eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

Carlos Ruiz Zafón, un niu de contradiccions

eliteratura | 03 Juny, 2008 15:00

El joc de la contradicció, literàriament parlant, pot arribar a ser molt divertit si l'escriptor que el cultiva se'n sap desfer. Tanmateix, un parell de respostes contradictòries i poc agraciades, extremadament subjectives, en dues entrevistes dominicals no són suficients. Més aviat són magres, esquelètiques, ridícules i plenes de prejudicis. Ho dic per Carlos Ruiz Zafón , aquest home que —quina enveja!— es va fer d'or amb La sombra del viento i que set anys després ha publicat El juego del àngel.
Una contradicció és un mirall fallit en el qual, en guaitar-hi no som capaços de reconèixer la silueta deformada que hi apareix. Una contradicció és una caricatura cruel que ens persegueix, un malson que es repeteix una nit i una altra i que parla del jo més del que ens pensam.
Tal volta Ruiz Zafón contesta una cosa o altra en funció del mitjà. Si no, és que no sap què diu. Així (a Presència núm. 1892), en relació a l'època en què transcorre la novel·la, la Barcelona de principi del XX, diu molt clarament que l'interessa "l'escenari i el període històric", la qual cosa no implica "que la Barcelona d'ara no tingui interès. Tot té el seu interès. El valor en literatura no està en l'objecte o l'escenari, sinó en el tractament". En una entrevista a El País, amb un titular prou explícit —"Aquí la literatura es un gueto de mediocridad y pretensión"—, li formulen pràcticament la mateixa pregunta. Aquí la resposta és diametralment diferent i punyidora. Un dard contra la ciutat comtal:
"Lo que me interessa de Barcelona como escenario es la que va de la revolución industrial a la Guerra Civil. Desde entonces, en Barcelona no ha pasado nada particularmente interesante en ningún aspecto, y desde hace unos años, cero absoluto. No veo nada sobre lo que escribir".
Mira que n'han succeït, de coses, del 36 ençà. Però no hi sap veure res digne de la seva ploma. El més curiós, però, és la qüestió del tractament literari d'un lloc o d'un afer, amb la qual estic d'acord. A El País, tanmateix, se'n desdiu. I afirma categòricament la nul·litat barcelonina.
A ambdues entrevistes hi ha moltes altres coses curioses. El titular d'El País ja és prou explícit. Per més fer, a Presència, ens assabentam que escriu en castellà —està que, per una vegada, siguin els autors espanyols els qui s'hagin de justificar— per un "fet generacional" i perquè "va ser educat en castellà", no pas per una "opció política ni sentimental". Ruiz Zafón, que va néixer el 1964, creu que "normalment un escriptor fa servir la primera llengua que absorbeix com a vehicle principal (sic)". Sort que hi hagut desenes d'escriptors (Jesús Moncada, 1961; Maria Antònia Oliver, 1946; Carme Riera, 1948; Quim Monzó, 1952; Sergi Pàmies, 1960; Albert Sánchez Piñol, 1965; etc., etc., etc.) contemporanis i fins i tot més vells que Ruiz Zafón que no han tingut la mateixa creença perquè, si no, la literatura catalana avui dia seria una pura relíquia del passat.
Deu ser dur el cim literari. Patir les enveges i sentir-se el dimoni "si obro la boca", en relació al "període d'institucionalització política" que afecta una bona part de la literatura catalana. Més val així, deixar caure, simplement, la insinuació, que és més elegant. I viure a Los Ángeles, més enllà del bé i el mal. Que per això ha venut 10 milions de llibres.