"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
Educació: mediocritat versus excel·lència
eliteratura | 11 Abril, 2008 14:00
| De cada vegada som més els qui constatam (tampoc no cal tenir poders adivinatoris) que a l'estat espanyol, d'ençà de l'entrada en vigor de la LOGSE, l'educació ha caigut en picat. Adesiara, amb èpoques de major intensitat, apareixen notícies i reportatges sobre la problemàtica del fracàs escolar i de la dificultat de posar-hi remei. Sé de bona tinta que a moltes escoles hi ha pressions al professorat per a què baixin el nivell (encara més!), i així maquillar una mica la situació. En darrer terme, tècnics i polítics ho justifiquen apel·lant a la democratització de l'educació, a la igualtat d'oportunitats. El problema és que sempre fan comptes igualar per la part baixa. D'aquesta manera es penalitza l'alumnat que excel·leix, els nins i nines que estudien i, de rebot, les famílies que prioritzen una bona educació. Tot això, amb el vist-i-plau de l'estat, mentre els seus dirigents -els hauria de caure la cara de vergonya- porten els seus fills a escoles privades que sí prioritzen l'excel·lència. Hi ha famílies que, sense ser milionàries ni prop fer-s'hi, dediquen una part important de la seva renda a l'educació dels fills. En fan una prioritat. Però les ajudes que reben són mínimes. O cap. La sensació és que per a rebre un ajud o una beca cal ser pobre de solemnitat. Mentre, els bons alumnes han de compartir espai amb d'altres que no els interessa el més mínim l'educació. Aquests tenen professors de reforç, el +1, el-grup-d'atenció-no-sé-què... I jo no dic que els hagin de deixar a l'estacada. Però també caldria fer justícia a l'alumnat que treu bones notes, que el seu esforç sigui recompensat. Que es trenqui, en definitiva, la pràctica perversa de subvencionar la mediocritat en detriment de la bona educació. |
El gran drama als sistemes educatius europeus és la rebaixada de llistó. La falsa democràcia de la mediocritat que ha instaurat el rasant igualitari ens fa difícil ajudar els nens a somiar, a ultrapassar les seves limitacions. Hem de deixar que els alumnes que puguin volar arrenquin el vol. Amb els que no volin ja farem un passeig, que serà preciós, però a peu de terra. Però, per l’amor de Déu, en nom de quin dret hem d’impedir que el que pugui arrenqui a volar?
|
Educació |
Enllaç permanent |
Comentaris (5) | 
Retroenllaços (0)
That is no country for old men
eliteratura | 10 Abril, 2008 14:00
| Via Poesia infantil i juvenil (cercau-hi poemes, endevinalles, cançons, vídeos, refranys... i unes il·lustracions precioses ) descobresc Cau de poemes, un blog dedicat, en aquest cas, a la poesia catalana i anglesa. Hi trob un poema magnífic de William Butler Yeats titulat Sailing to Byzantium , que poc n'endevinaríeu el començament. (Com dic sempre, el món és petit i les coincidències, moltes.) Comença, doncs, així: "That is no country for old men". I no sé si Cormac McCarthy el coneixia o no, però supòs que sí. Que per qualque cosa és un gran literat. | Sailing to Byzantium (fragment) That is no country for old men. The young In one another’s arms, birds in the trees —Those dying generations—at their song, The salmon-falls, the mackerel-crowded seas, Fish, flesh, or fowl, commend all summer long Whatever is begotten, born, and dies. Caught in that sensual music all neglect Monuments of unageing intellect |
Poesia |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Excursió, oració i penitència
eliteratura | 09 Abril, 2008 14:00
És més feliç qui sap conformar-se amb la renúncia que qui només s'alimenta d'ambició.
Mallorca té una gran tradició eremítica. No sé si Ramon Llull en fou el primer,
d'ermità mallorquí, però sí que és el més cèlebre. Hi he pensat en pujar avui a l'Ermita de Betlem, travessant el barranc costa amunt, mentre queia el sol de ple. La suada ha estat grossa, i el paisatge -del qual sí que he gaudit a la baixada- ha passat a un segon pla. A més, cal anar amb compte de no travelar per aquest senderol, que res més sembla que una ruta de contrabandistes.
Oració i penitència són els fonaments de la vida eremítica. Si no hi estàs avesat, amb aquest soleier, la pujada podria suplir-la -la penitència-, almanco durant una hora. En ser a dalt el silenci recollidor de l'entrada a l'ermita, passat el pou, convida a la introspecció i, als creients, els deu ser un ajut en la pregària.
Cal valor i coratge -segurament el terme correcte és "fe"- per recloure's aquí a la muntanya, aïllat del món. A la majoria dels mortals ens resulta impossible d'entendre, per molt malanat que pugui arribar a ser el dia a dia a pobles i ciutats. Faig un esforç, des de l'agnosticisme i el respecte, per entendre l'opció vital d'uns homes que ho van deixar tot per viure aquí dalt. Per a ells, ben cert, en lloc d'una reclusió és una obertura al cel i a la pau d'aquestes muntanyes. Hi ha, tanmateix, qui no ho entén així.
d'ermità mallorquí, però sí que és el més cèlebre. Hi he pensat en pujar avui a l'Ermita de Betlem, travessant el barranc costa amunt, mentre queia el sol de ple. La suada ha estat grossa, i el paisatge -del qual sí que he gaudit a la baixada- ha passat a un segon pla. A més, cal anar amb compte de no travelar per aquest senderol, que res més sembla que una ruta de contrabandistes.Oració i penitència són els fonaments de la vida eremítica. Si no hi estàs avesat, amb aquest soleier, la pujada podria suplir-la -la penitència-, almanco durant una hora. En ser a dalt el silenci recollidor de l'entrada a l'ermita, passat el pou, convida a la introspecció i, als creients, els deu ser un ajut en la pregària.
Cal valor i coratge -segurament el terme correcte és "fe"- per recloure's aquí a la muntanya, aïllat del món. A la majoria dels mortals ens resulta impossible d'entendre, per molt malanat que pugui arribar a ser el dia a dia a pobles i ciutats. Faig un esforç, des de l'agnosticisme i el respecte, per entendre l'opció vital d'uns homes que ho van deixar tot per viure aquí dalt. Per a ells, ben cert, en lloc d'una reclusió és una obertura al cel i a la pau d'aquestes muntanyes. Hi ha, tanmateix, qui no ho entén així.
Passen un grapat d'excursionistes amb pas ferm que es returen vora la placa que recorda els primers estandants d'aquesta ermita, a primeries del segle XIX, devers dos-cents anys enrere, quan aquest verger era una mena de desert al cor de Mallorca. Dibuixen, els excursionistes, somriures burletes i deixen anar un parell de comentaris ridículs, tan poc agraciats que quasi em provoquen una resposta airada. Me reprimesc, pensant que no s'ho paga, que el lloc no es mereix una disputa estèril amb uns quants desgraciats. Call i cerc el caminoi que ha de conduir a una església minúscula que hi ha uns tres-cents metres més amunt, en direcció al pou, vora el camí principal.
Arran del caminoi hi ha un hortet endreçat i ufanós. A la part de dalt hi ha una barrera, just tancada amb forrellat, que tanca el pas a una guarda de mens que, com en una postal bucòlica, pasturen just darrera l'esglesieta. Arrib fins a l'enreixat -aquest sí, tancat amb pany i clau- que encercla un pati anterior a l'edifici: és un cementiri en miniatura, amb uns quants nínxols. N'hi ha quatre amb la làpida corresponent, senyal que són ocupats per antics ermitans, traspassats. Totes les dates són recents, d'aquest segle, per ser més precís.
Me deman quants homes deuen residir a l'ermita actualment. Pocs, molt pocs. N'he vists dos, a
l'entrada. Un era molt vell, barba blanca i venerable, somriure plàcid, immers dins l'hàbit marronós. L'altre no era tan ancià, però fregava ja la vellesa. Què succeirà amb l'ermita el dia que no tengui estadants? Qui cuidarà l'hortet, l'església i els voltants? Qui en memorarà els membres fundadors? Al cementiri, les làpides porten el nom de pila i el poble d'origen dels ermitans difunts, res més. L'anonimat; i després de l'anonimat, la desaparició.Tomba l'horabaixa. La claror un xic agressiva del matí primaveral ja s'ha esvaït. La baixada és fresca, alegre, vigorosa, verda. El barranc ha florit. La vegetació és espessa i diversa. El camí està envoltat de càrritx i garballons i d'un arbust de flors grogues que tenyeixen el barranc, a més d'aladern, estepa i nombroses varietats que -quina ignorància, la meva- no sé destriar. Els arbres més propers, tot i que encara aguanten drets, són morts, cremats, senyal que un incendi, ho degué passar tot a foc i sang fa uns quants anys.
Excursions |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Juan Carlos Moreno, lingüista i demòcrata espanyol (sic)
eliteratura | 08 Abril, 2008 14:00
El fet que el nacionalisme defensiu, en bona mesura per mèrits propis, vagi de rotabatuda i mengi tanta morena no ens ha de fer oblidar el perfil antidemocràtic de l'estat espanyol on "els que s'autonomemen no-nacionalistes són els més bel·ligerants contra la plena normalització de les llengües minoritàries". Vius, que no ho diu cap nacionalista català, sinó un catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid al seu llibre El nacionalismo lingüístico: una ideología destructiva.
El senyor Juan Carlos Moreno, entrevistat avui a el Diari de Balears , deixa ben clar quina és la situació sociolingüística a l'estat espanyol i no té cap problema a destapar les pràctiques colonialistes que patim amb "l'adhesió de personalitats molt influents com, en el cas del castellà, el rei va arribar a dir allò de «el español nunca fue lengua de imposición sino de encuentro»". Això sí que és girar la truita. Me llev el capell davant l'honestedat acadèmica d'aquest professor madrileny.
El senyor Juan Carlos Moreno, entrevistat avui a el Diari de Balears , deixa ben clar quina és la situació sociolingüística a l'estat espanyol i no té cap problema a destapar les pràctiques colonialistes que patim amb "l'adhesió de personalitats molt influents com, en el cas del castellà, el rei va arribar a dir allò de «el español nunca fue lengua de imposición sino de encuentro»". Això sí que és girar la truita. Me llev el capell davant l'honestedat acadèmica d'aquest professor madrileny.
Llengua |
Enllaç permanent |
Comentaris (3) | Retroenllaços (1)
Perduts a l'illa: la meva tria
eliteratura | 07 Abril, 2008 14:00
Fa dues o tres setmanes, arran d'un acudit, vaig proposar la tria de cinc títols que ens emportaríem a una illa deserta.
Una elecció és sempre una limitació. En el supòsit d'haver de salvar cinc llibres, que ve a ser el que demanava a Perduts a l'illa , crec que patiria molts maldecaps. Per això, he decidit concedir-me una petita ajuda i n'he limitat la tria a la narrativa catalana i, a més, he de tenir a la meva biblioteca l'obra escollida.
El resultat ha estat el següent (l'ordre no és indicador de preferència):
Ja sé que som una mica polissó i que he jugat amb avantatge: primer en la limitació i segon en l'admissió de les trilogies. Hom no sap mai quant de temps hom hi haurà de romandre, en una illa deserta.
Una elecció és sempre una limitació. En el supòsit d'haver de salvar cinc llibres, que ve a ser el que demanava a Perduts a l'illa , crec que patiria molts maldecaps. Per això, he decidit concedir-me una petita ajuda i n'he limitat la tria a la narrativa catalana i, a més, he de tenir a la meva biblioteca l'obra escollida.
El resultat ha estat el següent (l'ordre no és indicador de preferència):
- El quadern gris , de Josep Pla.
- Vuitanta-sis contes , de Quim Monzó.
- La trilogia de València de Joan Francesc Mira: Els treballs perduts i El purgatori . La tercera novel·la de l'anunciada trilogia, no sé si ja n'ha finalitzat la redacció, encara no està publicada. Tanmateix, segur que com les dues anteriors serà una obra mestra.
- La trilogia d'Andreu Milà, de Miquel Àngel Riera: Fuita i martiri de Sant Andreu Milà , Morir quan cal i L'endemà de mai .
- El Diccionari per a ociosos , de Joan Fuster.
Ja sé que som una mica polissó i que he jugat amb avantatge: primer en la limitació i segon en l'admissió de les trilogies. Hom no sap mai quant de temps hom hi haurà de romandre, en una illa deserta.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Que l'escriure no ens faci perdre el llegir
eliteratura | 04 Abril, 2008 14:00
És un fet que des de la llunyania hom gaudeix d'una visió en perspectiva que permet apreciar el conjunt. Això, però, si no hi param esment, ens pot fer perdre el detall, la particularitat. Es tracta justament del contrari d'aquell aforisme que ens avisa del perill que l'arbre no ens deixi veure el bosc. Perdre's al bosc també pot tenir els seus perills. Un ministeri, una federació o una fundació d'abast estatal poden passejar-se en avioneta i radiografiar una realitat distant passada pel sedàs indispensable de les noves tecnologies. Però el dia a dia del llibreter topa amb l'absurd de localitzar, amb mitjans informàtics de darrera generació, llibres que després no els serveixen o que es perden pel camí. Com diu Alex Volney, De llestos n'hi ha per tot.
Un altre que ahir també parlava de llibreters era Miquel Àngel Maria. A Un llibreter, un «boom» literari, i una pregunta lloa la tasca de l'amo de Sa Llibreria de Ferreries (l'hauré d'incloure al meu recorregut llibresc per Menorca ), un llibreter de qui diu que té "curiosament desenvolupats dos sentits: l'oïda i l'olfacte. L'oïda, perquè està a les antípodes del comerciant fenici que et vol encolomar una venda sigui com sigui. La conversa que pots tenir amb en Perico és d'anada i tornada. Li agrada que li expliquis quines han estat les teves lectures recents, què t'ha cridat l'atenció del tal o qual llibre, aquelles experiències de lectura que t'han entusiasmat, t'han commogut, o t'han descobert nous territoris de l'esperit. Però en Perico, deia, també té un bon sentit de l'olfacte: amb una estoneta de conversa, prest haurà captat les teves inquietuds i curolles, i et començarà a parlar de tal autor, o de tal títol, fent-te comentaris que t'estimularan molt més que la informació que duen la contraportada o les solapes dels llibres".
Alabats siguin els llibreters.
Un altre que ahir també parlava de llibreters era Miquel Àngel Maria. A Un llibreter, un «boom» literari, i una pregunta lloa la tasca de l'amo de Sa Llibreria de Ferreries (l'hauré d'incloure al meu recorregut llibresc per Menorca ), un llibreter de qui diu que té "curiosament desenvolupats dos sentits: l'oïda i l'olfacte. L'oïda, perquè està a les antípodes del comerciant fenici que et vol encolomar una venda sigui com sigui. La conversa que pots tenir amb en Perico és d'anada i tornada. Li agrada que li expliquis quines han estat les teves lectures recents, què t'ha cridat l'atenció del tal o qual llibre, aquelles experiències de lectura que t'han entusiasmat, t'han commogut, o t'han descobert nous territoris de l'esperit. Però en Perico, deia, també té un bon sentit de l'olfacte: amb una estoneta de conversa, prest haurà captat les teves inquietuds i curolles, i et començarà a parlar de tal autor, o de tal títol, fent-te comentaris que t'estimularan molt més que la informació que duen la contraportada o les solapes dels llibres".
Alabats siguin els llibreters.
General |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) | Retroenllaços (0)
Quadern de viatge: la nostàlgia (i IV)
eliteratura | 03 Abril, 2008 14:00
No sents nostàlgia d'un lloc fins que no te'n vas a viure a un altre o et fas vell. En el segon cas, no enyores el lloc sinó el lloc que va ser, el paradís perdut. En el primer cas, enyores les dues coses.
Les vacances arriben a la fi. El temps no ha estat gaire bo. Avui he matinat per anar a fer fotos del poble, de llocs que me duen records o que simplement m'agraden. A les vuit ja som pel món càmera en mà. L'aire és fresc, se'm refreden les mans. Al carrers no hi ha quasi ningú. El poble es desperta tard, sense cap pressa. Prenc el camí que feia cada matí per anar a escola, costa amunt; ara, però, per pur plaer de passejar.
No és el mateix, certament, anar a caminar que anar a passejar. Els pobles n'estan plens de gent que camina, tot
embalats i amb xandall, els vespres i fosquets. No es fixen en res. Només caminen, majoritàriament per prescripció mèdica. No reparen en els detalls, no aixequen el cap, no llegeixen les imatges i detalls. No s'hi fixen, si bé és cert que hi ha pobles que més val no fixar-s'hi. Tanmateix Alaior, d'un temps ençà, ha après a transmetre una bellesa que abans ja hi era, però més amagada.Si hagués d'escollir un element que singularitzés el poble, triaria les portes i finestres, amb la verdor intensa, madura, que les caracteritza. A aquesta hora del matí el sol és magre, diluït; la claror, difusa, suau. Per això no hi ha estridències als enfronts. El contrast entre l'emblanquinat i i la pintura del portam no fa mal als ulls. Hi ha una harmonia que ve d'enrere la qual, malauradament, es trenca a les foranes, on avui dia, pareix mentida, només s'hi construeixen pisos disminuïts que, d'aquest pas i malgrat el preu, aviat no tindran dret a rebre el nom d'habitatges. S'hi encabeixen els joves, els més sortosos, així com poden, encadenats a una hipoteca vitalícia que heretarà l'únic fill, ja que a un pisoi de 60 metres no hi cap ningú més. A les ciutats els pisos són un element establert que ningú no discuteix; als pobles, per ben fets que estiguin, són una expressió de mal gust, un afegit postís i indecorós encara que imprescindible, vist el preu del sòl.
Arrib a la plaça -abans del Generalísimo, ara de la Constitució i de tota la vida sa plaça. Hi fan obra. D'aquí a no res serà empedrada i el trànsit, segurament, hi serà restringit. L'edifici del Casino reconvertit en "Centro Cultural", un despropòsit fruit de la megalomania constructora tardofranquista, hi projectarà, si no hi ha res que hi posi remei, encara durant molts anys l'ombra descomunal. Així doncs, tot i l'harmonia arquitectònica de què parlava abans i el nou empedrat, el poble haurà de viure amb aquest pegat ben al mig, com si fos un pecat per purgar, un recordatori de l'infausta època dictatorial.
Arrib a la plaça -abans del Generalísimo, ara de la Constitució i de tota la vida sa plaça. Hi fan obra. D'aquí a no res serà empedrada i el trànsit, segurament, hi serà restringit. L'edifici del Casino reconvertit en "Centro Cultural", un despropòsit fruit de la megalomania constructora tardofranquista, hi projectarà, si no hi ha res que hi posi remei, encara durant molts anys l'ombra descomunal. Així doncs, tot i l'harmonia arquitectònica de què parlava abans i el nou empedrat, el poble haurà de viure amb aquest pegat ben al mig, com si fos un pecat per purgar, un recordatori de l'infausta època dictatorial.
Ja hi ha més moviment. Guard la càmera i m'atur a les dependències municipals. No a l'edifici noble, sinó a les oficines, al vell bloc de la cooperativa, al Carrer de Sant Rita, ara propietat de l'Ajuntament, on m'acomiad d'un bon amic. Fins d'aquí uns quants mesos.
Les fotos són meves
Viatges |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Quadern de viatge: de llibreries (III)
eliteratura | 02 Abril, 2008 14:00
Ahir encara va ser festa, la segona. Les segones festes (llegiu-ne l'article, prou interessant), pel que tenc entès, no es celebren a Espanya, però nosaltres sí que ho feim. (Des de petit sempre he sentit a parlar de Dilluns de Nadal i de Dilluns de Pasqua -a Manacor, van de berena, multitudinàriament-.) Fa fred i encara no he pogut covar el meu refredat. Ahir, doncs, tot era tancat. Avui, però, vaig de llibreries. Durant les estades a Menorca sempre visit, com a mínim, aquestes tres: La mar de llibres (ja n'he parlat anteriorment), la Llibreria Catòlica, i la Llibreria Pau.
La Llibreria Catòlica de Maó pertany a la Fundació Rubió i Tudurí - Andrómaco. És una llibreria molt avinent, just al centre de la ciutat, en una zona de passeig i amb molts de turistes. Té un bon fons de monografies menorquines i llibres de butxaca, però pocs llibres en català. Les novetats hi són presents, per al meu gust, d'una manera una mica excessiva. És una llibreria orientada, també, al turista que cerca informació sobre l'illa. Els llibres d'història hi tenen lloc preferent, sobretot els del segle XVIII, el segle menorquí per antonomàsia.
A Ciutadella hi ha una llibreria que me té fascinat i que enguany compleix 25 anys. És la Llibreria Pau . Si visqués a Ciutadella, ben segur que hi aniria sovint a rebostejar. Pau és la llibreria amb més llibres per metre cúbic que conec, el paradís del lector. Atapeïts, atapeïts, els llibres s'hi acaramullen fins al sostre, en un desordre que supòs aparent. El fons és excel·lent; cada rajola suporta una pressió cultural que lleva la son. Són quilograms i quilograms de literatura. Hi ha volums a les prestatgeries, a les taules, al terra, als estands que contenen les edicions de butxaca...
Hi ha, ben diferenciada, una zona infantil i juvenil també a punt de rebentar. Llibreria Pau. Visitau-la.
La Llibreria Catòlica de Maó pertany a la Fundació Rubió i Tudurí - Andrómaco. És una llibreria molt avinent, just al centre de la ciutat, en una zona de passeig i amb molts de turistes. Té un bon fons de monografies menorquines i llibres de butxaca, però pocs llibres en català. Les novetats hi són presents, per al meu gust, d'una manera una mica excessiva. És una llibreria orientada, també, al turista que cerca informació sobre l'illa. Els llibres d'història hi tenen lloc preferent, sobretot els del segle XVIII, el segle menorquí per antonomàsia.
A Ciutadella hi ha una llibreria que me té fascinat i que enguany compleix 25 anys. És la Llibreria Pau . Si visqués a Ciutadella, ben segur que hi aniria sovint a rebostejar. Pau és la llibreria amb més llibres per metre cúbic que conec, el paradís del lector. Atapeïts, atapeïts, els llibres s'hi acaramullen fins al sostre, en un desordre que supòs aparent. El fons és excel·lent; cada rajola suporta una pressió cultural que lleva la son. Són quilograms i quilograms de literatura. Hi ha volums a les prestatgeries, a les taules, al terra, als estands que contenen les edicions de butxaca...
Hi ha, ben diferenciada, una zona infantil i juvenil també a punt de rebentar. Llibreria Pau. Visitau-la.
Les fotos, d'aspecte furtiu, són fetes amb el mòbil. Per això la qualitat no és gaire bona.
 |  |
Viatges |
Enllaç permanent |
Comentaris (2) | Retroenllaços (0)
Presentació
Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...
Menú
Cerca
Calendari
| « | Març 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||
Recentment
- Bubotes de Toni Mus: poder, memòria i imaginari a la Mallorca del 36
- El dret a la llibertat
- Mai no és un fet casual que "l'autoritat competent" et demani, o t'ordeni, canviar de llengua.
- No a la imposició de la llengua castellana
- El raïm de la ira, de John Ford
- El mètode Williams!
- Esport, agonia i estimació
- Així ens volen veure, com uns torturadors
- La realitat i el miratge
- "Invasors" que desvien camins
- L'estupidesa de la línia editorial de l'Ara
- Tots som Pablo Hasél
- Els exilis
- Populisme i xarxes socials
- 26 millones de hijos de puta
Categories
- Acudits [29]
- Albert Sánchez Piñol [7]
- Ànsia de posteritat [9]
- Blogs [20]
- Cinema [32]
- Citacions [15]
- Còmics [1]
- Diari de lectures [8]
- Dietari [19]
- Economia [1]
- Educació [16]
- Excursions [2]
- Fotografies [26]
- Fragments [9]
- General [50]
- Història [7]
- Immigració [4]
- Joc i identitat [12]
- Literatura [75]
- Llengua [22]
- Mitologia [7]
- Música [7]
- Novel·la [23]
- Opinió [32]
- Petits relats [7]
- Poesia [20]
- Premsa [11]
- Shakespeare [38]
- Televisió [7]
- Viatges [11]
- Vídeos [22]
Els meus enllaços
Blogs
- 80 grams
- Abloccedari Joan Brossa
- Amu Daria
- Anotacions rizomàtiques
- Antaviana
- Anticànons
- Ara plou
- Aristòcrata i obrer
- Azar objetivo
- B de llibre
- Biblioaprenent
- Bloc d'en Francesc Puigcarbó
- Bloc de l'escriptor convidat
- Bloc de Lletres
- Blocs de Letres
- Blog de'n Valentí Torrà
- Bloguejat
- Castell de cartes
- Clàssics i joves
- Comicat
- Coses de l'escola (i a vegades meves)
- Cupressus sempervirens
- De casa al club
- De tard en tard
- Depasseig
- Diari d'un llibre vell
- Distopies
- Eines de llengua
- El basar de les espècies
- El bloc dels viatges
- El blog de Gabriel Bibiloni
- El blog del senyor Boix. L'hora del lector
- El Llibreter
- El pèndol de petites oscil·lacions
- El racó dels gomets
- El tronc i les cendres
- El violinista celest
- Els llibres de Proa Premià
- Els llibres del celler
- Encara queden les paraules
- Entrellum
- És l’hora d’hissar els somnis...
- És quan dormo que hi vaig clar
- Escrits
- Escriviure
- Espai de llibres
- Estret de Bering
- Fèlix
- Filant prim
- Flaneuse
- Flux
- Fotolog
- Frannia
- Gamoia
- Gran tour
- Haikus
- Haikus
- Hic et nunc
- Joan Perelló
- Jordi Romero: els llibres que he llegit
- Kpitana64
- L'efecte Jauss 2.0
- L'habitació grisa
- L'illa dels llibres
- La cantina dels encants
- La cuca al cau
- La nit de la iguana
- La panxa del bou
- La paraula nostra
- La paraula vola
- La ruda
- La ventada dels dies
- laie CCCB
- Lectures de l'Espolsada
- Letters, words and poetry
- Llegeixes o enriqueixes
- Llegeixes o que?!
- Llegir de nit
- Llegit
- Llibres i més llibres
- Llibres llegits i per llegir
- Llibrògafs
- Lluís Vilarrasa. Libres i pel·lícules
- llunÀtic
- Maite Salord
- Malerudeveure't
- Martí58
- Mateu "Xurí" bloc d'un glosador
- Melcior Comes
- Menjar blanc
- Meo Quidem Animo
- Més content que un gínjol
- Món de llibres
- Mots emblocats
- Nau Argos
- Nausica
- No em diguis que és un somni
- Notes de lletres
- Ofici de lector
- oi?
- Pensaments significants
- Petits Fragments
- Plagueta de Bord
- Plagueta de nit (Night-time notebook)
- Pocamandra
- Poemes des de l'Alguer
- Poeta per un dia
- Que el llegir no em faci perdre l'escriure
- Raons que rimen
- Reading at the moonlight
- Riell Bulevard
- Salms
- Saragatoga
- Secundària memòria
- Sega de mots
- Tens un racó dalt del món
- Terra de llibres
- Terricabras-Filosofia
- Tinta xinesa
- Tirant al cap
- Tumateix llibres, parlem de llibres
- Ucronies
- Ultralocàlia
- Versos que em fan absent
- Víctor Alexandre
- Who's there
Blogs internacionals
- Bibliosession 2.0
- Bookride
- Bookshelf
- De Rerum Natura
- El blog del futuro del libro
- Ler
- Libreros
- Luterceiro
- Orgia literária
- Pentimentum y arte
Literatura
Comentaris recents
- Balutxo: Ben d'acord. Les passes enrere delaten els qui prometien que no...
- Francesc: Fins que no ens comptem en un referèndum acordat, no ho...
- hassana: magradat molt el teu llibre perque si
- Josep: Llorenç, sóc fill i nét de mariners del Baix Vinalopó; el meu...
- FRANCESC: de fet no hi entenem de cap de les dues coses, però és més fàcil...
- Francesc: quina sorpresa, has tornat per parlar de probleme vells. ...
- Mireia: Llorenç , amb tot el respecte, no estic d'acord amb la teva...
- Jordi: Molt bo! Sí les contarelles populars s'imposen els finals...
- fatu: lai la. m´ha agradat molt el teu llibre.
- fatima: hola laila he llagit el teu llibre i m´h agradat molt anquara...