"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
Educació per a la vida, educació per a la felicitat
eliteratura | 11 Novembre, 2009 15:00
La vida no és senzilla i avui dia hi ha massa gent que s'entesta a fer-la encara més complicada.
Cal aprendre molt: a ser feliç, a relativitzar un fotimer de coses; però també a esforçar-nos per créixer com a persones.
La nostra societat aparentment ens ho dóna tot fet. Tanmateix arriba un moment o altre en què ens llença al buit i cal aprendre a volar o t'estavelles sense remei. Volar!
Via dirty.ru
Cal aprendre molt: a ser feliç, a relativitzar un fotimer de coses; però també a esforçar-nos per créixer com a persones.
La nostra societat aparentment ens ho dóna tot fet. Tanmateix arriba un moment o altre en què ens llença al buit i cal aprendre a volar o t'estavelles sense remei. Volar!
Via dirty.ru
Educació |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | 
Retroenllaços (0)
El càntic del muetzí cec
eliteratura | 09 Novembre, 2009 15:00
"El mati es comença a moure damunt les cases, la pell de l'aigua es torna mirall del cel, i aleshores el muetzí inspira profundament i crida, agudíssim, Allau akbar, pregonant als aires la 
superior grandesa de Déu, i ho repeteix, igual com cridarà i repetirà les fórmules següents, en cant extàtic, posant el món per testimoni que no hi ha cap més déu fora d'Al·là, i que Mahoma és l'enviat d'Al·là, i dites aquestes veritats essencials crida l'oració, Veniu a l'azal·là, però essent l'home com és de natural mandrós, baldament cregui en el poder d'Aquell que mai no dorm, el muetzí renya caritativament aquells a qui encara pesen les parpelles, L'oració és millor que la son, As-salatu jayrun min an-nawn, per als qui en aquesta llengua ho entenen, i conclou finalment proclamant que Al·la és l'únic Déu, La ilaha illa llah, però ara només una vegada que és tot allò que cal quan es tracta de veritats definitives. La ciutat murmura les oracions, el sol ha despuntat i il·lumina els terrats, no trigaran els ciutadans a treure el cap als patis. El minaret està en plena llum. El muetzí és cec".
superior grandesa de Déu, i ho repeteix, igual com cridarà i repetirà les fórmules següents, en cant extàtic, posant el món per testimoni que no hi ha cap més déu fora d'Al·là, i que Mahoma és l'enviat d'Al·là, i dites aquestes veritats essencials crida l'oració, Veniu a l'azal·là, però essent l'home com és de natural mandrós, baldament cregui en el poder d'Aquell que mai no dorm, el muetzí renya caritativament aquells a qui encara pesen les parpelles, L'oració és millor que la son, As-salatu jayrun min an-nawn, per als qui en aquesta llengua ho entenen, i conclou finalment proclamant que Al·la és l'únic Déu, La ilaha illa llah, però ara només una vegada que és tot allò que cal quan es tracta de veritats definitives. La ciutat murmura les oracions, el sol ha despuntat i il·lumina els terrats, no trigaran els ciutadans a treure el cap als patis. El minaret està en plena llum. El muetzí és cec".Aquest fragment, com haureu endevinat, correspon a la novel·la de Jose Saramago Història del setge de Lisboa. L'he escollit pel respecte i per la tendresa amb què s'hi retrata el ritual, propi dels muetzís, de la crida matinal a l'oració.
El muetzí, que és cec, pregona la "superior grandesa" d'Al·là, que no és el Déu musulmà, sinó com els musulmans anomenen Déu -en aquest cas, en majúscula, i no pas com a Caín, la novel·la també de Saramago on el Déu de l'Antic Testament, coses de l'estil o pura irreverència, apareix en minúscula. El muetzí, doncs, exhorta els fidels, els "renya caritativament" per a què s'espolsin la son i s'aixequin del llit per pregar; és a dir, per lloar Al·là, que, com en el cas del cristianisme i el judaisme, exigeix exclusivitat: "No hi ha cap altre déu que Déu" proclama la xahada.
Tanmateix el to "extàtic", espiritual, de l'escena descrita no té res a veure amb les increpacions que apareixen a Caín. Saramago és molt dur amb el Déu bíblic i, si més no en aquest cas, condescendent amb el Déu de Mahoma. Vol dir que Saramago, per a qui la religió no ha servit mai per apropar els essers humans, de vegades cau en la contradicció i extreu bellesa d'una manifestació religiosa concreta com és la crida a l'oració?
És evident que hi ha una estètica, un ritual, una sensualitat en el càntic del muetzí que han despertat la simpatia d'aquest autor ateu. En altres paraules, Saramago capta la poesia, la bellesa de l'acte, més enllà de la religiositat estricta. I això, per a mi, és cultura. Però ho són també els mites de l'Antic Testament, la qual cosa em fa pensar que, tal volta, el problema de Saramago és que és incapaç de discernir que hi ha maneres diferents d'entendre la religiositat la qual, com qualsevol altra manifestació humana, és respectable. Sempre i quan es practiqui des de la tolerància i la consideració deguda cap a les altres creences.
És evident que hi ha una estètica, un ritual, una sensualitat en el càntic del muetzí que han despertat la simpatia d'aquest autor ateu. En altres paraules, Saramago capta la poesia, la bellesa de l'acte, més enllà de la religiositat estricta. I això, per a mi, és cultura. Però ho són també els mites de l'Antic Testament, la qual cosa em fa pensar que, tal volta, el problema de Saramago és que és incapaç de discernir que hi ha maneres diferents d'entendre la religiositat la qual, com qualsevol altra manifestació humana, és respectable. Sempre i quan es practiqui des de la tolerància i la consideració deguda cap a les altres creences.
Imatge via xarquia.blogspot.com
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
El domini i el plaer de la lectura
eliteratura | 08 Novembre, 2009 09:00
Entrevista a Isabel Festas, especialista en els processos cognitius de la lectura.
Un tast:
"É preciso ler para estudar todas as áreas académicas, é preciso ler para aprender os requisitos necessários ao exercício de uma profissão, é preciso ler para resolver muitas das tarefas do dia a dia".
"Lemos para saber, para compreender, para reflectir. Lemos também pela beleza da linguagem, para nos comovermos, para nos inquietarmos. Lemos para partilhar. Lemos para sonhar e para aprender a sonhar".
"O primeiro, que podemos designar de competência de leitura, exige uma boa escolaridade, uma boa iniciação e aprendizagem da leitura e o trabalho da compreensão leitora. São tarefas que cabem à escola".
"O segundo, relativo ao prazer da leitura, é de outra ordem. Trata-se de algo que não obedece às regras do trabalho escolar, que só pode ser desenvolvido em plena liberdade. Aos pais caberá um papel decisivo na construção do gosto pelos livros".
"- A partir de que idade se torna importante que as crianças leiam?"
"O mais cedo possível. Ler ajuda a consolidar a aprendizagem, a desenvolver a compreensão e a criar o prazer da leitura. Aliás, uma das chaves do sucesso em todas estas áreas é a leitura antes da aprendizagem. A leitura feita pelo adulto, à noite, antes de dormir ou a qualquer hora do dia. Ler uma história à criança que ainda não o sabe fazer vai introduzi-la no mundo dos livros e das possibilidades que eles oferecem, vai suscitar o seu interesse, a sua curiosidade o seu gosto".
Educació |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
El "Caín" de Saramago o la confusió entre cultura i religió
eliteratura | 03 Novembre, 2009 15:00
He d'agrair a Jose Saramago l'impuls intel·lectual necessari -hi ha tantes coses importants per llegir i rellegir- per tornar a gaudir de la lectura de l'Antic Testament; particularment del Gènesi, un llibre molt entretingut que s'ha de llegir en clau poètica i, doncs, interpretable com tots els relats mítics.
A la novel·la Caín Saramago, a la gens menyspreable edat de vuitanta-set anys, decideix passar comptes amb Déu;
un Déu particular creat, segons l'autor portuguès, pel propi l'home, cosa del tot plausible i, a priori, força interessant.
Així Saramago revisita l'Antic Testament a partir de l'experiència fratricida de Caín, personatge bíblic condemnat a vagar errant, com diu el Gènesi, "maleït de la terra".
El Caín de Saramago s'enfronta a Déu -en minúscula a la novel·la- i l'acusa d'haver dictat la sentència de mort d'Abel en haver refusat l'ofrena, els fruits de la terra, que ell mateix li havia ofert. En plena disputa amb Déu Caín confessa que ha mort el seu germà perquè no el podia matar a Ell. En l'assassinat d'Abel, acte irat i impotent, hi havia la vana il·lusió de matar Déu...
És obvi que hi ha una clara voluntat provocadora a Caín. Particularment, això no em fa ni fred ni calor. Me decepciona, però, que la crítica de Saramago a Déu, en boca de Caín o del narrador, sigui tan poc fonamentada: no cal tenir el Premi Nobel de Literatura per fer una lectura literal del Gènesi.
Si, com es desprèn de les entrevistes i declaracions, Saramago pretenia criticar el fonamentalisme cristià o jueu, o més aviat desqualificar la jerarquia eclesiàstica -reprovacions, d'altra banda, més que merescudes, les quals subscric on faci falta-, calia que fos més explícit, o escriure una altra novel·la.
Carregar a tort i a dret contra els fonaments de la cultura judeo-cristiana sense més argumentació que la literalitat bíblica, és molt magre. No vull llevar, amb això, mèrits literaris a Caín. En té. Saramago és un narrador amb ofici, amb un estil particular, fluid però enrevessat. M'agrada, també, el to humorístic amb què relata l'expulsió d'Adam i Eva del Paradís; les insinuacions d'Eva amb l'àngel; el final atrevit, original, més propi, tal volta, d'un conte que d'una novel·la.
Tanmateix, tenint en compte l'ampli marge interpretatiu que ofereixen els relats bíblics, acabar sempre amb la mateixa conclusió -la maldat intrínseca del Déu de l'Antic Testament- és més aviat pobre. No està a l'altura de les expectatives.
A Caín, en bona mesura, Saramago es situa al mateix nivell que els fonamentalistes religiosos, ja que el fonamentalisme parteix precisament de la interpretació literal dels textos dits sagrats. El Nobel portuguès ens presenta Déu a través de l'experiència de Caín en diferents episodis bíblics: el sacrifici del fill d'Abraham, la torre de Babel, la destrucció de Sodoma i Gomorra, el vedell d'or, la destrucció de Jericó, la història de Job i l'arca de Noè.
Per a Saramago, com he dit abans, la conclusió sempre és la mateixa. Com que Déu és (pretesament) injust amb Caín, Déu no és bo per a la humanitat. Hi trobam, doncs, una universalització del prejudici. Aquest és el leitmotiv de la novel·la de Saramago. Vegem-ne uns quants exemples:
A la novel·la Caín Saramago, a la gens menyspreable edat de vuitanta-set anys, decideix passar comptes amb Déu;
un Déu particular creat, segons l'autor portuguès, pel propi l'home, cosa del tot plausible i, a priori, força interessant.Així Saramago revisita l'Antic Testament a partir de l'experiència fratricida de Caín, personatge bíblic condemnat a vagar errant, com diu el Gènesi, "maleït de la terra".
El Caín de Saramago s'enfronta a Déu -en minúscula a la novel·la- i l'acusa d'haver dictat la sentència de mort d'Abel en haver refusat l'ofrena, els fruits de la terra, que ell mateix li havia ofert. En plena disputa amb Déu Caín confessa que ha mort el seu germà perquè no el podia matar a Ell. En l'assassinat d'Abel, acte irat i impotent, hi havia la vana il·lusió de matar Déu...
És obvi que hi ha una clara voluntat provocadora a Caín. Particularment, això no em fa ni fred ni calor. Me decepciona, però, que la crítica de Saramago a Déu, en boca de Caín o del narrador, sigui tan poc fonamentada: no cal tenir el Premi Nobel de Literatura per fer una lectura literal del Gènesi.
Si, com es desprèn de les entrevistes i declaracions, Saramago pretenia criticar el fonamentalisme cristià o jueu, o més aviat desqualificar la jerarquia eclesiàstica -reprovacions, d'altra banda, més que merescudes, les quals subscric on faci falta-, calia que fos més explícit, o escriure una altra novel·la.
Carregar a tort i a dret contra els fonaments de la cultura judeo-cristiana sense més argumentació que la literalitat bíblica, és molt magre. No vull llevar, amb això, mèrits literaris a Caín. En té. Saramago és un narrador amb ofici, amb un estil particular, fluid però enrevessat. M'agrada, també, el to humorístic amb què relata l'expulsió d'Adam i Eva del Paradís; les insinuacions d'Eva amb l'àngel; el final atrevit, original, més propi, tal volta, d'un conte que d'una novel·la.
Tanmateix, tenint en compte l'ampli marge interpretatiu que ofereixen els relats bíblics, acabar sempre amb la mateixa conclusió -la maldat intrínseca del Déu de l'Antic Testament- és més aviat pobre. No està a l'altura de les expectatives.
A Caín, en bona mesura, Saramago es situa al mateix nivell que els fonamentalistes religiosos, ja que el fonamentalisme parteix precisament de la interpretació literal dels textos dits sagrats. El Nobel portuguès ens presenta Déu a través de l'experiència de Caín en diferents episodis bíblics: el sacrifici del fill d'Abraham, la torre de Babel, la destrucció de Sodoma i Gomorra, el vedell d'or, la destrucció de Jericó, la història de Job i l'arca de Noè.
Per a Saramago, com he dit abans, la conclusió sempre és la mateixa. Com que Déu és (pretesament) injust amb Caín, Déu no és bo per a la humanitat. Hi trobam, doncs, una universalització del prejudici. Aquest és el leitmotiv de la novel·la de Saramago. Vegem-ne uns quants exemples:
"convé saber com va començar aquesta història per comprovar, una vegada més, que el senyor no és una persona en la qual es pugui confiar"
"El costum del senyor és enviar a la ruïna qui ha fallat, o enviar-li una malaltia, Això vol dir que el senyor és rancorós."
"Pare (...) la qüestió és que hagem de ser governats per un senyor com aquest, tan cruel com baal, que devora els seus fills"
"L'enveja és el seu gran defecte, en lloc d'estar orgullós dels fills que té, prefereix donar veu a l'enveja, és clar que el senyor no suporta veure una persona feliç"
"es va fer patent la prova irrefutable de la profunda maldat del senyor, tres mil homes morts simplement perquè s'havia indignat per la invenció d'un suposat rival en forma de vedell"
"Llucifer sabia perfectament què es feia quan va rebel·lar-se contra déu, hi ha qui diu que ho va fer per enveja però no és cert, és que coneixia bé la natura maligne del subjecte"
"Ara, el senyor s'amaga darrere de columnes de fum, com si no volgués que el veiessin. Segons la nostra opinió de simples observadors dels esdeveniments, es deu sentir avergonyit per algunes de les seves tristes intervencions, com la del cas dels infants innocents de Sodoma, que el foc diví va calcinar"
"Que el nostre déu creador del cel i de la terra està boig"
"Estic cansat d'aquesta cantarella que els designis del senyor són inescrutables, va respondre caín, déu hauria de ser transparent i nítid com el cristall en lloc de provocar aquest terror continu, aquesta por constant, en fi, déu no ens estima"
"El senyor no hi sent, el senyor és sord, pertot arreu el supliquen, els pobres, els infeliços, els desgraciats, tots imploren el remei que el món els ha negat, i el senyor els gira l'esquena, va començar fent una aliança amb els hebreus i ara fa un pacte amb el diable, per a això no calia que hi hagués cap déu"
Recapitulem. Déu és desconfiat, rancorós, cruel, envejós, malvat, maligne, boig i sord. Aquesta és la moral que extreu Saramago dels relats bíblics. Vist així, no m'estranya que Caín volgués matar Déu. Tanmateix, no es pot matar una idea. Una idea es pot combatre de moltes formes. Saramago opta per la més simple, la desqualificació, que equival a la interpretació literal, esbiaixada, absurda i políticament correcta. Encara que ho vulgui obviar, Saramago sap que els mites precisen de la interpretació. Si no, no hauria escrit La caverna. Vull dir que la Bíblia, al marge de creences religioses particulars, té un pes importantíssim dins la cultura occidental que no pot ser menyspreat amb un relat que neix de l'aversió pel fet religiós. Saramago, en el millor dels casos, confon cultura i religió.
Imatge via irmaolucia
Novel·la |
Enllaç permanent |
Comentaris (2) | Retroenllaços (0)
Pallassada a Honduras
eliteratura | 29 Octubre, 2009 15:00
De vegades pareix que tota la dolentia possible es conxorxa per mostrar el mal estat del món vulguis-no-vulguis globalitzat amb molta barra perquè així interessava que fos. De tal manera que els poderosos encara ho siguin més, que els rics guanyin més diners, que els violents tenguin excusa per actuar, que els mafiosos continuïn amb l'extorsió, que els ineptes i els corruptes segueixin al poder, que els jutges actuïn amb arbitrarietat, que els busca-raons siguin els amos del carrer, que la discòrdia sigui la mesura de les relacions.
Tanmateix, i això és molt meritori, hi ha gent que sap com fer aparèixer un somriure davant l'estupefacció general.
Fotografies |
Enllaç permanent |
Comentaris (3) | Retroenllaços (0)
Quan els llibres anaven a la guerra (books wanted for our men)
eliteratura | 26 Octubre, 2009 15:00
He trobat aquesta fotografia, nostàlgica en certa manera, relativa a una campanya de recollida de llibres per als soldats que hi havia al front, si no vaig errat, de la I Guerra Mundial.
Ens queda lluny aquella guerra, iniciada a la conflictiva zona d'Europa coneguda com els Balcans i on encara avui dia hi ha soldats -forces internacionals en diuen ara- després d'un altre conflicte bèl·lic que hi va haver als anys noranta, al segle passat, que ja és història.
Deia que encara hi ha soldats. Espanya n'hi té. Però en lloc de llibres hi envia futbolistes; a aixecar els ànims, supòs, que cadascú s'anima amb el que pot, i no amb el que voldria. I perquè, com tots sabem, Espanya no mescla mai esport i política. Això ho fan els nacionalistes.
Ens queda lluny aquella guerra, iniciada a la conflictiva zona d'Europa coneguda com els Balcans i on encara avui dia hi ha soldats -forces internacionals en diuen ara- després d'un altre conflicte bèl·lic que hi va haver als anys noranta, al segle passat, que ja és història.
Deia que encara hi ha soldats. Espanya n'hi té. Però en lloc de llibres hi envia futbolistes; a aixecar els ànims, supòs, que cadascú s'anima amb el que pot, i no amb el que voldria. I perquè, com tots sabem, Espanya no mescla mai esport i política. Això ho fan els nacionalistes.
Fotografies |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
L'espai televisiu (en) català
eliteratura | 22 Octubre, 2009 14:00
D'ençà de la posada en marxa de la televisió digital, han aparegut una gran quantitat de canals la majoria dels quals són en espanyol. És cert, així mateix, que a les Illes IB3 ofereix, durant aquesta legislatura, la programació íntegrament en català, però a l'igual que TV3 el marc de referència (política, esportiva, cultural, etc.) és l'espanyol. Basta veure'n el contingut dels informatius o sentir com s'esgargamella i s'emociona el locutor de la televisió balear durant l'emissió dels partits del Reial Madrid a la Copa d'Europa...
D'altra banda, si ens remetem només a la qüestió idiomàtica, de la quarantena de canals disponibles, a Mallorca només en rebem quatre íntegrament en català, que són IB3, TV Mallorca, TV3Cat i 3/24. Hi ha, doncs, dos aspectes a tenir en compte: el marc de referència i el nombre de canals. En ambdós casos estem en desavantatge.
Precisament aquests dies Televisió de Catalunya ha presentat d'un nou canal temàtic. Es tracta del Canal Super3: específic per a públic infantil i juvenil i que, bàsicament, inclou la programació del Club Super3 i el 3xl.net. És obvi que hi havia la necessitat de cobrir aquesta franja d'edat a la TDT, amb un model propi i, en la mesura de les possibilitats, catalanocèntric.
Doncs a Mallorca no el podem sintonitzar. Vol dir que els infants de les Illes i de Catalunya (del País Valencià, no en parl, que encara estan pitjor) no poden compartir, en català, les mateixes sèries de dibuixos animats. Ni tampoc sèries per adolescents com Noies enamorades o Agents secrets. Però tothom pot seguir Hanna Montana a Disney Channel. En espanyol, és clar.
Tampoc no podem veure el Canal 33, ni el 300. I en lloc de TV3, ens enfloquen el TV3.cat. A més, a mitjan termini és previst dedicar el Canal 33 de manera íntegra a l'àmbit cultural. Fins i tot es parla d'un canal esportiu, a més d'un canal ciutadà -cit directament el diari Avui- "que reculli l'activitat política del Parlament i del teixit associatiu d'arreu del país". El "país", no cal dir-ho, són les quatre províncies.
Tot són entrebancs per a la creació d'un espai comunicatiu català, especialment als mitjans audiovisuals. Per a l'espanyol, tot són facilitats. Després ens venen esquifides campanyes; de normalització lingüística, en diuen. Es treuen de la màniga eslògans com ara "Juga en català". I jo dic: Donau-los referents i hi jugaran! Mentre que si la pretesa campanya es centra en l'anècdota -la camiseta de regal-, perdem el temps i la llavor.
Ens prenen per beneits. Esperen que ens cansem. Que callem. Qui dia passa, any empeny. Però no. Com vaig dir al mes de juny, els catalanoparlants tenim dret a veure tots els canals de televisió públics en català. A Mallorca, si els partits amb responsabilitat de govern aquí i allà no hi posen remei, no en podrem veure cap, d'aquests canals nous.
D'altra banda, si ens remetem només a la qüestió idiomàtica, de la quarantena de canals disponibles, a Mallorca només en rebem quatre íntegrament en català, que són IB3, TV Mallorca, TV3Cat i 3/24. Hi ha, doncs, dos aspectes a tenir en compte: el marc de referència i el nombre de canals. En ambdós casos estem en desavantatge.
Precisament aquests dies Televisió de Catalunya ha presentat d'un nou canal temàtic. Es tracta del Canal Super3: específic per a públic infantil i juvenil i que, bàsicament, inclou la programació del Club Super3 i el 3xl.net. És obvi que hi havia la necessitat de cobrir aquesta franja d'edat a la TDT, amb un model propi i, en la mesura de les possibilitats, catalanocèntric.
Doncs a Mallorca no el podem sintonitzar. Vol dir que els infants de les Illes i de Catalunya (del País Valencià, no en parl, que encara estan pitjor) no poden compartir, en català, les mateixes sèries de dibuixos animats. Ni tampoc sèries per adolescents com Noies enamorades o Agents secrets. Però tothom pot seguir Hanna Montana a Disney Channel. En espanyol, és clar.
Tampoc no podem veure el Canal 33, ni el 300. I en lloc de TV3, ens enfloquen el TV3.cat. A més, a mitjan termini és previst dedicar el Canal 33 de manera íntegra a l'àmbit cultural. Fins i tot es parla d'un canal esportiu, a més d'un canal ciutadà -cit directament el diari Avui- "que reculli l'activitat política del Parlament i del teixit associatiu d'arreu del país". El "país", no cal dir-ho, són les quatre províncies.
Tot són entrebancs per a la creació d'un espai comunicatiu català, especialment als mitjans audiovisuals. Per a l'espanyol, tot són facilitats. Després ens venen esquifides campanyes; de normalització lingüística, en diuen. Es treuen de la màniga eslògans com ara "Juga en català". I jo dic: Donau-los referents i hi jugaran! Mentre que si la pretesa campanya es centra en l'anècdota -la camiseta de regal-, perdem el temps i la llavor.
Ens prenen per beneits. Esperen que ens cansem. Que callem. Qui dia passa, any empeny. Però no. Com vaig dir al mes de juny, els catalanoparlants tenim dret a veure tots els canals de televisió públics en català. A Mallorca, si els partits amb responsabilitat de govern aquí i allà no hi posen remei, no en podrem veure cap, d'aquests canals nous.
A Madrid no ens donaran cap ajut, al contrari. Però tampoc no cal que els nostres governs els facilitin la feina.
Llengua |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Ricard II de William Shakespeare: el rei poeta
eliteratura | 20 Octubre, 2009 14:00
Quan és esclau de la tristesa, un rei, l'ha d'obeir
Acte III, escena II
Acte III, escena II
Ricard II va ser un mal governant. Avui dia en diríem "corrupte". Ricard, doncs, era un rei corrupte que va ser deposat per un noble ambiciós i resolutiu, Bolingbroke, que de manera injusta el propi rei havia ordenat exiliar.
Ricard II era un rei tallat a l'antiga: rei ungit, beneït per Déu i, en conseqüència, presumptament indeposable. Aquest monarca de mentalitat medieval es creu veritablement il·luminat i protegit per la gràcia divina.
Ni tota l'aigua del mar oratjós
pot treure el bàlsam d'un monarca ungit;
l'alè dels homes no pot deposar
el lloctinent elegit pel Senyor.
Als homes reclutats per Bolingbroke
per alçar contra la Corona el seu acer,
Déu, protector de Ricard, hi oposa els àngels.
Si els àngels lluiten, els homes cauran
perquè és el cel que ens salvaguarda els drets.
(Segueix)
pot treure el bàlsam d'un monarca ungit;
l'alè dels homes no pot deposar
el lloctinent elegit pel Senyor.
Als homes reclutats per Bolingbroke
per alçar contra la Corona el seu acer,
Déu, protector de Ricard, hi oposa els àngels.
Si els àngels lluiten, els homes cauran
perquè és el cel que ens salvaguarda els drets.
Shakespeare |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) | Retroenllaços (0)
Presentació
Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...
Menú
Cerca
Calendari
| « | Març 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||
Recentment
- Bubotes de Toni Mus: poder, memòria i imaginari a la Mallorca del 36
- El dret a la llibertat
- Mai no és un fet casual que "l'autoritat competent" et demani, o t'ordeni, canviar de llengua.
- No a la imposició de la llengua castellana
- El raïm de la ira, de John Ford
- El mètode Williams!
- Esport, agonia i estimació
- Així ens volen veure, com uns torturadors
- La realitat i el miratge
- "Invasors" que desvien camins
- L'estupidesa de la línia editorial de l'Ara
- Tots som Pablo Hasél
- Els exilis
- Populisme i xarxes socials
- 26 millones de hijos de puta
Categories
- Acudits [29]
- Albert Sánchez Piñol [7]
- Ànsia de posteritat [9]
- Blogs [20]
- Cinema [32]
- Citacions [15]
- Còmics [1]
- Diari de lectures [8]
- Dietari [19]
- Economia [1]
- Educació [16]
- Excursions [2]
- Fotografies [26]
- Fragments [9]
- General [50]
- Història [7]
- Immigració [4]
- Joc i identitat [12]
- Literatura [75]
- Llengua [22]
- Mitologia [7]
- Música [7]
- Novel·la [23]
- Opinió [32]
- Petits relats [7]
- Poesia [20]
- Premsa [11]
- Shakespeare [38]
- Televisió [7]
- Viatges [11]
- Vídeos [22]
Els meus enllaços
Blogs
- 80 grams
- Abloccedari Joan Brossa
- Amu Daria
- Anotacions rizomàtiques
- Antaviana
- Anticànons
- Ara plou
- Aristòcrata i obrer
- Azar objetivo
- B de llibre
- Biblioaprenent
- Bloc d'en Francesc Puigcarbó
- Bloc de l'escriptor convidat
- Bloc de Lletres
- Blocs de Letres
- Blog de'n Valentí Torrà
- Bloguejat
- Castell de cartes
- Clàssics i joves
- Comicat
- Coses de l'escola (i a vegades meves)
- Cupressus sempervirens
- De casa al club
- De tard en tard
- Depasseig
- Diari d'un llibre vell
- Distopies
- Eines de llengua
- El basar de les espècies
- El bloc dels viatges
- El blog de Gabriel Bibiloni
- El blog del senyor Boix. L'hora del lector
- El Llibreter
- El pèndol de petites oscil·lacions
- El racó dels gomets
- El tronc i les cendres
- El violinista celest
- Els llibres de Proa Premià
- Els llibres del celler
- Encara queden les paraules
- Entrellum
- És l’hora d’hissar els somnis...
- És quan dormo que hi vaig clar
- Escrits
- Escriviure
- Espai de llibres
- Estret de Bering
- Fèlix
- Filant prim
- Flaneuse
- Flux
- Fotolog
- Frannia
- Gamoia
- Gran tour
- Haikus
- Haikus
- Hic et nunc
- Joan Perelló
- Jordi Romero: els llibres que he llegit
- Kpitana64
- L'efecte Jauss 2.0
- L'habitació grisa
- L'illa dels llibres
- La cantina dels encants
- La cuca al cau
- La nit de la iguana
- La panxa del bou
- La paraula nostra
- La paraula vola
- La ruda
- La ventada dels dies
- laie CCCB
- Lectures de l'Espolsada
- Letters, words and poetry
- Llegeixes o enriqueixes
- Llegeixes o que?!
- Llegir de nit
- Llegit
- Llibres i més llibres
- Llibres llegits i per llegir
- Llibrògafs
- Lluís Vilarrasa. Libres i pel·lícules
- llunÀtic
- Maite Salord
- Malerudeveure't
- Martí58
- Mateu "Xurí" bloc d'un glosador
- Melcior Comes
- Menjar blanc
- Meo Quidem Animo
- Més content que un gínjol
- Món de llibres
- Mots emblocats
- Nau Argos
- Nausica
- No em diguis que és un somni
- Notes de lletres
- Ofici de lector
- oi?
- Pensaments significants
- Petits Fragments
- Plagueta de Bord
- Plagueta de nit (Night-time notebook)
- Pocamandra
- Poemes des de l'Alguer
- Poeta per un dia
- Que el llegir no em faci perdre l'escriure
- Raons que rimen
- Reading at the moonlight
- Riell Bulevard
- Salms
- Saragatoga
- Secundària memòria
- Sega de mots
- Tens un racó dalt del món
- Terra de llibres
- Terricabras-Filosofia
- Tinta xinesa
- Tirant al cap
- Tumateix llibres, parlem de llibres
- Ucronies
- Ultralocàlia
- Versos que em fan absent
- Víctor Alexandre
- Who's there
Blogs internacionals
- Bibliosession 2.0
- Bookride
- Bookshelf
- De Rerum Natura
- El blog del futuro del libro
- Ler
- Libreros
- Luterceiro
- Orgia literária
- Pentimentum y arte
Literatura
Comentaris recents
- Balutxo: Ben d'acord. Les passes enrere delaten els qui prometien que no...
- Francesc: Fins que no ens comptem en un referèndum acordat, no ho...
- hassana: magradat molt el teu llibre perque si
- Josep: Llorenç, sóc fill i nét de mariners del Baix Vinalopó; el meu...
- FRANCESC: de fet no hi entenem de cap de les dues coses, però és més fàcil...
- Francesc: quina sorpresa, has tornat per parlar de probleme vells. ...
- Mireia: Llorenç , amb tot el respecte, no estic d'acord amb la teva...
- Jordi: Molt bo! Sí les contarelles populars s'imposen els finals...
- fatu: lai la. m´ha agradat molt el teu llibre.
- fatima: hola laila he llagit el teu llibre i m´h agradat molt anquara...