eLiteratura

Hi hauria qualque escriptor amb prou habilitat per escollir fragments de centenars de novel·les i poemes i crear una peça única en què, a més, es podrien identificar els originals? Francament difícil. Record un experiment reeixit de David Lodge, The British Museum is falling down (hi ha una traducció a l’espanyol a Anagrama), una novel·la d’humor en cada capítol de la qual l’autor, a manera d’homenatge, imita l’estil d’un novel·lista de renom (Kafka, Joyce, etc.). Queda lluny, però, de la proposta inicial.

No sé si hi ha cap altra intent literari que s’hi acosti, però en cinema sí que s’ha fet. Es tracta del curtmetratge Precious Images, de Chuck Workman. Aquest curiós film va guanyar un Oscar l’any 1986 (si bé la versió allotjada a You Tube inclou films posteriors a aquesta data i, per tant, pareix que es tracta d’un muntatge posterior; a més, cal destacar que no es pot comercialitzar per mor dels múltiples copyrights) i ens ofereix una particular història del cinema americà en set minutets de no-res. La durada de moltes de les imatges que hi apareixen ni tan sols arriba a un migrat segon, encara que al principi (encertadíssim amb un fragment de Ciutadà Kane) sí que es perllonguen durant dos o tres segons. 

En total, sembla ser que hi ha fragments de quatre-cents seixanta-nou films que apareixen agrupats, més o manco com als vídeoclubs, segons el gènere (amor, aventures, bèl·liques, musicals, suspens i terror, humor, drama...). Els podeu veure en aquesta llista i també en aquesta altra que inclou enllaços d’IMDb (The Internet Movie Database). 

Bé, aquí s’acaba el joc. Precious Images no és res més que això, un joc, una petita frivolitat, però que posa de manifest –feis-ne la prova– la capacitat de retenció d’imatges que tenim. Dubt molt, i d’aquí la impossibilitat de fer el mateix joc amb un nombre semblant de fragments literaris, que el públic en general fóssim capaços d’identificar tants bocins de novel·les o poemes. 

Encara que, posats a gratar, potser en sortiríen més dels que me pens.

Sense paraula no hi ha vida, encara que el poeta, amb cinquanta anys a l’esquena, ha après que la vida és més important que la literatura. En tot cas, l’aprenentatge deu haver estat dur, perquè el bagatge literari de Ponç Pons (Alaior, 1956) és difícilment superable.

Nura, tractat d’enyor, representa l’evocació –potser l’ultim adéu– de la Menorca miticoparadisíaca que el poeta va viure a la infantesa; una Menorca en què, sens dubte, no tot eren flors i violes (sota la dictadura: entre el fum ens sotjava un retrat verd de Franco), però que no havia patit els estralls de l’especulació i el turisme de masses i a la qual Pons vol tornar:

Sé que hi ha llocs d’èxotics paratges de faula

però jo vull tornar al meu Son Bou d’infantesa

El paisatge de Menorca, l’antiga Nura, que els menorquins no han sabut valorar (Insensibles al do immerescut de ser illencs / no hem sabut que érem rics d’un edènic paisatge), és present a tot el poema. Nura neix de la necessitat de superar l’enyor produït per la pèrdua de la Menorca d’antany, univers òbviament irrecuperable. Al final del camí, només li resta la llengua en la qual perdura el record:

Sense més heretat patrimoni o pervindre

que la llengua on perdura el record d’una terra

Llengua i terra van lligades. Les paraules representen, simbolitzen, i la Menorca –o la Mallorca, tant se val– que perd els referents lingüístics i geogràfics tradicionals mai no tornarà a ser la mateixa. Així, doncs, es constata la desaparició d’una cultura que el poeta, quixotesc, vol salvar:

Vull salvar amb cada mot els fragments enrunats

d’aquest món menorquí on comença la mar

i s’acaba una terra d’ullastres i pins

Tanmateix, s’imposa el pessimisme (l’únic retret que jo faria a Pons) del no-hi- ha-res-a-fer :

Sols podem evocar allò perdut amb els mots

com diu Faulkner triar entre tristesa o no-res

El poeta verbalitza el trauma, li dóna forma mètrica amb versos dodecasíl·labs de ritme prodigiós i el divideix en set parts. Sorgeix, així, Nura, poema fet ritual on Ponç Pons reflexiona en veu alta i enfila els versos de manera magistral, tot juxtaposant àgilment els temes, lligant les reflexions, filant cada cop més prim, ajustant el sentit (Fills de Llull confinats a rars llimbs postmoderns / de buidor i futilesa enyoram una pàtria [p. 15]; Ja no em queda més pàtria que la biblioteca [p.24]; Sense trencs fronterers que curtonin cap mapa / fundarem llibertaris la pàtria dels llibres [p.33]).

Perquè Nura no és un simple plor per la pèrdua del paradís. Nura és un poema global, un exorcisme sorgit de l’experiència vital i literària que s’endinsa en l’ànima de Pons. Cal, doncs, que aprenguem el joc que ens proposa el poeta i que (re)llegim amb cura els versos per poder copsar la diversitat profunda del poema. Temes d’actualitat, d’interès polític i mediàtic (guerres, ecologia, immigració, corrupció), són passats pel sedàs particular de Pons, juntament amb reflexions i imatges poètiques de caire més íntim sobre cinema, filosofia, literatura, amor, sexe, religió...

Com ja hem esmentat, llengua i paisatge ocupen un lloc preeminent a Nura. Hem d’afegir-hi la preocupació per la literatura, per la funció i el sentit de la poesia, ja que és el propi univers que està escrit en llenguatge poètic. Per a Pons, escriure és un compromís de primer ordre:

Si són falsos els mots ¿té sentit ser poeta?

I més envant:

¿Té sentit existir? ¿Té sentit immolar-se

en el foc cec dels mots i la Literatura?

El poeta no pot escriure des de la torre d’ivori (Compromès a través de la tinta no vull / creure que són normals el dolor i la misèria). Com diu el també menorquí Joan F. López Casasnovas, Ponç Pons és un artista compromès que pateix pel desordre i el caos (corrupció, mentida, malvestat...) que proliferen arreu i que, per açò mateix, exclama: «En el fons del meu cor jo sóc un anarquista, què punyetes!».

Ha aparegut una taula de salvació, la ironia que permet un distanciament respecte dels propis pensaments i certeses. De vegades, Pons és irònic, provocatiu, burleta (Literari i humà el meu món no és d’aquest regne; aquest vers me recorda, no puc evitar-ho, una cançó de La Trinca). Sempre lúcid, deixa, romàntic (rescrivint revoltat a l’absurd), una porta oberta a l’esperança més enllà de la literatura. Que ja és molt.

Ponç Pons

Nura

Poesia dels Quaderns Crema, 57

Quaderns Crema, 2006

Enllaços recomanats sobre Ponç Pons

Escriptors en llengua catalana

Lletra, espai virtual de literatura catalana

Mag poesia

Entrevista a Menorca.info

Qui és qui. Cercador de les lletres catalanes

Narrativa menorquina contemporània. Article de Joan López Casasnovas a Diari de Balears

La ventada dels dies “Escriviure a Nura”. Article de Joan López Casasnovas

L’arden illòman i el seu escriviure. Article de Jordi Llavina al suplement de cultura de l’Avui

Ja havia perdut l’esperança de veure-la al cinema, però un definitiu cop de sort m’ha permès gaudir a la pantalla gran de la transgressió de Sofia Coppola. La França esplendorosa de l’Antic Règim encapçalada per la mítica Maria Antonieta és al centre de la diana: la directora fixa l’objectiu i, impecable en el llançament, se’n du per envant tot el troba amb total impunitat. Us imaginau una exclussiva en directe de l’execució de Maria Antonieta? O bé el vídeo clandestí enregistrat en un telèfon mòbil de darrera generació circulant per Internet? No, això ja sabem com va anar. No interessa. No va quedar ningú per plorar-la. I a més, una reina de veritat no vol condescendència, sinó glamour. 

Maria Antonieta és un producte 100% Sofia Coppola. Qui hi cerqui això que en diuen cinema històric, que deixi anar aquesta pel·lícula. Però qui vulgui projectar una mirada actual cap al passat (amb anacronismes inclosos) i entendre què punyetes ens succeeix, vius i orelles dretes. Ja ho va dir Alex Gorina (El Temps, núm. 1178): “Maria Antonieta de Sofia Coppola sembla una beneiteria, però és un mirall. Tant senzill com això. I qui ho vulgui (és a dir, qui gosi), que hi miri.”

Natural i espontània, com si tota la vida hagués viscut al palau versallensc, Kirsten Dunst ho broda, un cop s’ha adonat de la ridiculesa que s’hi destil·la –diguem-ne protocol. La vida era una festa –cada dia, cada hora, cada minut– que es definia pel luxe, el consum compulsiu i la vacuïtat mental.

Com si la vida fos un videoclip, una eixida a la discoteca més fashion o una provocativa desfilada de moda. Oblidem-nos dels problemes. A viure, que són quatre dies. Llàstima que acabàs a la guillotina, amb un look tan eixerit!

A Mallorca hi ha pecadors de tota mena. És pertinent, doncs, que la Universitat de les Illes Balears hagi editat cinc punts de llibre que promoven el fet pecaminós en català, més que res, per tenir-lo plenament normalitzat.

Però no s’atura aquí la campanya de l’ens universitari illenc. No n’hi ha prou amb pecar en català. Hem de ser més precisos: cal que ens hi despullem, que ens hi exitem, que ens hi escalfem, que hi palpem. No és res nou. Això era així en un temps no molt llunyà, quan no calien campanyes d’aquesta mena. Ja ens ho deia clarament l’Electrica Dharma devers l’any 1991 (“Sexe, que bé que va!”) en el seu disc Tifa Head.

El fet és que avui dia, sobretot d’ençà del cas Rasputin (Siete rasputinas para siete baleares, un rap inoblidable), cal que ens ho recordin més que mai, això de fer-ho en català. Així, doncs, en forma de punt de llibre (en som col·leccionista caòtic i desordenat) ens trobam amb la incitació sexual manifesta. Exactament en són cinc, de punts, i cadascun al revers porta un poema per acabar de reblar el clau. Cinc poemes de gran qualitat literària, cosa que fa difícil el propòsit d’escollir-ne només un. Per bé que si hagués de triar, escolliria el de Vicent Andrés Estellés.

“Anem al llit”, et propose, besant-te,

bruna, la pell, els pits, el coll, la boca.

“Anem al llit”, et mussite, i t’agafe

en un grapat, tendral, amorosíssima,

els teus cabells, el mugró de l’orella,

amb gran amor i por de soledat.

i amb tarannà de qui ja no pot més,

ni resistir ni resistir-se més,

ets ja dempeus, dintre del meu abraç,

tot assentint, amant: “Anem al llit.”

Tant de bo els estudiants en facin cas, i aprenguin a estimar-se, a estimar-se en català, per redreçar aquesta pàtria nostra.

Fa uns quants mesos vaig escriure un post sobre la censura que s’aplica a Internet a Països com la Xina, Iran, etc. És fàcil, molts cops, cercar la busca dins l’ull aliè; és a dir, en dictadures manifestes, encara que algunes com la Xina tenen un pes tan gran a l’ordre mundial que els altres estats no tenen més remei que mirar cap a l’altra banda i perdonar-los la relliscada. Vull dir que el tracte no és el mateix amb Cuba que amb Xina, per exemple, quan és evident que cap dels dos estats presenta les mínimes garanties democràtiques.

D’altra banda, podem cometre l’error de posar el crit al cel pel que succeeix a centenars o milers de quilòmetres i obviar el que succeeix a cada nostra. Per això, quan he vist l’acudit de Máximo a El País d’avui sobre la llibertat d’expressió m’ha vingut al cap l’afer Oleguer. He llegit molts articles sobre el tema, de més o menys enginyosos, però el de Terricabras és el que m’ha semblat més clarificador.

Nota: cercant informació sobre la cibercensura he trobat un article a consumer.es superinteressant sobre la censura a la Xina. S’hi explica, entre d’altres coses, un sistema anomenat ELGOOG (Google al revés) utilitzat per esquivar les restriccions a què es veu sotmesa la xarxa a la gran dictadura asiàtica.

Eva Piquer és una periodista recurrent. M’agraden les seves cròniques desenfadades a la contraportada del suplement de cultura de l’Avui. Sol fer bon ús de la ironia, i aquesta setmana està especialment divertida amb el cas d’August Rafanell, autor de La il·lusió occitana, un obra que, pel que es veu, potser fa venir mal de cap. Passaré per alt el sopar fantasma de l’AELC per centrar-me en els tres fragments fantàstics de Joan Margarit que Piquer publica, ja que no me puc estar de reproduir un bocí del primer. Diu així:

"No hi ha res de franc, tot s'aprèn. I quan ja n'has après molt, et mors. Vas caminant cap al precipici, cada cop coneixes millor el camí, aprens que la riquesa és el matís, i al final del camí te la fots".

Simplement, la lucidesa d’un home savi.

Per escoltar amb la veu del propi Joan Margarit el poema Principis i finals, podeu clicar aquí.

Fa molt de temps que estic subscrit a la llista de distribució del butlletí electrònic d’Info Bibcat,  un punt de trobada per als gestors de la informació dels Països Catalans. Aquest butlletí setmanal que recoman sincerament presenta diverses seccions que han anat canviant. Me va venir de nou quan incorporà una secció de blogs de referència anomenada Diaris digitals en català, entre els quals n’hi ha alguns de mallorquins. Tenc dubtes sobre la idoneïtat del títol, ja que més d’un dels blogs que hi podem trobar no s’actualitza diàriament. Tanmateix no és d’això que volia parlar, sinó d’una secció en la qual no havia reparat mai: l’acudit.

Potser ha estat així perquè molts cops cercava la informació que m’interessava al correu electrònic on figuraven els encapçalaments, o simplement perquè som així de despistat. No ho sé. La qüestió és que avui m’hi he fixat: petitet, a dalt, a  la columna de la dreta. Així que he repassat una cinquantena de butlletins anteriors, amb la intenció de veure els acudits. I sí, n’hi ha de bons. N’hi ha hagut un parell (un parell mallorquí) que m’han agradat molt.

Aquest, però, ha estat el que m’ha cridat més l’atenció, perquè amb una sola vinyeta l’autor ha estat capaç de sintetitzar el neguit que pot arribar a patir un lector davant la impossibilitat de llegir tot el que li agradaria. Ells llibres assaltant el lector, demanant literalment el seu torn. És inevitable, doncs, fer una tria. Cal combinar els clàssics (encara que sempre ens en quedin de pendents) amb les novetats editorials (encara que mai no hi seguem a temps). Cercar recomanacions, llegir crítiques, consultar les llistes dels més venuts,  consultar el nostre llibreter, seguir els nostres autors preferits... Sempre arriba un dia terrible en què el lector pren consciència del fet que no podrà llegir tot allò que voldria. El cinema, per raons temporals òbvies, és més agraït. El temps consumit en la visió d’un film sempre és menor que el que ens requereix la lectura d’una novel·la, la qual, si només en fem una lectura, s’anirà esborrant, difuminant, fins a recordar-ne tan sols petits fragments, anècdotes, un simple fil argumental.

Precisament per això m’ha agradat l’acudit, per la capacitat de desdramatitzar aquest fet ineludible que és la impossibilitat de llegir-ho tot. O el que és el mateix: la inexorable certesa de la mort. Perquè quants no n’hi hauria que es vendrien l’ànima a canvi d’un centenar d’anys de lectura?