eLiteratura

Dia 20 de juliol de 2009 es van complir quaranta anys de l'arribada de l'home a la Lluna. Fins aleshores l'únic satèl·lit terrestre havia estat, en certa manera, un misteri per a la humanitat, tot i que des del punt de vista astronòmic la tenim molt a prop: a la velocitat de la llum, hi seríem en 1'28 segons aproximadament. Una rialla, comparat amb altres distàncies astronòmiques.

El cas és que la Lluna tradicionalment havia tingut mala premsa. Encara ara els poc assenyats encara són tinguts per llunàtics; també n'hi ha que són tallats de mala Lluna, és a dir, inestables, perillosos, que no saps per on els has d'agafar.

Tot i així, també s'atribueixen a la Lluna elements romàntics, com ara en la cançó Blue moon. A més, Lluna representa la feminitat en contraposició al sol, considerat masculí i tingut en més consideració. No obstant això, a les societats agràries, el calendari lunar tenia molta importància i marcava el temps de sembra, de poda, etc. El calendari musulmà ve marcat per la Lluna i, així, el Ramadà és el novè mes, caracteritzat pel dejuni diürn. La Pasqua cristiana també es calcula segons la Lluna i, doncs, és una festivitat mòbil.

Amb aquests precedents, no ens ha d'estranyar la importància de la Lluna en la literatura, ja sigui per bé o per mal. Sabem que el Baró de Münchhausen hi va ser primer que ningú. També els personatges de Jules Verne van anar De la Terra a la Lluna i, fins i tot abans que Neil Armstrong, el reporter Tintín i el capità Haddock hi van fer una passejada.

Tot i això, en llegir El somni d'una nit d'estiu, quedarem sorpresos de la quantitat de referències que hi apareixen. Shakespeare s'hi refereix en dues ocasions com a Hècate, deessa grega considerada com la personificació de la Lluna. És una visió negativa del satèl·lit terrestre, ja que, segons Pierre Grimal, Hècate, deessa afí a Àrtemis, està lligada al món de les ombres i hom li atribueix la invenció de la bruixeria. A més, antigament hom creia que de dia la Lluna s'amagava sota terra; és a dir, tenia relació amb l'infern.

Hi ha a El somni d'una nit d'estiu una quarantena de mencions a la Lluna. La Lluna, doncs, hi és omnipresent, gairebé com si fos un personatge de l'obra o un element que donàs fe del succeït. Just als primers versos de l'obra Teseu i Hipòlita frisen perquè arribi la Lluna nova, ja que és la data escollida per al seu matrimoni. Per tant, la Lluna presidirà la cerimònia, de la mateixa manera que és present durant el festeig secret entre Lisandre i Hèrmia. Així mateix, un possible destí d'Hèrmia, si continua desobeint el seu pare, és mantenir-se verge i "cantar pàl·lids himnes a la Lluna, freda i estèril".

En general, la visió de la Lluna que ens ofereixen els personatges de Shakespeare és negativa, plena de prejudicis. La Lluna, acompanyant nocturna, traïdora quasi per definició, escorta la fuga dels amants Hèrmia i Lisandre cap a Atenes. És també "un clar de Lluna" que possibilita la trobada entre Titània i Oberon, curiosa parella d'esperits nocturns que manté una relació força conflictiva i adúltera. Les seves baralles provoquen tota mena de desastres naturals. I la Lluna, "pàl·lida de furor" també hi contribueix, segons ens explica Titània, provocant "tots els mals catarrosos".

A més a més, Titània, reina de les fades, s'interessa pels efectes lumínics de la Lluna: passa ànsia que la claror no pertorbi el son de Cabdell, de qui està transitòriament enamorada. Per això les fades han de fabricar ventalls que desviïn els rajos lunars -això sí que és filar prim!- dels ulls del seu estimat mentre dorm.  Una mica més envant, en aquesta mateixa escena primera del tercer acte, Titània tornar a fer esment de la Lluna, atorgant-li, en aquest cas, qualitats humanes: sembla com si la Lluna / ens contemplés amb ulls plorosos i, quan plora, / ploren totes les flors per lamentar-se / d'alguna castedat forçada".

En un altre nivell, a l'igual que en les noces de Teseu i Hipòlita, la Lluna té un paper important en la representació dels artesans artenencs. Preocupats per si tindran prou claror, cerquen al calendari si hi haurà Lluna plena el dia assenyalat. Efectivament, farà el ple i els il·luminarà. Però això no els basta, i s'empesquen un personatge que representi la pròpia Lluna. Precisament Hipòlita, en comentar el desenvolupament de la representació, en dirà que "brilla amb molta gràcia". I ja en plena actuació, el personatge de Píram (interpretat per Cabdell) li dóna les gràcies, a la Lluna, pels seus "raigs de sol" i "perquè brilles ara". Això s'explica perquè Píram espera veure la seva estimada Tisbe gràcies a la claror lunar. Tanmateix, en lloc de Tisbe veurà el xal tacat de sang, la qual cosa l'incita a pensar que la seva estimada és morta. Píram no ho pot suportar i es suïcida. Mor, vet-ho aquí, invocant la Lluna: "Lluna, perd el teu esclat! / Lluna, vés-te'n aviat! / I ara moro, moro, moro! Sigui com sigui, la Lluna té un paper important en aquestes escenes protagonitzades, com hem vist, pels artesans atenencs.

Cal comentar, finalment, les paraules de Teseu a l'inici del cinquè acte. El duc d'Atenes desconfia del que conten els quatre enamorats. Pensa que exageren, afectats per un excés de fantasia. Per a Teseu, "tant el llunàtic com l'enamorat com el poeta / estan farcits d'imaginació. / L'un veu molts més dimonis dels que hi ha en tot l'infern, / i aquest és el dement". Teseu, doncs, posa dins el mateix sac el dement i el llunàtic, que patirien d'un mal similar. Un cop més, els efectes lunars són nocius.

Hem observat que els qualificatius que acompanyen la Lluna,en general, no són positius: pàl·lida, gèlida, freda, estèril... Tot plegat contribueix a crear-ne una visió negativa, determinista, i plena de prejudicis. Aquest fet era habitual a l'època elisabetiana, per més que l'astrologia topava frontalment amb la teologia cristiana. Shakespeare, doncs, no fa res més que recrear artísticament creences i contradiccions pròpies del temps que li va tocar viure. També a Romeu i Julieta hi ha referències a la Lluna, encara que no tantes com al Somni. De totes formes, Julieta no dubta gens a censurar el jurament de Romeu: "No juris per la Lluna, la inconstant / que canvia cada mes, / no fos que el teu amor fos igual que ella".

La importància de la Lluna en aquesta obra, doncs, és cabdal. Salvador Oliva, al pròleg de la seva traducció, diu que "La Lluna està present i contempla; és el testimoni de les coses que passen, però també actua. Algunes vegades ho fa obertament (...); d'altres vegades simplement exerceix les seves influències, o bé possibilita que passin coses que no són corrents".

La Lluna és present a tota l'obra, a tots els nivells de l'obra -és impossible imaginar-se el Somni sense ella-, que són quatre. Tenim un primer nivell presidit per Teseu i Hipòlita. Llavors tenim la història, entremeliada, dels quatre enamorats. Tenim el món dels esperits, amb Oberon, Titània, Puck i les fades. I per acabar, la paròdia dels artesans atenencs, encapçalats per l'inefable Cabdell. Als quatre nivells, la Lluna hi té el seu paper; un paper essencial en l'estructura d'El somni d'una nit d'estiu, ja que actua d'element de cohesió entre ells. Shakespeare, en definitiva, en fa un ús que incrementa la qualitat artística de la comèdia.

Que tingueu bones lectures.

Mes d'agost: tancat per vacances.

Summer Reading: il·lustració de Julia Breckenreid (via Librosfera).