obscura, n'he llegit les dues primeres novel·les i devers cent pàgines de la tercera. La trilogia de Pullman no és precisament una al·legoria cristiana, sinó més aviat el contrari. Hi ha una crítica ferotge i directa a l'església i a l'autoritarisme. La crítica a l'església queda molt desdibuixada en el film estrenat per Nadal de l'any passat sota el títol de The golden compass. De fet, es perd bona part de l'essència de la primera novel·la de Pullman. S'hi obvia, doncs, la crítica a l'església, a la concepció del pecat, etc. Tot queda molt descafeïnat, i no crec pas que hi puguin posar remei en una segona part. La manipulació a què ha estat sotmesa la novel·la s'explica molt probablement pel tarannà religiós que predomina als Estats Units. Així, doncs, un atac a la religió hauria suposat el fracàs econòmic d'un film concebut sobretot per a un públic familiar. Això, habitualment, és mal d'entendre des d'Europa, on tradicionalment el fet religiós pertany més aviat a la vida privada de les persones. Als Estats Units, en canvi, des del temps immemorials hi ha una vinculació molt forta entre religió i vida pública. I fins i tot entre religió i política.
Aquestes disquisicions político-religioses han ocupat part de les meves lectures d'aquest estiu (vaig trobar, casualment, El planeta americano , editat el 1995, però encara recomanable, i també discutible, en molts aspectes; sobretot el capítol dedicat a la por als Estats Units). Llavors, enmig de la batalla presidencial als Estats Units, sorgeix un personatge com Sarah Palin, canditada republicana a la vice-presidència. Aquesta dona de 44 anys, governadora d'Alaska, com si hagués sorgit d'una novel·la o un culebrot, ho té tot: guanyadora de concursos de bellesa, creient, mare de cinc fills, opositora al matrimoni homosexual, anti-abortista, membre de l'Associació Nacional del Rifle, partidària d'ensenyar el creacionisme a les escoles... Per tenir, fins i tot té una filla de 17 anys, fadrina i embarassada (no problem: es casarà amb el pare de la criatura).
No m'agrada aquesta obsessió per la vida privada, però ja que són els propis polítics americans que en fan ostentació, no hi ha dubte que aquesta dona podria inspirar una novel·la sucosa, portada després al cinema: això sí, edulcorant les parts més sensibles perquè, com en el cas de The golden compass, no ferís la sensibilitat de les famílies.
Que Déu beneeixi Amèrica i la resta del planeta. Ens farà falta si McCain guanya les eleccions.
Compartir:
Presentació de "La Catosfera literària 08" a Mallorca
eliteratura | 03 Setembre, 2008 14:00
Compartir:
Per a què serveix llegir?
eliteratura | 02 Setembre, 2008 14:00
No puc afirmar amb certesa que la lectura m'hagi fet millor, però sí que sé cert que m'ha permès ser més feliç. Rotundament.
Vegeu també:
Compartir:
He tornat com un Robinson Crusoe
eliteratura | 01 Setembre, 2008 14:00
Ja no record quan vaig trobar aquest acudit de Robinson Crusoe, però avui matí en obrir l'ordinador me l'he trobat a l'escriptori i m'hi he sentit identificat, com si aquest matí primer de setembre, amb les vacances acabades, tornàs precisament d'una illa deserta i, talment diu la cançó d'Antònia Font, hagués viscut en un desert aïllat de tot. Les vacances, per a mi, són això: un aïllament, una desconnexió mental imprescindible i sempre agraïda.
Però avui he tornat. Per bé o per mal. I no sé encara què en faré del blog aquesta temporada, ni quin serà el ritme de publicació. Qui dia passa, any empeny.
Via ediciona