eLiteratura

Repàs, amb retard, els meus canals a Bloglines, bàsicament notícies i blogs relacionats amb el món del llibre: d’editors, lectors, documentalistes, bibliotecaris, lectors... Guard la referència de cinc posts interessants que vull comentar una miqueta.

El Llibreter comenta l’experiència d’un individu que es passà dues hores a la llibreria, tot llegint les línies de títols d’algunes seccions, cosa que me va recordar el temps d’estudiant quan anava, molts horabaixes, de llibreria en llibreria llegint-ne el fons i comprant poc, molt poc. A l’estiu, aprofitava per visitar les més comercials, que tenien aire condicionat i s’hi estava més bé que al pis, on patia calor de mala manera.

L’altre dia vaig iniciar la secció “Fragments” que aniré alimentant. I vet aquí un blog nou i curiós que ha començat amb molta empenta: Coleccionando principios. Íntegrament dedicat, com el seu nom indica, a reproduir no fragments sinó encapçalaments de novel·les. De moment, amb aportacions pràcticament només en espanyol. Original, tanmateix. I potser a la llarga, pràctic.

El Documentalista Enredado reprodueix un acudit gràfic de El Roto publicat a El País. Es tracta d’una crítica a l’allau de novetats que envaeixen les llibreries i que redueix el temps de glòria a dues setmanes a la taula de novetats.

Cal destacar, també, un post de La panxa del bou que vaig trobar via El Llibreter que desmitifica molt encertadament la infal·libilitat dels llibres de text i connecta la qüestió amb l’expurgació i el negoci editorial en el pitjor dels sentits.

Per acabar, El Bibliómano recomana cinc vídeos de Youtube sobre la tasca de restauració de llibres. L’únic problema, per a mi, és que són en alemany, i no l’entenc gens ni mica, si bé el material és prou gràfic.

Llegesc al Diari de Balears que enguany la llibreria Quart Creixent compleix 25 anys. L’any passat aquesta llibreria va ser guardonada amb els Premis 31 de desembre que atorga l’Obra Cultural Balear.

Quart Creixent té la particularitat de ser l’única llibreria de les Illes que ven exclusivament llibres en català. N’ha fet, per convicció dels propietaris, el seu tret diferencial. Irònicament, la llibretera de Quart Creixent, Miquela Serra, comenta a DdB en relació a la competència de les grans superfícies que, per sort, al Corte Inglés, “encara no tenen molta oferta en català”. És cert, i ho sé perquè ho he vist: el fons de llibres en català del Corte Inglès de Palma és penós, esquifit, miserable, insultant.

Els seguidors de Vladimir Nabovov estan de sort. No fa gaire ha sortit a la venda la segona part de la bigrafia de Brian Boyd, Los años americanos, sobre aquest genial caçador de papallones. Paralel·lament, Galaxia Gutemberg n’ha iniciat l’edició de les obres completes, començant pel tercer volum, que conté el guió inèdit de Lolita.
Precisament just ahir vaig obrir una nova categoria de posts que vaig titular “Fragments”. I avui, en consultar el meu compte a Bloglines m’he trobat amb un fragment excel·lent de Combray-Balbec sobre Lolita, la mítica novel·la de  Nabovov. No es tracta de l’inici, que un dia reproduiré, sinó d’un bocinet del capítol 29. Tojours Lolita és el títol del post i l’autor destaca l’erotisme, que no pas pornografia, d’aquesta obra. Nabokov escriu amb tots els sentits i té una cura especial per als petits detalls, que conformen el bessó de la literatura de l’autor rus.
Nabokov sempre és brillant, subtil, plàstic, sensual. Li basta una frase, una sola frase, per enlluernar-nos. A l’autobiografia, Parla memòria, només amb dues línies  i mitja inicials és capaç d’evocar la gènesi particular de cada ésser humà de manera terrorífica. Rere Nabokov sempre hi ha una fina ironia, però terrible.

“El bressol s’engronsa sobre l’abisme, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és res més que una petita escletxa de llum entre dues eternitats de tenebres.”

Explica després el cas d’un nin cronofòbic que experimentà una sensació gairebé de pànic en veure una filmació casolana realitzada abans del seu naixement. Aquell nin va entendre que ell no hi era, que no existia, i que ningú no plorava per la seva absència. El pitjor, però, va ser veure el cotxet buit, com un taüt a l’interior del qual els seus ossos s’haguessin desintegrat.
Nabokov juga amb el temps, que esdevé l’eix de la seva reflexió i que qualifica de presó, una presó esfèrica d’on és impossible fugir. Tot això me fa venir al cap el curtmetratge d’àlex Pastor Vallejo La ruta natural, film amb una peculiar concepció del temps, de l’oblit que és la mort, en un viatge cap enrere que, no sé si és el cas, podria estar inspirat en la concepció de Nabokov sobre el temps, entre dues tenebres.

Vladimir Nabokov

Habla, memoria

Compactos Anagrama

Ensat avui una nova categoria per als posts. Els que seguiu de manera més o manco regular eLiteratura –sé que sou poquets, però gràcies– haureu vist que he realitzat alguns canvis. La plantilla és diferent. Aquesta nova, al marge de les variacions estètiques, té els enllaços a la pàgina principal, i per tant és més pràctica. Quant al contingut, hi afegiré més categories, ara que hi comença a haver bastants posts. Així, “Literatura”, que era suficient al principi, ara ja no ofereix prou informació. De totes maneres, aquesta qüestió quedarà definitvament resolta quan Balearweb, que ofereix un servei excel·lent, afegeixi la possibilitat d’etiquetar els posts. Paciència que ben segur que tot arribarà.

Avui, doncs, recomanaré la novel·la de Valentí Puig, editada fa just tres mesets, La gran rutina. Hi ha d’altres fragments antologables en aquesta obra, i això que només n’he llegit la meitat, però trob que aquest del Viagra era digne de ser remarcat per sobre de la resta. Per la dignitat, dinamisme, sensualitat, tendresa, ironia, delicadesa i concisió poètica amb què tracta el tema. A banda de rebel·lar-se contra el títol de la novel·la.

"A Daniel la Viagra li era molt útil com a vanitat melodiosa. L'ego recuperà un marge de maniobra que no només corresponia als dominis del cos: també li permet tocar tangencialment les partions menys perverses de la megalomania. Havia tornat més jove, fins i tot per dintre. Vibrava, exultava. Baixava les escales imaginant-se l'artista de claqué que tot ho transforma en ritme. Acoblat a Júlia, oblidava les decrepituds del cos, les premonicions senectes, el tuf que l'edat biològica imposa a la vida de cada dia. Més enllà de la capacitat sexual, petits nuclis d'il·lusió puntejaven el sostre de l'habitació, quan Júlia s'havia condormit amb el seu Teddy Bear a mà, i ell la tenia agafada amb el braç per sobre el coll i ella tenia la galta al pit d'un amant prèviament dilatat per la Viagra. Sobretot, la recompensa era que el desig no quedés malmés per una fatiga estructural. Era poder respondre cada vegada als incentius de la carn i no quedar-se a mig camí, xop de suor, el cor accelerat i les ganes d'oblidar-ho tot. De cop i volta, el coit havia recuperat -per maceració o per un nou procés de cocció- les categories de l'amor. En primer lloc, amor de Daniel per si mateix, i després, amor per les hores, per la corba plàcida de les anques de Júlia, pels llençols i pel coixí, per la textura dels murs de Viluma, els gemecs com un suspir de les dones sorpreses una vegada més pels efectes dilatadors de la Viagra. La mirada postcoital de Daniel era d'agraïment i d'amor. La Viagra cantava. Era un nou bull neuronal, fet de satisfacció, vanitat i gratitud". 

Valentí Puig.

La gran rutina.

Edicions 62

Avui diferents mitjans recullen les reaccions de la quarta sessió de “Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana”. Tirant al Cap, que hi participà, ho esmenta i en fa un seguiment.

 És evident que hi ha inquietud a les lletres catalanes arran de la Fira de Frankfurt, sobretot al Principat, i crec que una mica al País Valencià. Aquí no es bateguen ni les mosques, i supòs que els principals escriptors illencs hi aniran, si és que hi van, mitjançant editors del Principat o en un esquifit estand del Govern Balear.

Potser sí que hi haurà un abans i un després de Frankfurt. Ara, el que destaca més és la manca de suport polític que pateix la literatura catalana. Com deia Vicenç Villatoro, no sabem si hi anirà una llengua o un país. I encara hi ha qui no té clar ni tan sols el tema de la llengua. És per llogar-hi cadires. No estic d’acord, en canvi, amb el pretès noucentisme d’esquerres que, segons el mateix Villatoro, castiga l’excés d’ambició. És negatiu per a la cultura catalana traslladar les batalles del nacionalisme català al camp de la literatura. No cal que afegim més llenya al foc. El problema és molt més profund, no una simple batalleta partidista

M’ha agradat, pel que he llegit, la intervenció de Sam Abrams; no tant per les conclusions –negatives, no podia ser d’altra manera–, com per la claredat expositiva i la valentia de plantejar els problemes de manera global i sense embuts.

 El meu mestre de psicologia, conductista convençut, sempre posava l’accent en el reforç positiu, deixant per al final les cosetes a corregir. Així, doncs, Abrams destaca la “rodonesa” de l’any 2006 quant a llibres publicats (El metall impur, La gran rutina, Ens trobem a fora...). Després exposa amb contundència la desatenció que, al seu entendre, pateix la literatura catalana:

“La literatura catalana és una de les més desassistides i desateses que conec: La societat catalana no sap la literatura que té, ni sap la importància de la literatura en la construcció d'aquest país, i per això la societat no respon. Els mitjans de comunicació no presten prou atenció a la cultura catalana i, quan s'hi posen, ho fan de manera displicent i destructiva. N'hi ha prou de llegir diaris com El País o La Vanguardia. A internet, una de les grans batalles, la literatura catalana perd pistonada, no hi ha ni un portal digne que representi la literatura catalana en més d'una llengua. La universitat no abona la literatura catalana actual, és com si hi hagués hagut un divorci. Falten tribunes per a exercir la crítica literària de veritat. I les associacions d'escriptors i algunes entitats més no ajuden com podrien a crear un sistema literari. Molts editors comercials renuncien a la seva responsabilitat cultural i sols busquen grans èxits del moment. Les institucions del govern que es dediquen a la cultura s'han tornat massa partidistes, sectàries i inoperants. I hi ha una terrible fragmentació territorial de la comunitat lingüística, que no permet que es conegui bé la literatura catalana ni que es construeixi un autèntic mercat únic per als productes culturals. Catalunya es mutila.” (Font: Vilaweb)

Més clar, aigua.

 Actualització: veig que El llibreter també dedica un post (Catalanoescepticisme) a Anatomia en el qual discrepa profundament de l'anàlisi de Villatoro.

He llegit, via Suntory Time, l’article Els escriptors i la política, d’Enric Vila, autor de la polèmica obra Lluís Companys: la veritat no necessita màrtirs (no us perdeu la secció de retalls de premsa d'aquest enllaç). I certament m’ha vingut de nou que, amb les maces de rompre i només vuit-centes paraules, fos capaç de carregar-se un segle de literatura catalana.

Enric Vila es fa ressò d’una teoria de Richard Rorty, desenvolupada a Forjar nuestro país, de la qual, segons el propi Vila, es “desprèn que la millor manera de preveure cap a on va una societat és analitzar la literatura que genera”. No et diré que no. Potser sí que als polítics del Principat, i també als de les Illes –curiosament el “Cas Andratx” pràcticament coincideix amb la publicació d’Ungles perfectes, d’Antònia Vicens– els aniria bé un raig de literatura. Però d’aquí a prendre-s’ho al peu de la lletra...

Amb quatre pinzellades, Vila retrata la literatura catalana del segle XX i de  primeries del XXI. Les conclusions són les següents:

Si feim l’exercici de resumir els períodes recents de la literatura catalana segons Vila, ens trobam, doncs, amb això:

Amb l’histrionisme propi dels anys previs a la Guerra Civil, amb el conformisme que caracteritza el període franquista, amb l’autisme i la literatura casposa (sic) que marquen els primers anys de l’època democràtica i, finalment, amb una literatura massa desacomplexada, agressiva, que encara l’època actual, però que fa por.

Resulta evident que Vila practica un reduccionisme anorèxic que empobreix la literatura catalana. No sé si es tracta d’una boutade, d’una simple ocurrència, de quelcom que casualment li va passar pel cap o si pensa desenvolupar-ho més àmpliament. Ho dubt molt.

En primer lloc, resulta insultant per als propis escriptors. No cal dir que no tots tenen la mateixa qualitat literària. Però precisament per això és contradictori ficar-los tots dins el mateix sac. On situaria Enric Vila Joan F. Mira? I Ferran Torrent? I Miquel Àngel Riera? I Albert Sánchez Piñol? Realment aquests autors no tenen nervi o no disposen d’un bagatge ideològic suficient?

Potser és a ell que no li funciona gaire bé la “bola de vidre”. Així mateix, hi ha d’altres contradiccions al seu article. Com s’explica, si eren tan histriònics i mancats de realisme, que els escriptors d’abans de la Guerra Civil poguessin augurar tan terrible succés?

Des d’èpoques gairebé immemorials l’enemistat entre escriptors ha estat ferotge, una cosa sense nom i sense perdó que no arriba mai a la fi. També les fílies són fortes; a prova, diríem, d’estilogràfica. Per comprovar-ho, només cal seguir qualque polèmica literària, sempre interessant, sana i democràtica. Que en temps de Franco, almanco oficialment, no n’hi havia de polèmiques, ni debat ni res de res.

Així, doncs, benvinguda la polèmica i la crítica. Per això hi són, els crítics. Per separar el gra de la palla. Quan les crítiques van més enllà del fet literari i s’endinsen en el terreny personal i polític, que ambdues coses passen, la cosa s’embruta.

L’aspecte polític, en el nostre cas, és més que notable. Una llengua minoritzada –que no minoritària– no competeix en igualtat d’oportunitats. Ha de mester, més que mai, la complicitat dels lectors i de les institucions. Això que a priori pareix tan senzill, no ho és gens ni mica. L’exemple més clar, la Fira de Frankfurt. I no en parlem pus.

Arribam, així, a l’apartat particular. Les afinitats personals. L’amistat pesa, i molt, en el món literari. I a la inversa: com dir a l’amic, o al tan sols conegut, si s’esdevé, que la seva obra no t’ha agradat, o simplement que no és genial?

Molts cops, darrere un lector hi ha un escriptor frustat. I amb això està dit gairebé tot. El primer que hem de decantar, en valorar un escriptor, i més si és conegut nostre, és l’enveja, poc sana en aquest cas. És fotut veure com passen els anys i com aquell cuquet literari, aquella ansietat, aquella necessitat d’escriure, de passar a la història de la literatura, s’esvaeix. Acceptar que no hem tingut l’oportunitat ni el temps, però que segurament hauríem pogut fer alguna cosa més, és imprescindible. Cal, doncs, respectar qui n’ha sabut. Passar hores i hores davant el full o la pantalla de l’ordinador, sens dubte, mereix un respecte. Altra cosa és el negoci editorial (“per la butxaca”, que diu Tirant al Cap) i, el més important, la qualitat literària.

No hi ha res més emprenyador que l’obra de segona que volen fer passar per excel·lent.  Els premis embafadors i les capelletes, les escriptores amb glamour (no us perdeu la foto) i els mediàtics, les contratapes sense consol, les crítiques falsejades; en definitiva, tot allò que pretén engreixar la nostra biblioteca amb pseudoliteratura: material 100 % reciclable i una tudada de doblers.

Crec que ningú no hauria d’estar segur de res. Si hom està segur del que sigui, està equivocat, certament, puix que no hi ha res mereixedor d’una certesa absoluta i tots hauríem de considerar la possibilitat d’afegir a les nostres creences un determinat element de dubte i ésser capaços d’actuar enèrgicament a desgrat d’aquest dubte.

Bertrand Russell

La meva concepció del món

Explicava Bertrand Russell, a Iniciació a la filosofia, que la memòria –és a dir, el record d’esdeveniments passats– és poc fiable. El record lluita contra l’oblit, però més prest o més tard la memòria es fa fonedissa; així que els investigadors procuren fer via  a posar per escrit els seus experiments per tal d’evitar falls i llacunes propis de l’acte recordatori. Tanmateix –continua Russell– pot ben esser que entre l’observació i el moment de descriure-la passi un espai de temps, encara que siguin només uns segons. No hi ha, doncs, simultaneïtat entre l’observació de l’experiment i l’anotació. De tal manera que el científic, per molta via que faci, es veurà obligat a recórrer a la memòria per descriure l’experimentat. Així, culmina la dissertació l’il·lustre filòsof, no hi ha manera de defugir la necessitat de creure en la memòria fins a un cert grau. O sigui que no tenim més remei que creure en la certesa d’allò que la memòria recorda.

Més enllà d’això, Russell afegeix un altre impediment a la demostrada fal·libilitat de la memòria. Així ens trobam amb l’escèptic, el qual ens indica que no podem demostrar –tampoc no ho podem negar, afegiria jo– que el que recordem hagi succeït realment en un moment determinat, car el món pot haver sorgit fa tot just cinc minuts, tal com era aleshores, ple d’actes de record, completament desorientadors. I qui diu cinc minuts, diu sis mil anys. Aquesta hipòtesi –segons el propi Russell, improbable però lògicament irrefutable–, va ser defensada al segle XIX pel creacionista Philip Henry Gosse. La “Hipòtesi Omphalos” postulava una nova categoria d’esdeveniments succeïts fora del temps. Partint d’una interpretació literal de la Bíblia, per a Gosse, el quid de la qüestió era saber si el primer home, Adam, va tenir llombrígol o no. Si en va tenir, poca broma, això implicaria un naixement inexistent d’una mare inexistent, ja que abans de la creació no hi havia res que existís –llevat de Déu, s’entén. Es donava el cas, doncs, d’un fet (el naixement d’Adam, per exemple) que no existia en el temps però sí que havia succeït. Gosse dóna nom a aquesta categoria d’esdeveniments succeïts fora del temps: procrònics. Era el cas, també, dels espectaculars fòssils dels dinosaures, creats expressament perquè pensàssim que havien existit fa milions d’anys, cosa d’altra banda impossible perquè, segons el còmput basat en la Bíblia de l’arquebisbe anglicà James Ussher, el món té tot just uns sis mil anyets. Es tractaria, ni més ni manco, d’una espécie de broma divina. Potser en podríem dir una prova de fe. El cas és que la Hipòtesi Omphalos va ser atacada tant pels creacionistes com pels evolucionistes i, finalment, descartada.  Però no tant.

Per a Ken Ham, fonamentalista cristià i director del primer Museu del Creacionisme, ubicat als Estats Units, no hi ha cap problema. En obrir les portes del museu el proper estiu, la gent podrà contemplar-hi, segons informava Vilaweb, rèpliques d’esquelets de dinosaures pràcticament al costat de recreacions del paradís i de l’arca de Noè. D’això, en diuen mesclar ous amb cargols. Tot i que l’Antic Testament no en parla, Ham no ha dubtat a juntar la tradició bíblica amb les evidències de les restes dels dinosaures en un mateix espai, sense aparent contradicció. Posats a fer, hauria pogut optar per la negació o inventar-se un complot contra la literalitat bíblica que explicàs les troballes i, de passada, desmuntàs la teoria cièntífica de l’evolució. Però no.

Ja ho veieu. Mentre alguns, com el savi Russell, reflexionen sobre la fal·libilitat de la memòria, d’altres elucubren sense cap mirament, casen ciència i religió i no deixen espai al més mínim dubte.

Bertrand Russell 

La meva concepció del món

Edicions 62. Col. El Cangur. 1976

Bertrand Russell

Iniciació a la filosofia

Edicions 62. Col·lecció el Cangur. 1977