Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Els crims de la biblioteca: I want to be a librarian

eliteratura | 30 Maig, 2008 14:00

La percepció que els profans tenen de la feina a una biblioteca, generalment, s'allunya molt de la realitat. Es pensen —i van molt errats— que la tasca consisteix a asseure's i esperar, tot llegint la premsa o una bona novel·la, que arribin els lectors. Vaig tenir el plaer de treballar durant cinc fantàstics anys a una petita biblioteca de poble i, per experiència, puc garantir que la cosa és ben bé així.
 
Una biblioteca pública de poble es nodreix sobretot d'escolars. I la màxima preocupació d'un bergantell en edat escolar és fer els deures. Fa devers 10 o 12 anys, quan la implantació d'Internet no havia assolit els paràmetres actuals, la majoria de consultes es resolien mitjançant les enciclopèdies. En conseqüència, una de les funcions del bibliotecari consistia a assessorar o ajudar infants i joves a l'hora de consultar les obres de referència general. Els estudiants de secundària, un cop efectuada la consulta, disposaven també de monografies i obres més especialitzades. Per als més petits, a més, hi havia llibres infantils adaptats.
 
Així, doncs, cal constatar que, per molt que me sàpiga, la literatura ocupava un lloc secundari en les preferències dels meus usuaris, tot i que sempre vaig tenir especial cura del manteniment del servei de novetats literàries.  Encara ara, de vegades tenc dubtes sobre si una obra en particular és a la meva col·lecció particular o si formava part de la biblioteca municipal. Així de curiosa és la relació d'un bibliotecari amb uns llibres que no són seus, però que estima igualment.
 
A un poble petit, si hi ha voluntat política i s'hi aboquen diners, la biblioteca fàcilment pot esdevenir la referència cultural del municipi, encara que no hi ha fórmules màgiques ni receptes miraculoses. Massa vegades el personal no té el suport suficient i està mal pagat. Els profans, com deia el principi, tenen la barra i la ignorància suficient per dir-hi la seva. I en lloc de convertir la biblioteca en un centre cultural, cerquen, sense anar més lluny, un local on aparcar, vespres i caps de setmana, estudiants universitaris que només han de mester una taula, una cadira, un punt de llum i una connexió wifi. Però aquesta és una altra qüestió.
 
Tot això m'ha vingut al cap arran d'un vídeo musical molt graciós que vaig trobar a Librosfera i que anteriorment havien penjat a Diari d'un llibre vell. Realment, caldria estudiar per què hi ha tant desconeixement —mala premsa inclús— de les professions de mestre, bibliotecari, llibreter... i segur que qualcuna altra que me deix.


Vídeos | Enllaç permanent | Comentaris (4) | Retroenllaços (0)

latafanera.cat meneame.net

Paradoxes editorials: l'edició d'obres pòstumes

eliteratura | 29 Maig, 2008 14:00

La història és plena d'autors que, tot i els intents, no han pogut publicar res en vida. Injustament o injusta, les arts són així. Un dels casos més insòlits el vaUna conxorxa d'enzes protagonitzar John Kennedy Toole, autor de la genial novel·la Una conxorxa d'enzes *. Després del suïcidi de Kennedy Toole, finalment va ser la perseverant mare qui aconseguí que l'original sortís a la llum. Així, es va esdevenir que el professor Walter Percy , davant la insistència de la senyora Thelma Ducoing Toole, no va tenir més remei que llegir unes quantes pàgines, amb l'esperança que "fossin prou dolentes per, en bona consciència"  no sentir-se obligat a continuar llegint. El cas és que el professor, incrèdul, no podia avenir-se de la gran qualitat de l'obra i de la gran tragèdia del seu autor.
 
Paradoxalment, el món editorial té exemples completament oposats al que acab de contar. Es tracta de les obres pòstumes publicades en contra de la voluntat de l'autor. De tothom és sabut que si Max Brod hagués respectat la voluntat de Kafka de cremar la seva obra, la humanitat hauria perdut un dels millors escriptors. Tanmateix, encara que no tots, molts dels escrits de Kafka eren acabats. Què succeeix, però, si l'obra és conclosa i l'autor decideix que s'ha de destruir?
 
L'entranyable Nabokov va deixar una novel·la inacabada, Laura. El manuscrit de només cent pàgines ha romàs trenta  anys sota custòdia a una caixa de seguretat d'un banc suís, ja que, abans de morir, l'escriptor rus va deixar dit a la seva esposa que aquesta obra inconclusa no anàs a impremta. Actualment, és el seu fill Dimitri (aquest, si no vaig errat, és el seu blog, encara que no hi ha escrit gaire cosa) qui té cura d'aquests afers. Dimitri Nabokov , després de rumiar-s'ho durant molt de temps, n'ha decidit la publicació en contra de la voluntat paterna. Aquesta decisió, celebrada pel seu biògraf Brian Boyd, no està exempta de polèmica: Nabokov encara no havia decidit el final de Laura; encara més, en té uns quants. A banda de pàgines inacabades i de paràgrafs just improvisats escrits a llapis.
 
 
 
*Fa anys que vaig llegir aquesta novel·la magnífica, una lectura de joventut que record amb gran detall. Va ser durant les festes de Nadal, tot sol —les primeres i úniques que he passat en solitud—, al pis d'estudiant de Palma. Covava un refredat espantós, i vaig jeure dos o tres dies al sofà de la saleta, sense poder amollar la novel·la, editada en una col·lecció que aleshores, l'any 1988, dirigia ni més ni manco que Pilar Rahola ! La traducció és de Maria Antònia Oliver, magnífica escriptora manacorina a qui devem també la versió catalana de Moby Dick.

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

latafanera.cat meneame.net

Com triar un llibre per la coberta

eliteratura | 28 Maig, 2008 14:00

How to judge a book by its cover
 
 

 

Blogs | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

latafanera.cat meneame.net

Trist testimoni desat. En memòria de Sidney Pollack. Ànsia de posteritat (5).

eliteratura | 27 Maig, 2008 14:10

Trist testimoni desat
al fons d'un calaix,
descolorida imatge d'un instant
desmemoriat en el profund
 oblit de què és capaç
un record irrecognoscible.

Anònima i ignota,
una ombra perpètua de marbre,
com un cobertor hivernenc,
esdevindrà el senyal únic
d'una existència provada.

 

La sèrie de posts "Ànsia de posteritat" va començar amb Escriptures simètriques on es proposava una mena de joc: descobrir els autors de dos textos que tractaven el mateix tema, la preocupació per la posteritat. Els autors eren Karen Blixen i Guillem d'Efak.

Karen Blixen va ser l'autora de Memòries de lÀfrica (Out of Africa), obra en la qual es va inspirar el film del mateix títol dirigit per Sidney Pollack, mort aquest matinada i a qui dedic aquest post.
 
 

Ànsia de posteritat | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

latafanera.cat meneame.net

La Bíblia escrita per una dona

eliteratura | 26 Maig, 2008 18:30

A Mulher que escreveu a Bíblia, de Moacyr Scliar (el pitjor és que és un home).

 
 
 
1 NO princípio criou Deus os céus e a terra.

2
 

 E a terra era sem forma e vazia; e havia trevas sobre a face do abismo; e o Espírito de Deus se movia sobre a face das águas.
3 E disse Deus: Haja luz; e houve luz.
4 E viu Deus que era boa a luz; e fez Deus separação entre a luz e as trevas.

5

E Deus chamou à luz Dia; e às trevas chamou Noite. E foi a tarde e a manhã, o dia primeiro. 

6

E disse Deus: Haja uma expansão no meio das águas, e haja separação entre águas e águas.

7
 

 E fez Deus a expansão, e fez separação entre as águas que estavam debaixo da expansão e as águas que estavam sobre a expansão; e assim foi.
8 E chamou Deus à expansão Céus, e foi a tarde e a manhã, o dia segundo.

9

E disse Deus: Ajuntem-se as águas debaixo dos céus num lugar; e apareça a porção seca; e assim foi. 
 

E chamou Deus à porção seca Terra; e ao ajuntamento das águas chamou Mares; e viu Deus que era bom.

Si en voleu més: www.bibliaonline.com.br
 
Vídeo via Blogtailors

  





Vídeos | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

latafanera.cat meneame.net

El funest Hamlet. Ànsia de posteritat (4)

eliteratura | 26 Maig, 2008 14:00

He llegit moltes vegades la tragèdia de Hamlet. En tenc un exemplar, de segona mà, que vaig comprar el 1989, i que és ple d'anotacions que es sobreposen cada cop que el rellegesc. Tanmateix, el personatge de Hamlet no ha estat mai sant de la meva devoció. Tan intel·ligent i sensible com és... i no li serveix de res. Potser era superdotat, un inadaptat social, o tal volta, simplement, un malcriat. Sí, un malcriat. El que li fa a Ofèlia no té perdó. Paga una innocent les dèries del príncep que no es decideix mai a fer res. I a la fi, quan actua, és pitjor.

No basta amb tenir un cor noble, cal actuar noblement. La qüestió és que a les portes de la mort, com qualsevol humà, Hamlet passa ànsia del què diran, de com passarà a la història. Per això, doncs, demana al bon Horaci que li faci justícia, perquè el seu nom quedi net i no esdevingui execrable. No sé que en devia pensar Horaci, però no m'hauria agradat trobar-me en la situació de donar comptes al món del bon nom del funest Hamlet.


As th'art a man.
Give me the cup. Let go! Byheaven, I'll have't.
O good Horatio, what a wounded name
Things standing thus unknown, shall live behind me!
If thou didst ever hold me in thy heart,
Absent thee from felicity awhile,
And in this harsh world draw thy breath in pain,
To tell my story .
Dona'm la copa, si ets un home!
Deixa-la, que, pel cel, ha de ser meva!
Ah, Déu, Horaci,
¿quin nom tan execrable viurà darrere meu,
si tot queda amagat, sense saber-se?
Si mai m'has hostatjat dins el teu cor,
aparta't una mica de la felicitat
i respira els dolors d'aquest món inclement
per explicar la meva història.

Versió de Salvador Oliva.

Ànsia de posteritat | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

latafanera.cat meneame.net

Le Houellebecq: dansa tipogràfica

eliteratura | 25 Maig, 2008 13:15

 
    
                     Via Bibliosession 2.0
 

Vídeos | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

latafanera.cat meneame.net

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall (tristament trencada)

eliteratura | 23 Maig, 2008 14:31


 
 
Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall no és el millor film de la saga. Tot i ser un producte 100% Indiana (diversió, aventura, espectacularitat i dosis d'humor, més una "sorpresa" que no és el moment de desvetllar) el guió ha perdut frescor i idees. Tanmateix, cal afirmar contundentment que el problema, tot i l'edat, no és de Harrison Ford, que aguanta el ruixat amb bones maneres i una excel·lent condició física, sinó de direcció i producció.
 
El temps, però, no ha passat debades per al doctor Jons1. Ens trobam al 1957, en plena guerra freda. Els russos,Indiana Jones doncs, són els dolents. Es rememora la paranoia comunista encapçalada pel senador McCarthy que esquitxarà de ple el nostre heroi. Coneixem, així, el passat d'Indiana després de la II Guerra Mundial i com serví els Estats Units d'Amèrica en la causa antisoviètica, encara que l'FBI no n'està gaire convençut. A la mitja hora de projecció, després d'un inici prometedor, el doctor Jones ha de fugir per cames de la universitat.
 
El film fa un tomb, comença pròpiament la trama i, també, els problemes. Indy es trasllada al Perú amb el jove Mutt Williams per rescatar la mare d'aquest i el vell amic d'Indiana Harold "Ox" Oxley. Entre i entre, salvarem l'escena de la persecució motorística —possiblement,  el millor de la pel·lícula. Al Perú Indiana ha de recuperar un valuós i esotèric crani de cristall, una arma secreta per dominar el món. El russos també el volen. S'inicia d'aquesta manera una llarga persecució —una fuita cap envant que posa de manifest la pobresa de l'argument a partir d'aquí— enmig de la selva, molt ben filmada i amb el segell Spielberg, però que no aporta res nou a la sèrie, a banda de la frívola escena en què Mutt Williams imita Tarzan tot engronsant-se de liana en liana.
 
Els films d'Indiana Jones  s'han caracteritzat per les arriscades escenes d'acció i la proliferació d'elements paranormals. Això, fins ara,  no li havia restat versemblança. Estava integrat dins l'univers d'aquest heroi. Al meu entendre, però, en aquesta ocasió Spielberg ha volgut forçar massa. Posaré dos exemples:
a) Sobreviure a la caiguda de les tres cascades és impossible. A més, la topada amb l'arbre és més que casual: està fora de lloc, no té cap ni peus.
b) El desenvolupament final de la història dels extraterrestres és més pròpia d'Els encontres a la tercera fase o d'ET. En el fons, no és res que el fruit d'una obsessió mal acotada per part del director.
 
Del final, m'estim més no parlar-ne. Que cadascú el valori així com pugui. En definitiva, aquesta darrera entrega mereix, justet justet, un aprovat. No calien tants anys per això. És un fet que Indiana Jones morirà amb Harrison Ford. Sortosamenth hi ha temps, esperem que en tenguin ganes, d'esmenar-ho. El personatge i els seus seguidors s'ho mereixen.
 
Pàgina oficial
 
Nota 
1. Hi ha d'altres casos d'herois cinematogràfics envellits força interessants. El cas de Robin Hood a Robin i Marian, interpretada per Sean Connery i el mes recent de James Bond a Casino Royale, interpretada per Daniel Craig. Ambdós films molt ben resolts i amb millors resultats que Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall.

Cinema | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 ... 67 68 69  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS