"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
Compartir:
Sempre hi ha un primer Sant Jordi
eliteratura | 23 Abril, 2008 14:00
En la meva infantesa, a Alaior, no tenc record d'haver sentit a parlar mai ni de Sant Jordi ni, per descomptat, de la festa del llibre i la rosa. A casa, de llibres, només n'hi havia sobre canaricultura -mon pare hi era aficionat- i puc garantir que en ma vida no he llegit res que estigui relacionat amb la cria d'aus, per petites que siguin. La majoria de llibres que vaig llegir -que foren molts- els vaig treure de la biblioteca municipal, un peça llarguera i rònega, avui reconvertida en sala d'actes, i que jo, fent memòria, veia molt més molt més gran i espaiosa, en la qual s'acaramullaven llibres amb molts anys als lloms.
En aquell temps no havia res semblant a això que ara en diuen dinamització -cal dinamitar la cultura, deia un regidor- de biblioteques. Així que, per molt que hi pensi, no sé com hi vaig anar a parar per primera vegada. Els pobles petits tenen, o almanco els tenien, certs avantatges per als infants. Podies trescar sense temor per tota la localitat. Jo me perdia, hores i hores, en aquella biblioteca que, a més de llibres, hi havia tebeos d'El Capitán Trueno , El jabato, El guerrero del antifaz, les Joyas Literarias Juveniles... La bibliotecària era una dona de cabells grisos -sempre la vaig conèixer vella- que a l'hivern encenia una estufa de butà per escalfar tota la planta, tasca impossible, i que emetia una olor de gas força desagradable. El fred, fins a límits tolerables, no ha estat mai una sensació que importi gaire als infants. Supòs que és per això que no record haver-n'hi patit i, contràriament, sí que tenc presents les emanacions de butà.
Als anys 70, no sé amb certesa si en Franco encara era viu o ja era mort, la biblioteca era oberta fins i tot els dissabtes horabaixa. Poques coses més hi havia per fer, cosa que en el fons pens que sempre agrairé, ja que va ser, en part, gràcies a aquests moments morts -que els infants d'avui dia omplen amb maquinetes electròniques i canals digitals- que vaig plegar l'hàbit o el vici, depèn de com es miri, de la lectura. Més envant vaig freqüentar la biblioteca de La Caixa. Venia de camí cap a casa, en tornar de l'escola. Allò era una altra cosa. Una sala petita, més moderna, i amb llibres més nous. Hi vaig iniciar les lectures d'adolescència, encara que res de pseudoliteratura juvenil, i també hi vaig efectuar molts préstecs. Llegia de tot, sense cap criteri: llibres d'aventures, premis Planeta, best-sellers, clàssics... Cal tenir present que en un poble com Alaior on, com és de suposar, no hi havia cap llibreria i on dels quioscs en deien "impremtes", la biblioteca era pràcticament l'únic lloc en què un infant o un jove podia estar en contacte amb llibres que no fossin els de text. Al principi llegia només en espanyol -fins i tot el llibre de català a l'escola, lengua balear, era en foraster. Però en vaig aprendre molt aviat, de llegir en català, i me vaig trobar estrany quan, a l'institut -batxiller nocturn, amb setze anys complits- a l'hora d'escriure el meu nom havia de posar "Lorenzo" en lloc de Llorenç. Abans havia passat per la Formació Professional, on vaig tenir Ponç Pons de professor de català. Eren anys curiosos, quan el PSOE arribà al poder i hom creia -o jo almanco- que el món tenia cura. En Tejero era a la presó i al carrer es respiraven aires de canvi. L'entrada de l'estat espanyol a l'OTAN, però, va significar per a mi un xoc molt fort. Just tenia devuit anys i no vaig perdonar que intentassin enganar d'aquella manera tan burda, tan manipuladora. Dos anys després, ja en fa vint, partia cap a Palma i, llavors sí, vaig viure el primer Sant Jordi, a la plaça Major, amb les tradicionals parades de llibres i roses.
Compartir:
Editorials independents: literatura rima amb cultura
eliteratura | 21 Abril, 2008 14:00
Bon article de Daniel Capó (Editoriales: rehaciendo el canon ) a Bellver número 479 (suplement de cultura del Diario de Mallorca, de 17 d'abril de 2008 ) sobre les editorials independents. És cert: sense els petits segells "el Canon literario, la memoria de la literatura universal, serian muy diferentes". Jo hi afegiria: molt més pobres, homogenis, globalitzats (?), bestselleritzats! Perquè la Literatura és més que un negoci.
Diu, a més, Capó que "Hablar de la memoria en la literatura supone también hablar de su Canon, un Canon que se recrea continuamente, que evoluciona y cambia, que se rehace y se manipula, pero cuya textura, cuya densidad,diríamos, equivale a la salud de un país".
Només hi trob a faltar, a l'article, fer referència a unes quantes editorials catalanes: Edicions de 1984, El Cercle de Viena, Adesiara, Accent, Fragmenta...
Llegiu també Les engrunes del pastís. Els petits segells busquen les escletxes de l'oligopoli de l'edició en català amb fórmules casolanes i amb incursions al món digital, a Quadern El País Número 1.254, de 10 d'abril de 2008 (me sap greu, no hi ha l'enllaç: és de pagament).
Afegitó: aquí teniu els enllaços de l'article recomanat en format pdf Les engrunes del pastís, per gentilesa de L'efecte Jauss 2.0.
Compartir:
Ruiz Zafón Show's
eliteratura | 19 Abril, 2008 06:15
El llibre com a espectacle de masses: cues al Corte Inglés, que dos dies abans en tenia no sé quants palès estibats; mentre -hi ha hagut molt enrenou a Mallorca sobre el tema- els llibreters l'han rebut tard.
Això és literatura?
Pura presumpció.
"El juego del ángel", un angelet, certament.
Compartir:
Islamisme versus islam? Educació, política i religió
eliteratura | 18 Abril, 2008 14:30
Àngel Colom, artífex, en bona mesura, de l'explosió de l'independentisme als Països Catalans a finals dels 80 i principis dels 90, torna a Catalunya després de 5 anys d'estada al Marroc. L'Avui l'entrevista després de molt de temps sense tenir notícia d'aquest home a qui vaig tenir el gust de conèixer, ara fa molts d'anys. Us en recoman, per tant, l'entrevista i faig esment especial de la pregunta relacionada amb el terrorisme islamista, a la qual cosa Colom -record, ara, que li deien el sis ales: Àngel Colom i Colom- posa èmfasi en la necessitat de separar l'islam (religió) de l'islamisme (ideologia política). Diu així:
"Quan parlem d'islamisme parlem de la ideologia islamista, que és totalitària, feixista i perillosíssima per a la convivència i la democràcia. Però, si us plau, separem-ho de l'Islam, que és la religió. Separem la ideologia de la religió. Jo respecto moltíssim l'Islam, que he conegut bé aquests cinc anys. M'he sentit acollit en terra musulmana. Sóc catòlic i he estat personalment al costat de molts dels meus amics musulmans i no m'hi he sentit mai incòmode".
No hi ha dubte que la intenció és bona: separar ideologia de religió. Tanmateix, no ho veig tan fàcil. Conec una mica, per posar un exemple, la situació de la comunitat musulmana al meu poble. Un dels problemes, al meu entendre, rau en el fet que la religió és massa present en la vida pública. En l'educació, sense anar més lluny, els infants marroquins, a partir d'una certa edat, són obligats a anar diàriament a la mesquita. Hi segueixen, per dir-ho de qualque manera, un currículum paral·lel sota el control, estricte, de l'imam. Resultat: el rendiment acadèmic a l'escola cau en picat. D'això, jo en dic fracàs escolar induït. Per què? Perquè, pràctica perversa, no tenen temps suficient per fer les tasques escolars.
Les nines, en molts casos, en arribar a la pubertat, no les deixen anar a classe. No estic parlant de vels ni de símbols, sinó del dia a dia, d'un dret bàsic, com és l'educació, que els és conculcat pel fet de ser dones musulmanes; per una interpretació masclista de la religió que restringeix els drets i condemna nins i nines a rebre una formació acadèmica molt minsa, magre, i que a mitjan termini, per aquest motiu i d'altres, es tradueix en marginació. Pecaríem de sectarisme, tanmateix, si creguéssim que el tracte injust a les dones és competència exclusiva d'una cultura en concret. En la societat occidental, en la qual fa anys que les dones tenen els seus drets reconeguts, no som capaços de garantir-los.
La religió, repetesc, una determinada interpretació de la religió -que no fa tants d'anys aquí també patíem amb el catolicisme i que alguns voldrien reinstaurar- que no sé si pot qualificar-se d'islamista o no, però que va molt més enllà del que pens que hauria de ser la pràctica religiosa, impedeix, posa traves, al creixement personal i dificulta la integració i la igualtat.
No estic negant, de cap manera, el dret a practicar la religió musulmana ni cap altra. Però entre poc i massa la mesura passa. La religió no pot convertir-se en un obstacle per a l'educació i la convivència, sinó que l'ha de facilitar. No afirm tampoc, ni de bon tros, que la mala pràctica religiosa sigui competència exclusiva de l'islam. És més, faria bé, el catolicisme, de passar-se la mà per l'esquena per tal que no es repeteixin, sense anar més lluny, casos com el Javier Rodrigo de Santos, a l'Ajuntament de Palma. I no ho dic per l'orientació sexual ni per l'addicció a les drogues, sinó per la militància religiosa d'aquest home de la qual feia tanta ostentació. Ja és trist, també, que en un estat teòricament aconfessional hagem de veure com els ministres prenen possessió del càrrec amb el crucifix damunt la taula, que pareix el mateix que lluïa Franco no fa tants anys.

| 
|
Sí, té raó Àngel Colom. Però cal anar al fons de la qüestió. Estudiem, pam a pam, el fenomen a casa nostra i extraguem-ne conclusions. Una mesura urgent: desvincular la religió de l'educació. La religió ha de quedar relegada a l'àmbit privat; és a dir, personal, particular, domèstic. En cap cas ha de immiscir-se en l'àmbit educatiu ni tampoc, és clar, en el polític. Per contra, ja ho he dit altres vegades, a l'escola s'imparteix l'assignatura de "Religió" (la catòlica, s'entén; mentre, els musulmans i d'altres fan "estudi") o no-sé-sap-ben-bé-què, en detriment d'una més-que-necessària "Història de les religions" a la qual hauria d'assistir sens falta tot l'alumnat, ja que no s'hi impartiria doctrina, ni catòlica ni de cap altra religió, sinó ciència i tolerància. Que les autoritats polítiques apliquin el mateix raser a tothom.
És imprescindible un pacte per a l'educació, un pacte mitjançant el qual els partits polítics han de comprometre's a deixar de banda el virus de la demagògia. L'educació, també d'això n'he parlat en altres ocasions, no pot ser objecte de disputa permanent. Cal un consens, un compromís per a la qualitat. De la mateixa manera, hem d'envestir el tema de la immigració, sense caure en extremismes cumbaiàs o, pitjor encara, en la xenofòbia i el racisme. Cal coneixement, comprensió, tolerància i respecte, de cada banda.
Compartir:
Una dona nua: música en el cos
eliteratura | 16 Abril, 2008 14:00
Una mujer desnuda y en lo oscuro
| L'amor i la mort. La joventut i la vellesa. La vida és plena de contrastos i els majors moments d'infelicitat són aquells en què no sabem (o no podem) acceptar el que ja ha succeït i, en molts casos, ja no té remei. La vida no és reversible: no podem viatjar ni al futur ni al passat, sortosament. Per això, però, tenim la capacitat de fabular, de fer literatura. | "Va sentir una onada de soledat tenyida de tristesa. Més que tristesa o soledat, el que el turmentava era la desolació de la vellesa. I ara va transformar-se en pietat i tendresa envers la noia que traspuava la fragància de l'escalfor juvenil. Potser només per rebutjar una freda sensació de culpa, al vell li va semblar que sentia música en el cos de la noia". Yasunari Kawabata La casa de les belles adormides |
Erotisme i poesia
Pesadillas de la Bella Durmiente. De la ceremonia que ofician quienes observan, desean o poseen mujeres dormidas. O escriben sobre ellas.
Laura Restrepo a Babelia del 5/4/2008
Lena en el motel. Fotografia de Susan Meiselas
Compartir:
Una biblioteca russa: el que en resta
eliteratura | 15 Abril, 2008 14:00
Pel que he llegit, la Revolució Russa va néixer viciada i, doncs, sempre ha estat -és una manera de dir-ho- una enganyifa. Lenin no era cap sant (el pecat menor d'aquest home era el seu odi cap als intel·lectuals: eren "merda") i de Stalin val més no parlar-ne. No obstant això, l'antiga URSS va mantenir les aparences durant molts anys i a Europa hi havia comunistes de bona fe que seguien fil per randa els dictats del PCUS. Fins que allò va fer un tro. Llavors va caure el mur de Berlín i la Guerra Freda va arribar a la fi. No hi van mancar estúpids entusiastes ultracapitalistes que van tenir la barra d'anunciar el final de la història, com si el món s'hagués aturat de voltar per prostrar-se als peus dels vencedors. La pax romana indefinida. Fins que la pau els va esclatar, tristament, dins ca seva.
En temps de la Perestroika, però, hi havia més optimisme. Record, tanmateix, una conferència en la qual, per intentar explicar el caos que regnava a Rússia en l'època de transició d'una economia planificada al capitalisme, el ponent va posar l'exemple d'una gran metròpoli on deixassin de funcionar alhora tots els semàfors que dirigien el trànsit. Això és el que succeí: un bon dia l'estat va deixar de regular els preus i de dir "tu faràs això i tu faràs allò". I la gent es va haver d'avesar ràpidament a vetlar per ella mateixa, ja que fins aleshores, més bé o més malament, ho havia fet l'omnipotent estat comunista. Tothom tenia una feina, fos productiva o no. Hi havia biblioteques i museus, encara que no hi poguessin llegir ni veure tot el que volien ni molt manco. Però la penosa imatge de la biblioteca fotografiada era, probablement, impensable.
Van passar Gorbatxov i Ieltsin i, finalment, els va succeir el malèfic Putin, antic cap de la KGB. Llavors hom pot pensar allò de que tot canviï per a què tot segueixi igual. O pitjor.
Compartir:
No t'aturis: vola!
eliteratura | 13 Abril, 2008 14:00
La llibertat aparent d'un ocell.
El batec suau de les ales.
La inconsciència del vol:
vola perquè no pot fer res més,
vola com nosaltres caminam.
Vola com nosaltres, d'esma,
que no podem aturar
el vol intern del pensament,
en agitació constant,
talment les ales de l'ocell
en ple vol sobre el mar.
Si s'atura caurà a l'abisme
o als penyals tallants,
morirà potser sense adonar-se'n,
però morirà.
No aturis, doncs, l'aleteig
ni tampoc el fil del pensament.
Compartir:
Llegir complica la vida? No: llegir és sexi!
eliteratura | 12 Abril, 2008 14:00
La lectura, des de temps immemorials, ha estat objecte de tot tipus de
discriminacions i conjectures. Recordem només, a tall d'exemple, el Quixot i la pobra Madam Bovary. Per tots el pobles circula el mite del pobre estudiant que es va tornar boig de tant de llegir. Tanmateix, ningú s'atreveix a relacionar directament, posem per cas, la bogeria i les motos o els cotxes, quan jo estic convençut que la velocitat és pura bogeria i, a més, mata. La velocitat és un negoci; la lectura, també. Però no tant. Si fos al contrari, els dematins del diumenge no ens turmentarien amb tota mena de curses sorolloses i locutors esgargamellats que segueixen les vicissituds de maleïts lorenzos i alonsos i emetrien programes de llibres en prime time i no a la punyetera hora.
Vinyetes via: De libros