Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Identitat digital i literatura. El cas de Toni Ibàñez a "Entrellum"

eliteratura | 25 Abril, 2007 21:46

Durant els darrers quinze dies he estat ocupat en un curs on line sobre “Identitat digital” que m’ha mantingut allunyat del blog. Com diuen en bon català, mentre filen no debanen.

Després de gairebé dos anys de mantenir obert eLiteratura, ha estat interessant reflexionar sobre la imatge que de mi mateix desprèn aquesta eina ciberespacial.

És evident que la identitat digital no es crea d’un dia per l’altre. Cada post afegeix, modifica, alterna, enriqueix, un tret de la nostra personalitat i mostra en públic la nostra ideologia, a banda de gustos literaris i cinematogràfics, etc. Actuam en el ciberespai i ens cream un “jo digital” que pot acostar-se més o manco al nostre “jo real”.

 (Segueix)
latafanera.cat meneame.net

Per Pasqua, "La vida de Brian": un al·legat contra l'estupidesa

eliteratura | 06 Abril, 2007 21:14

“Has vingut del no-res i ara hi tornes. Què has perdut? No-res!”
De la banda sonora de La vida de Brian
  
És tradició que cada any, per Pasqua, els canals de televisió, almanco els que emeten en obert, programin qualque pel·lícula relacionada amb el cristianisme o sobre algun passatge de la Bíblia.
 
Hi estic d’acord: la història bíblica ha estat decantada de la vida cultural i pareix que només per Pasqua s’hi fa esment, encara que sigui mitjançant antigues superproduccions com Ben-Hur, La túnica sagrada, Quo Vadis  i similars.
 
A l’escola, per mandat ministerial i amb la el beneplàcit de l’Església, s’imparteix l’assignatura de “Religió” (la catòlica, s’entén; mentre, els musulmans i d’altres fan “estudi”) o no-sé-sap-ben-bé-què, en detriment d’una més-que-necessària “Història de les religions” a la qual hauria d’assistir sens falta tot l’alumnat, ja que no s’hi impartiria doctrina, ni catòlica ni de cap altra religió, sinó ciència i tolerància.
 
No sé quant de temps caldrà per a què una idea tan simple com aquesta qualli a l’estat espanyol. Mentrestant, ens hem de conformar amb la limitada i acrítica programació cinematogràfica pasqual. Tanmateix, fa estona que hi not a faltar l’emissió d’un film cabdal com La vida de Brian. I no ho dic per provocar.
 
La vida de Brian, dels genials Monthy Python, és un al·legat contra la l’estupidesa i la intolerància; a més d’un film intel·ligent i ple d’humor. Per al meu gust, a banda de les cèlebres produccions de Hollywood, s’haurien d’aprofitar aquestes dates per programar-la i veure-la en família, riure una estona i parlar-ne.
 
Si hagués de triar un acudit, només un, de tot el film, sé cert que triaria el de la crucifixió (vegeu-ne el fragment). És net i fresc, sense gens de malícia, i no es riu del turment que patien els crucificats, sinó de l’absurd del sistema imperial romà (i per extensió de tots els sistemes de dominació). De fet, l’humor dels Monthy Python en aquest film, a part de la paròdia de Pilat, es centra bàsicament en la innocència i en els equívocs.
  

  
Cal destacar també l’episodi final en què Brian, confós unes quantes vegades amb el Messies –fins i tot a la primera escena–, és crucificat juntament amb d’altres cent trenta-nou condemnats. El film acaba amb Brian totalment abatut però amb el consol de la posteriorment famosa cançó Always Look on the Bright Side of Life (Mira sempre el costat brillant de la vida).
  


latafanera.cat meneame.net

Booktree. La caverne aux livres

eliteratura | 27 Març, 2007 22:16

Hi ha molts tipus de llibreries. N'hi ha de sofisticades, modernes, polsoses, grans, minúscules... N'hi ha que ni tan sols són llibreries encara que en duguin el nom. D'altres són luxoses i fins i tot n'hi ha que ofereixen servei de cafeteria. Tanmateix, són poques les que tenen tan d'encant com les de segona mà.

Aquí en teniu dos botons de mostra que podreu completar en aquest bell reportatge fotogràfic publicat a flick. N'hi ha de fantàstiques!

 

La caverne aux livres

 

La caverne aux livres

 

booktree

 

Booktree 

Via: El Bibliómano

latafanera.cat meneame.net

Roberston Davies. Mantícora. La il·lusió de la resurrecció

eliteratura | 19 Març, 2007 14:40

He de confessar que vaig començar a llegir Mantícora una mica d’esma, un vespre d’aquells que no saps amb quin llibre recrear-te a darrera hora, cansat deRoberston Davies passar dia i amb més coses al cap de les que hom voldria. T’envaeix aquella sensació paorosa, fins i tot de pànic, típica després d’haver acabat una lectura agradosa i haver-ne de començar una altra. I, és clar, tens por d’errar el tret, de triar malament, la qual cosa pot escalivar-te per uns quants dies. Dubtes davant les prestatgeries de la biblioteca; no saps si agafar o no aquell volum comprat temps enrere i que tens encara pendent o si has de cedir a la temptació de la darrera adquisició.
Tanmateix, amb les primeres planes n’hi ha prou per adonar-te que no es tracta d’una novel·la més. Les primeres cent pàgines de Mantícora constitueixen la lectura més vertiginosa que he emprès darrerament. Mantícora és una novel·la lúcida que explora l’ànima humana i la despulla subtilment al principi, per acabar escorxant-la com si es tractàs d’un conill tendre que hem de menjar-nos torradet amb all i oli.
A la primera part (Por qué fui a Zúrich) el protagonista, David Staunton, es sotmet a un tractament psicoanalític literàriament molt sucós. Poc a poc hi apareixen totes les bubotes mentre el ric misser se sotmet a l'interrogatori de la psiquiatra junguiana. La mort del pare de David –autèntica obsessió–  és l'eix central de les sessions, ja que aquest està convençut que va ser assassinat. No és estrany, doncs, que hi aparegui el tema del cementeri i la compra de la tomba per al pare suposadament assassinat. Aquí, com veureu en el genial fragment, es posa de manifest la vanitat i la ideologia classista de David Stauton, però alhora l’autor il·lustra els ressorts del mercat per incitar-nos a desitjar el bo i millor, el luxe, en un acte tan sentit com la compra d'una tomba l’usuari de la qual, al cap i a la fi, no n’ha de fer res, encara que sigui el nostre progenitor.

"¿Ha comprado usted alguna vez una tumba? No es en el fondo muy distinto de comprar una casa. En primer lugar a uno le enseñan la parte más humilde del cementerio, la de los pobres, y uno observa todas esas lápidas de extranjeros, con fotografías de los difuntos protegidas por un envoltorio de plástico y las inscripciones en lenguas extrañas, en alfabetos desconocidos, y las velas consumidas en la hierba. A uno se le encoge el corazón, se lo aseguro. Uno se pregunta en seguida si la muerte es precisamente eso. ¡Cuánta sordidez! Y es que no se encuentra uno en su mejor momento. Se convierte en un esnob repulsivo. Los funerales sacan a relucir esa parte lamentable que uno tiene dentro. Uno se ha repetido durante años que no importa qué sea del cadáver, y en los cócteles, cuando llega la hora de ponerse serio, en el momento de mayor embriaguez, uno afirma que los judíos tienen razón, que los entierros más rápidos y más baratos son los más adecuados y filosóficamente los más decentes. Pero cuando se llega al cementerio se ven las cosas de otra manera. Y los empleados del cementerio lo saben, vaya que sí. Así pues, uno deja a un lado todo lo que tenga que ver con la clase obrera, deja a un lado los detalles étnicos y pasa a la zona reservada a las comodidades aburguesadas de la periferia, pero allí resulta que las lápidas están bastante apiñadas y que las inscripciones están pésimamente redactadas, y uno cuenta casi con encontrar nombres de localidades mal escritos, bromas incluso de dudoso gusto junto con las habituales "Hasta que raye el alba", o "En los eternos brazos". Las cosas se iluminan un poco al cabo: las parcelas son más amplias, no hay sensación de apiñamiento, las propias lápidas son de una piedra mejor, con más clase, y lo mejor es que los apellidos de las familias son los que tienen que ser. A fin de cuentas, el dia de la resurrección no quiere uno verse apelotodonado ante el trono con una panda de desconocidos. Y ahí es donde se cierra el trato."
Deia Michel de Montaigne, en ple segle XVI, que “El temor, el desig, l’esperança ens llancen cap a l’avenir, i ens furten el sentiment i la consideració del que és, per a desviar-nos cap al que serà, fins i tot quan ja no hi serem”.  Veiem, doncs, que l’ésser humà no ha canviat tant en uns quants segles. Només que Davies ho amaneix amb ironia –el dia de la resurrecció–, ja que el futur objecte de preocupació potser serà etern o tal volta no serà. D’aquí l’absurd de la preocupació més enllà de les nostres possibilitats.

 
Roberston Davies
Mantícora
Libros del Asteroide, 2006
 
Michel de Montaigne
Assaigs
Traducció de Vicent Alonso
Proa, 2006.
 
Versió per imprimir
latafanera.cat meneame.net

Mr. Bean a la biblioteca

eliteratura | 16 Març, 2007 00:51

M'ha duit una mica de feina canviar la imatge del blog.  Així que ara que he acabat he decidit penjar aquest vídeo de Mr. Bean (Rowan Atkinson) en què protagonitza una de les seves típiques endemeses. Dura devers nou minuts i és realment divertit.

latafanera.cat meneame.net

Llibres de moda que no es portaran mai més

eliteratura | 14 Març, 2007 21:01

Perquè cada temporada hi ha llibres de moda que no es portaran mai més i que ni tan sols tindran la possibilitat d'una mort digna a una biblioteca fosca i humida on la vella bibliotecària ressuscitada de la nit franquista encén una antiga estufa de butà mentre els nins que hi habiten llegeixen incrèduls tebeos de El Guerrero del Antifaz.

 
latafanera.cat meneame.net

Com funciona un llibre (Manual d'ús en vídeo)

eliteratura | 10 Març, 2007 08:26

Jovens e libros: un vídeo que complementa a la perfecció l'acudit d'ahir.

 

Via: Con valor 

latafanera.cat meneame.net

Llibres per llegir! Poca broma

eliteratura | 09 Març, 2007 16:59

El darrer acudit d'Infobibcat és força simptomàtic.

La meva època d'estudiant es va caracteritzar per les fotocòpies, caramulls i caramulls de papers que després no llegia ningú. Avui dia predominen altres suports que sospit que, en darrer terme, tampoc no llegeix ningú. O gairebé.


 

«Anterior   1 2 3 ... 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 ... 67 68 69  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS