eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

Rèplica al "Manifiesto por la lengua común": els agressors són ells

eliteratura | 25 Juny, 2008 14:00

És un fet que la Constitució Espanyola imposa la llengua castellana a l'Estat espanyol. L'article 3 de l'esmentada constitució diu textualment:

«El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla».

Això no ho diu de cap altra llengua. Així, doncs, l'única llengua que imposa la Constitució Espanyola és la castellana. Ni més ni pus. Per tant, la llei fonamental de l'Estat espanyol imposa amb rotunditat un criteri territorial per a l'ús de la llengua castellana: tots els espanyols -els nascuts a territori espanyol, doncs- tenen el deure de conèixer la llengua castellana (i els nacionalitzats també). No es tracta, de cap manera, d'un dret individual, sinó d'un deure lligat al territori: l'Estat espanyol. Popularment, això es coneix per allò de "háblame en español, porque estamos en Espanya".

Els signants del "Manifiesto por la lengua común", doncs, fan demagògia quan afirmen que els territoris no tenen drets lingüístics. Obvien la Constitució espanyola i carreguen contra els territoris amb llengua autòctona. L'altra possibilitat és pensar que l'Estat espanyol no designa un territori sinó encara ara "una unidad de destino en lo universal".

Però fins i tot en el cas que no fos així -és a dir, que prevalgués el dret individual per sobre del territorial-, aquest dret es vulneraria, per exemple, per als catalanoparlants, ja que "sólo una de ellas -el castellano- goza del deber de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. I això no és un agravi, una injustícia o una vulneració del presumpte dret individual, sinó una simple "asimetría (...) porque en Espanya hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democràtico" (la negreta és meva).

Hi ha un altre aspecte destacable en el "Manifiesto" que és l'assignació gratuïta d'atributs positius a la llengua castellana i a l'Estat espanyol. Així, el castellà s'erigeix en "la lengua principal de comunicación democràtica en este país". Tenim, també, la sort de comptar amb "una lengua política común" que "és una enorme riqueza para la democracia", una llengua -recordem-ho, imposada per via constitucional- la qual no pot ser obviada pels ciutadans fent ús d'un suposat dret individual del qual només "gozan", en general, els monolíngües castellanoparlants gràcies a una asimetria, que no injustícia.

Finalment, en el cas que "las comunidades bilingües" aspirin a què tots els ciutadans aprenguin la llengua autòctona o pròpia "tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta". La imposició lingüística, com he demostrat al principi, només és per a la llengua castellana. La resta, que ni tan sols són esmentades per la Constitució Espanyola, queden relegades a un segon plànol i no gaudeixen ni poden gaudir d'un estatus plenament oficial o, com diuen els signants, tenir un paper de llengua principal de comunicació democràtica.

És trist constatar l'ús pervers del llenguatge que fan els intel·lectuals signants del "Manifiesto". No es tracta de demagogia barata sinó d'una argumentació destructiva que atempta contra la convivència i contra la veritat. Això els fa còmplices de l'intent de genocidi lingüístic contra les llengües catalana, gallega i basca; un intent de genocidi que començà segles enrere i que gaudeix d'una gran tradició a l'Estat espanyol. Encara que ens vulguin intimidar amb qüestions com el número de parlants i d'altres disquisicions falses com la presumpta superioritat de la llengua castellana, sabem que no tenen raó. És un error, també, creure que tots els castellanoparlants pensen com ells. La pròpia tradició genocida i totalitària d'aquesta gent i dels mitjans que els donen suport, però, impedeixen sentir les veus discordants. Hi ha, tot i això, qui s'atreveix a aixecar-la, per exemple el lingüista i professor universitari Juan Carlos Moreno, autor d'El nacionalismo lingüístico: una ideologia destructiva. És per això que, periòdicament, de la mateixa manera que un temps reaccionaven a cop de "pronunciamento" -perquè Espanya, sempre Espanya, estava en perill-, actualment, per mantenir la tensió i l'agressivitat, s'han d'inventar "manifiestos" en resposta a inventades agressions. Els agressors, tanmateix, són ells.

Vegeu també: Els promotors del "Manifiesto" i Goebbes. Parlar i escriure en català no és cap delicte (de moment)