eLiteratura

La diferència entre dues cultures rau en el fet que un mateix gest, un esdeveniment o una paraula poden provocar reaccions diferents en les persones segons la pertinença a un o un altre àmbit cultural. D'aquí és desprèn la dificultat a l'hora de traslladar, de traduir, una obra. En termes generals, doncs, podem afirmar que una llengua defineix una cultura; és a dir, una manera d'entendre el món. Així, per traduir amb un mínim de garanties cal perícia lingüística i amplis coneixements de la cultura a la qual es tradueix l'obra.

Llegesc a Escriviure un reportatge publicat a El País sobre la dificultat d'editar traduccions d'obres en espanyol als Estats Units. Pareix que els dissabtes hi tenen la mà trencada, els d'El País, a publicar reportatges sobre la llengua espanyola. El cas és que en set anys, set, només dotze autors espanyols de ficció -tot i tenir una llengua tan universal, pobrets- han estat traduïts als EE.UU. Elvira Lindo, privilegiada esposa de Muñoz Molina, ho ha aconseguit, amb el seu conegut Manolito Gafotas. Tanmateix, segons explica la pròpia autora, la traducció es va topar amb un inconvenient no previst inicialment:

«“En los países anglosajones los libros infantiles están sometidos a un tipo de corrección política que no existe en los países mediterráneos”. Y la autora subraya dos ejemplos: en Estados Unidos no se le puede dar “un cachete” a Manolito Gafotas (en inglés Manolito Cuatro Ojos) como los que le da su madre en el original. “Sería escandaloso”, señala la autora, que también reconoce que quizás si escribiera ahora el libro tampoco podría hacerlo en España. Y el personaje llamado Yihad “tampoco es políticamente correcto tras el 11-S”, añade. Así que se le cambió el nombre.»

No he llegit Manolito Gafotas, així que no sé en quina mesura aquesta imposició de suprimir les galtades afecta l'obra, però és un exemple magnífic de com es pot subvertir un original. Tampoc no conec quina és l'alternativa americana a la "galtada", però dubt molt que s'aconsegueixi el mateix efecte; el sonor, com a mínim, no. Ens trobam, efectivament, amb allò de traducttore traditore portat a l'àmbit de la correcció política. Potser al món anglosaxó una galtada és equivalent a una mena de tortura, potser sí, però no acab d'entendre que, en la literatura, s'hagin d'amagar certes situacions als infants -una galtada és una galtada-, mentre que, per exemple, els vídeojocs són plens de violència explícita, assassinats, etc., etc. Però no cal anar tan lluny. Només hem de llegir Dickens: què n'hem de fer de les bastonades als infants? Suprimir-les? Edulcorar-les? Prohibir directament segons quins llibres? Això no és traducció sinó manipulació, així de clar.

D'aquest pas arribam a una mena de literatura descafeïnada que, fa uns quants anys, va ser ridiculitzada per James Finn Garner amb els seus Contes per a nens i nenes políticament correctes , amb versió catalana de Quim Monzó i Maria Roura. Si els Estats Units no fossin un gran mercat, senzillament, això no llevaria la son a ningú. Però com que són molts els qui volen culminar el somni americà, tal volta no tenen inconvenient a veure, diguem-ne, maquillada la seva obra. Cal, doncs, fer la màniga ampla si és necessari per ser editat en una "llengua gran" que es resisteix a una antiga "llengua imperial".